Milei: el rugit de la joventut
Quatre dècades després de la caiguda de la dictadura militar, la data de les eleccions primàries d'aquest diumenge a l'Argentina es podia haver tancat entonant un feliç aniversari. Tot i això, la salut de què gaudeix la democràcia Argentina no sembla estar per a aquest tipus de celebracions.
Amb un 30% dels vots, l'ultra Javier Milei ha estat l'únic guanyador de la nit. La seva victòria és alhora la gran derrota dels dos blocs de la política argentina: el peronisme i els seus opositors tradicionals. Tot i això, també és una incògnita. Si els mateixos mitjans que el van fer pujar van decidir donar-lo per mort, com ha pogut Milei “reaparèixer” sobre el cavall? Com s'emocionen a recordar els seus aliats a Espanya, només el Cid va poder guanyar després de mort, i no va ser gràcies a Babieca.
Els rius de tinta que s'han abocat a les rotatives argentines intenten trobar sentit a aquest terratrèmol polític. Gran part de les explicacions interpreten el que ha passat en el marc d'un “vot protesta”. Un vot d'impugnació que, segons ens expliquen, deuria el seu vigor a la seva manera especial i virtuosa de connectar amb els més joves.
Sens dubte, les xarxes argentines són un reflex de la capacitat de La Llibertat Avança per captar la seva atenció. En una esfera pública on la visibilitat és només per a qui genera més volum d'interacció i comentaris, els aparents disbarats d'aquesta nova dreta llibertària aconsegueixen l'objectiu. I Milei ha demostrat tenir una enorme punteria en disparar al blanc d'unes plataformes que mercadegen amb la nostra atenció a canvi de tones de les nostres dades.
A primera vista, podria semblar una bogeria. Quina il·lusió pot despertar votar els candidats de Milei quan defensen, per exemple, substituir l'educació sexual pel consum lliure de pornografia? Les controvèrsies llibertàries, venudes per fascicles als quioscos portenys, són tosques i grotesques: per què un pare de família no es pot vendre una còrnia per treure la seva família de la pobresa? No és vendre un òrgan al lliure mercat una expressió més del "dret a decidir sobre el nostre cos?" No obstant això, aconsegueixen atrapar el bé més escàs a les nostres societats: la nostra atenció. I en les regles d'una democràcia curtcircuitada per les xarxes socials, el que es fa amb l'atenció dels seus rivals i el conjunt dels electors no sol trigar a ocupar un lloc de centralitat al tauler polític.
Magnetisme digital
En aquest sentit, és impossible negar que el magnetisme digital de Milei entre la joventut argentina és un dels factors clau per entendre la seva victòria. Sí, és convenient recordar que el desencís –o fins i tot la decepció– són sentiments molt més arrelats que el que catalitza Milei –la ira, la ràbia–. També és oportú posar sobre la taula que aquest “vot jove” té un marcadíssim biaix de gènere. Tot i això, els resultats electorals han obert una bretxa a la terra. Demostren, amb això, que el cabal subterrani que empenyia aquest fenomen és torrencialment més poderós que el d'una simple “minoria ressentida”.
A les xarxes, però també al món quotidià que connecten i entreteixeixen, la resta de les opcions polítiques majoritàries van haver d'acontentar-se d'aspirar a frenar la seva pròpia hemorràgia de vots a l'abstenció. Tristament, els centres d'estètica de la comunicació política –les agències de màrqueting– no tenen la fórmula d'un elixir per a la segona joventut: en un escenari advers han envellit acceleradament, i han deixat pas als altres per ocupar l'espai del que és “nou”, de “l'alternativa”.
És important tenir això al cap. El llibertarisme que triomfa a les xarxes s'obre pas a través de les xarxes socials com una contracultura, no com una ideologia. Presentant-se com un desafiament per al “pensament censor” progressista, aconsegueix camuflar l'antifeminisme en un esperit de dissidència. Mostrant-se com una forma de transgressió, es nodreix a poc a poc de la desesperació dels adversaris.
Convé recordar que aquest tipus de telepredicadors virtuals no parlen només a una audiència argentina, sinó a un oceà hispanoparlant. L'evangelisme llibertari no atén a fronteres: a través dels cables de fibra que travessen l'oceà Atlàntic, la seva doctrina solca els mars en les dues direccions. I així, de TikTok en TikTok, short a short, també guanya milers d'adeptes entre la joventut catalana.