Les Madres de Plaza de Mayo s'alcen contra Milei

Buenos AiresLa Plaza de Mayo bull un dijous calorós a la tarda en plena primavera austral. Les Madres de Plaza de Mayo es preparen per a la seva ronda setmanal: des del 30 d’abril del 1977, cada dijous caminen al voltant de la plaça per demanar que els tornin les filles i fills desapareguts arran de la darrera dictadura civil i militar argentina (1976-1983).

La d’aquesta setmana és la número 2.380 i una mica diferent de l’habitual: acompanyen les Madres centenars de persones que rebutgen el discurs negacionista que el president i la vicepresidenta electes, Javier Milei i Victoria Villarruel, sostenen sobre els set anys més foscos de la història recent del país. Una dictadura sagnant que, gràcies a la pressió popular i a l’ordre del president Raúl Alfonsín, es va acabar amb un judici el 1985 i condemnes a cadena perpètua per al dictador, Jorge Rafael Videla, i els principals comandaments militars. Un procés judicial que va convertir l’Argentina en capdavantera universal de la lluita pels drets humans i per la memòria, la veritat i la justícia amb el lema “Nunca más”.

El 1989 assumia la presidència el peronista Carlos Saúl Menem, que en nom d’una “pacificació i reconciliació nacional” va indultar exjerarques del règim militar, inclòs el mateix Videla, malgrat el rebuig explícit dels organismes de drets humans i la Unió Cívica Radical (UCR), el principal partit opositor. Els indults van consagrar l’anomenada teoria dels dos dimonis, que equiparava els crims contra la humanitat del terrorisme d’estat amb els crims d'organitzacions armades els anys 70, principalment els Montoneros i l’Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP).

Les crítiques no es van aturar durant el govern menemista, fins que el 1998 es van iniciar les investigacions per l’apropiació de nadons durant la dictadura i Videla i altres exjerarques militars van tornar a ser detinguts. El dictador va morir l’any 2013 a la presó.

Menem, "el millor president" de l'Argentina

Segons Javier Milei, Menem va ser “el millor president de la història” de l’Argentina. Si bé l'ultradretà hi fa referència sobretot quan parla d’economia, s'hi emmiralla i el reivindica -fins i tot es diu que n’imita les patilles–, reactiva també un discurs relativitzador de la dictadura. Milei promou la teoria dels dos dimonis, que parla d'“excessos” i de "guerra" i qüestiona que 30.000 detinguts fossin "desapareguts" per la junta militar. Però qui porta la veu cantant d’aquesta versió de la història és la vicepresidenta electa, Victoria Villarruel.

Filla, neboda i neta de militars, ha participat durant més de vint anys en organitzacions civils que reivindiquen la “memòria completa” i el seu nom apareix en diversos documents que confirmen una estreta relació amb alts càrrecs de la dictadura, entre els quals el mateix Videla, a qui va visitar unes quantes vegades a la presó. Villarruel ha arribat a dir en una entrevista que “tot el que hagin sentit els últims quaranta anys de la República Argentina sobre el seu passat és fals [...], ha estat construït per l’esquerra, les Madres de Plaza de Mayo, les Abuelas i tots aquells que van formar part dels Montoneros i l’ERP”.

L’Horacio, de 75 anys, es manifesta amb les Madres: “Al meu germà se’l van endur de casa seva amb la dona”, explica a l’ARA: “Ell, per sort, es va fer matar a la porta de casa, però a ella se la van endur viva i mai més va tornar a aparèixer”. La Teresa, de 63, recorda amb fàstic com els militars “es van dedicar a torturar i a violar, i a esperar que nasquessin els fills de les companyes embarassades, per matar-les després tirant-les al mar des d’avions i quedar-se amb els nadons i traficar-hi”.

Amb llàgrimes als ulls, però amb la veu ferma, l’Horacio conclou: “Quan aquesta gent diu que hi va haver una guerra, ho diuen per ignorància o perquè simplement són uns fills de puta”.

A la plaça també hi ha gent jove. La Daniela i les seves amigues tenen 21 anys i, tot i que no van viure la dictadura, n’han parlat molt a casa i a l’escola: “Ens hem d’organitzar políticament, no compartim res del govern que vindrà, començant pel negacionisme i acabant per les privatitzacions: no creiem que així es construeixi un país millor”. Una d’elles s’emociona quan parla de les Madres: “No ens podem rendir; elles ho van passar molt pitjor i tenen una càrrega personal enorme en tot això, així que la tristesa no ens pot ensorrar”.

Tot i que en queden poques, de les originals, sembla que la veu de les Madres continuarà a la plaça reclamant memòria, veritat i justícia: “Venen anys difícils, però la nostra lluita sempre ha estat dura”, diu a l’ARA Carmen Arias, referent de l’organització: “Continuarem lluitant com sempre hem fet”. I recorda les paraules que solia repetir la seva companya Hebe de Bonafini, líder històrica morta ara fa un any: “L’única lluita que es perd és la que s’abandona”.