Mig segle sense Perón, un símbol polèmic de la vida política argentina
Cinquanta anys després de la mort del general, el moviment que porta el seu nom està feble i es qüestiona el seu llegat
Buenos Aires“¡Por ese gran argentino que se supo conquistar a la gran masa del pueblo combatiendo al capital! ¡Perón, Perón, qué grande sos!” Són versos de la Marxa Peronista, l’himne que identifica els seguidors del Partit Justicialista o peronistes. El peronisme ha estat el corrent polític dominant en els últims 80 anys de la història argentina, amb excepcions en què han governat juntes militars a través de cops d’estat, el radicalisme –liberalisme reformista–, el macrisme –més conservador– i, des de fa sis mesos, el llibertarisme de Javier Milei. Aquest dilluns es compleix mig segle de la mort del general que ha marcat la política del país.
Des del neoliberalisme privatitzador de Carlos Menem als 90 fins al progressisme nacionalista dels Kirchner als 2000, el peronisme s’ha adaptat al context i ha aglutinat idees i electors de punta a punta de l’espectre ideològic. Si a la política europea la bretxa fonamental és la que divideix esquerres i dretes, a l’Argentina és entre peronistes i antiperonistes.
“El peronisme és una forma d’entendre l’accés al poder i la gestió del poder”, defineix en conversa amb l’ARA l’historiador Fernando Pedrosa. “El líder es relaciona directament amb els seguidors, i el partit és un instrument per conduir-lo al poder”, explica. En ciència política, seria un populisme clàssic, on “les idees són l’acompanyament d’una estratègia i una estructura que permeti arribar al poder de manera eficient”, afegeix. De fet, Juan Domingo Perón, militar de carrera, va irrompre en política participant del cop d'estat del 1930 contra el president Hipólito Yrigoyen, influït per les idees feixistes de la Itàlia de Mussolini. A Perón el va fascinar l’estil teatral del Duce, però el que l’obsessionava era una qüestió més de fons: que el comunisme no seduís la classe treballadora.
Acostament als sindicats
L’Argentina s’industrialitzava amb l’arribada de mà d’obra immigrant, “una massa social disponible per al comunisme”, diu Pedrosa. “I Perón es va adonar que també era una massa disponible per a ell”, afegeix. El 1943 va tornar a participar en un cop obertament anticomunista i catòlic, i va ser designat secretari de Treball del nou govern militar, des d’on va iniciar polítiques favorables als sindicats, consolidant-hi una relació directa i construint, a poc a poc, un lideratge propi que va començar a veure’s amb recel.
El 13 d’octubre del 1945, Perón va ser traït pels seus i enviat presoner a l’illa Martín García, al Río de La Plata. El dia 17, centenars de milers de persones es van manifestar a la Plaza de Mayo per la seva llibertat. La dona de Perón, Eva Duarte, va pronunciar un discurs històric des del balcó de la Casa Rosada. Per a molts, aquella nit es va definir el peronisme –i, en conseqüència, l’antiperonisme.
L’any següent, Perón va ser elegit president. En el primer mandat “va canviar el sistema electoral, va establir l’educació catòlica obligatòria i va mantenir un estil mussolinià”, sempre en bona relació amb els sindicats. En el segon mandat “estava desconcentrat, la mort d’Evita el va afectar i es va barallar amb l’Església catòlica, que va aconseguir que el tombessin el 1955”.
Es va exiliar 18 anys, els últims a l’Espanya de Franco, on va observar l’auge de l’estat del benestar, i el 1973 va tornar a l’Argentina, malalt. Va guanyar les eleccions amb un 62% dels vots i va nomenar vicepresidenta la seva dona, María Estela Martínez de Perón, “un error”, segons Pedrosa, “ja que no estava preparada”. L’altra persona de confiança era el ministre José López Rega, que havia fundat l’Aliança Anticomunista Argentina, una organització terrorista que continuaria operant durant el seu govern.
Per a Pedrosa, “tot això va preparar les condicions per al cop d’estat del 1976”. Perón va morir l’1 de juliol del 1974, i el 24 de març del 1976 un grup de militars –entre els quals Jorge Rafael Videla– va impulsar una dictadura que va acabar set anys després amb els famosos judicis a les juntes militars.
El peronisme en transformació
Els últims anys, el peronisme ha tendit cap al centreesquerra i ha consolidat estructures organitzatives sòlides, així com una àmplia base militant. Però després de l’aclaparadora victòria de Javier Milei a les urnes, el moviment es troba en reconfiguració, amb elements nous a tenir en compte. “La gent pobra no va votar Macri, però sí que va votar Milei”, diu Pedrosa, i per això “part de la base electoral del peronisme l’ha abandonat”.
L’expert apunta a un qüestionament de les idees base, “una crítica molt forta a l’estat, sobretot entre els joves”, i, per part del moviment, “una manca d’autocrítica”. L’Argentina està en un moment de transició: “Com deia Gramsci, quan el que és vell no acaba de morir, el que és nou no acaba de néixer”.