L'Equador: com ha esdevingut un estat fallit?
Ja fa dies que es parla de l'Equador com un estat fallit on el crim i la violència estan fora de control. Però ningú esperava un episodi com el de dimarts, on una banda criminal va assaltar en directe un canal de televisió a Guayaquil, la segona ciutat del país. Aquest fet, propi del realisme màgic, és la gota que fa vessar el got.
Per això és pertinent la pregunta de com és possible que en poc menys d’una dècada l'Equador hagi esdevingut un estat fallit.
Elaborar una resposta acurada és complicat, però fer-ho de forma esquemàtica passa per apuntar quatre elements de diversa natura.
El primer és de caràcter econòmic i té a veure amb la decisió l’any 2000 d’abandonar la moneda nacional –el sucre– per adoptar el dòlar nord-americà, igual que ho va fer El Salvador. El fet que la moneda del país sigui el dòlar i que des de l’any 2017, amb l’arribada del president Lenin Moreno, es rebaixés el control sobre els fluxos financers va fer que molts càrtels i màfies veiessin el país com un destí privilegiat per blanquejar els seus diners i operar.
El segon és de tipus polític i social, i és el resultat que els presidents posteriors a Rafael Correa van tenir com a objectiu desfer el seu llegat, que bàsicament era reforçar la institucionalitat de l’estat i implantar un règim de polítiques socials per combatre la pobresa i oferir un mínim de serveis educatius i socials. Així els presidents Lenín Moreno i Guillermo Lasso, vinculats als interessos dels grans grups financers, van desmantellar la poca capacitat institucional de l’estat, van abandonar la seva presència al territori i van aplicar polítiques neoliberals que van tornar a condemnar molts joves a una situació d’informalitat i precarietat. Òbviament, aquestes polítiques van facilitar que les màfies del narco s’apoderessin fàcilment del territori i trobessin molts joves sense ofici ni benefici per cooptar.
La tercera és de natura geopolítica i té a veure amb l’èxit que van tenir les polítiques de la lluita contra el narco fa una dècada, sobretot, a Colòmbia. El fet que la pràctica d’aquesta activitat fos més complicada en aquell país va suposar el trasllat de moltes de les xarxes il·legals i del crim cap a l'Equador.
Fruit de tot plegat, avui a l'Equador operem més d’una vintena de bandes criminals d’origen colombià, mexicà i de l’Europa de l’Est, i es quantifica que tenen una força de combat d’uns 50.000 homes armats –en un país on l’exèrcit no arriba als 40.000 efectius.
En aquest context el fet que l’actual president Daniel Noboa hagi declarat que l'Equador pateix un “conflicte armat intern” suposa que els militars sortiran al carrer i que s’adoptarà de facto un estat d’excepció. No hi ha dubte que l’exemple que Noboa vol seguir és el del seu homòleg salvadorenc Nayib Bukele, que ha tingut èxit en el combat del crim a canvi de reduir llibertats i congelar la democràcia. És molt possible que Noboa aconsegueixi les dues darreres coses, però no està tan clar pugui aconseguir la primera.
Salvador Martí i Puig és analista i catedràtic de ciències polítiques de la Universitat de Girona