Lula vs. Bolsonaro: els punts clau que decidiran el futur del Brasil

Rio de JaneiroLuiz Inácio Lula da Silva, del Partit dels Treballadors (PT) és el clar favorit a recuperar la presidència del Brasil i foragitar l'ultra Jair Bolsonaro, del Partit Liberal (PL), que governa des de 2019. La pregunta és si ho aconseguirà aquest diumenge per majoria absoluta o si s'haurà d'esperar a la segona volta, el 30 d'octubre. Enquestes en mà, el renascut exdirigent compta amb el 52% d’intenció de vots vàlids (que no comptabilitzen ni els nuls ni els blancs), mentre que el bloc bolsonarista no passa del 34% de suports.

La polarització ha transformat els comicis en un duel antagònic: d'una banda, Bolsonaro, que pot rebre un correctiu sever i ser el primer president des de la redemocratització el 1985 que no és elegit per a un segon mandat; i de l’altra, Lula, en alça, ressorgit després de superar tots els processos judicials per corrupció que el van portar a la presó i li van impedir ser candidat el 2018. Molts brasilers entenen els comicis com una mena de plebiscit entre democràcia i autoritarisme. Aquestes són algunes de les claus que expliquen l'estat de salut dels dos candidats estrella que poden decidir el futur del país llatinoamericà.

Bolsonaro, en hores baixes

Foro de Teresina, el podcast de política més escoltat al Brasil, ha viralitzat el terme caquistocràcia –o sigui, el govern dels pitjors– per referir-se a la incompetència de Bolsonaro i l’equip ministerial, s’ha reflectit en la paralització de la cartera d’Educació, marcada per la corrupció i que ha tingut quatre ministres en una legislatura. O en la gestió nefasta de la sanitat durant la pandèmia. O amb els sistemes de fiscalització a l'Amazònia del ministeri de Medi Ambient. També quedaran alguns nomenaments, com el de la ultraconservadora i pastora evangèlica Damares Alves, ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans, que va intentar impedir l’avortament de menors violades. L’extrema dreta ha fracassat a l’hora d’implementar el seu ideari en les polítiques públiques. Un 60% de l’electorat desaprova la manera de governar de Bolsonaro.

Bolsonaro sense mascareta, promovent aglomeracions i boicotejant l’aïllament social per arribar a la immunitat de grup sense vacunes; enfotent-se de qui s’ofegava; dient que no parlava de les víctimes perquè no era un “enterramorts”; fent campanya antivacuna i negant-se a respondre 101 correus electrònics a Pfizer; defensant l’ús de la cloroquina i l’anomenat “tractament precoç”, que no tenen cap utilitat científica per combatre els efectes de la malaltia. Són només alguns exemples. Els 686.000 morts de covid al país són la conseqüència directa de la concatenació de despropòsits i aberracions genocides de l’extrema dreta. Han passat quatre ministres de Sanitat i el pitjor de tots ha estat el general Eduardo Pazzuello, exemple caquistocràtic per excel·lència en l’etapa més dura de la pandèmia.

Bolsonaro s’ha salvat de l’impeachment per dos motius. En primer lloc, perquè ha comprat l’estabilitat acceptant el xantatge del Congrés i permetent un “pressupost secret”, que són un seguit d’esmenes parlamentàries que fan molt difícil el rastreig dels recursos públics. En segon lloc, perquè ha mantingut mobilitzats els correligionaris més radicals, que representen un terç de l’electorat. Al llarg de la legislatura, Bolsonaro ha estat un president feble i arraconat. Ha augmentat la radicalització i això s'ha traduït en una pèrdua constant de suports perquè no tothom estava disposat a pujar a un vaixell cada cop més ultra.

Lula, el salvador de la pàtria

Que Lula da Silva, als 76 anys i tres legislatures després de deixar la presidència, sigui l’únic candidat viable del Partit dels Treballadors per doblegar Bolsonaro es pot entendre com un fracàs de tota l’esquerra per trobar-li un relleu competitiu. Al mateix temps, mostra la força de l’exsindicalista, una figura històrica amb impacte intergeneracional, capaç de guanyar unes eleccions vint anys després de fer-ho per primer cop i imposar-se entre l’electorat més jove, que eren nens durant els vuit anys del seu govern i que el veuen com una solució actual per derrocar la ultradreta.

Lula és el polític més important de la història del Brasil modern per la seva capacitat de teixir acords transversals i pactar amb sectors ultraconservadors, com ara els grans productors agrícoles, els evangèlics o els militars, que han estat tres dels pilars de Bolsonaro. L’exsindicalista es presenta com el pacificador del país amb l’eslògan “O Brasil da esperança” i mira cap endavant amb un discurs de reconstrucció nacional i sense passar factures. El front ampli, amb nou partits, i la presència del candidat a vicepresident, Geraldo Alckmin, un tradicional adversari socialdemòcrata, escenifica el govern de concentració nacional que espera dissenyar.

Les municipals del 2020 van suposar la derrota de la nova política –dels partits outsiders o antiestablishment, com el del mateix Bolsonaro– per premiar els gestors públics durant la pandèmia. Va triomfar la política tradicional, arraconada des de les manifestacions que van funcionar com a combustible per a l’impeachment de Dilma Rousseff el 2016. Aquest context afavoreix, i molt, Lula, que va acabar el segon mandat amb una popularitat del 87% que el convertia el 2010 en el líder polític mundial més ben valorat. Les receptes del líder del PT, posades en pràctica amb èxit dues dècades enrere, tenen plena vigència en el context actual de crisi econòmica: lluita contra la inflació, augment del salari mínim, impuls dels programes socials, erradicació de la fam o inclusió dels pobres al mercat laboral i de consum.