Milei posa en crisi l’educació pública, bastió de l’Argentina
Els argentins s'alcen contra el president, que amenaça el dret al coneixement
Buenos Aires“¿Por qué tanto miedo a educar al pueblo?”, deia una pancarta a la Plaza de Mayo de Buenos Aires dimarts passat. “Soy el hijo médico de la empleada doméstica gracias a la universidad pública”, en deia una altra. Unes 800.000 persones segons l’organització, 150.000 segons el govern local, es van manifestar a la capital argentina en defensa de l’educació pública, i en van ser diversos milers més en altres punts del país.
Estudiants, graduats, docents, sindicats, organitzacions socials, dirigents polítics i ciutadania en general van sortir al carrer reclamant al govern una actualització pressupostària a les universitats, que estan funcionant de manera precària amb les partides prorrogades del 2023. La de dimarts va ser una de les manifestacions més massives de l’era Milei. I és que a l’Argentina l’educació pública i el dret al coneixement són pilars innegociables, tingui el color que tingui el govern de torn.
El dilluns abans, el superministeri de Capital Humà –que ha absorbit el ministeri d’Educació– feia públic un pagament de l’estat per cobrir les despeses de funcionament de les universitats. I a la nit Javier Milei es dirigia al país en un missatge televisiu per treure pit de la gestió econòmica del primer trimestre de govern: un superàvit fiscal de més de 275.000 milions de pesos, el primer des del 2008. Milei ho va qualificar de “gesta històrica” de la qual els argentins poden sentir-se “orgullosos”. Sobretot tenint en compte “l’esforç heroic de la majoria que està patint” i “l’herència estrepitosa” de l’anterior govern.
El president va reiterar que les retallades del sector públic són “l’únic camí possible”, que “la sortida vindrà de la mà de la inversió del sector privat”, i va sentenciar: “L’era del suposat estat omnipresent s’ha acabat”. El missatge va ser interpretat com una desincentivació a la mobilització de l’endemà, que prometia ser i va acabar sent massiva.
Un patrimoni nacional
L’Argentina ha estat, durant anys, emblema de l’educació pública a l'Amèrica Llatina i al món. Tan aviat com l’any 1884, Domingo Faustino Sarmiento, que ocupava el càrrec de director general del Consell Nacional d’Educació, va aconseguir que s’aprovés la llei que garantia una educació pública, gratuïta, laica i obligatòria. Més endavant, com a president de la nació, Sarmiento va impulsar una llei de subvencions per a la creació de noves escoles: durant el seu mandat, se’n van crear 800, de les quals el 70% públiques, i el país va passar de tenir 30.000 infants escolaritzats a tenir-ne més de 100.000.
Pel que fa a l’educació superior, l’Argentina compta amb 129 universitats, de les quals 66 són de gestió pública i 63 de gestió privada. La Universitat Nacional de Córdoba, inaugurada el 1613, és la més antiga del país i una de les primeres d’Amèrica. La de Buenos Aires (UBA) es troba entre les cent millors del món. La universitat pública és completament gratuïta per als locals i per a estrangers, i per això es percep com un dels principals elements d’igualtat d’oportunitats i d’ascens social al país.
Des de la seva campanya, Javier Milei ha plantejat la necessitat de privatitzar l’educació superior, que ha acusat “d’adoctrinament marxista”. La vicepresidenta, Victoria Villarruel, carregava a les seves xarxes contra el “tongo” d’esquerres en què, segons ella, s’ha convertit la UBA, i fa un parell de setmanes un diputat de La Llibertat Avança va reconèixer que no creia en l’obligatorietat de l’educació, que sovint els pares “no es poden permetre el luxe” d’enviar els seus fills a l’escola perquè a vegades “els necessiten al taller”.
“La universitat pública va ser un gran espai de creixement per mi”, explica al diari ARA la Sol, de 40 anys, que es manifesta a Plaza de Mayo amb els seus dos fills petits, a qui vol “transmetre què significa poder ser educat”. Han vingut des del conurbano, l’àrea metropolitana de Buenos Aires: “Soc filla d’obrers i tinc molt clar que els drets es defensen al carrer”. La Inés, de 79 anys, es va graduar l’any passat en Arts Visuals a la Universitat Nacional de les Arts: “Sento autèntic amor per l’educació pública, gratuïta, inclusiva i de qualitat”.
Les altres arestes del reclam
La investigació científica a l’Argentina també compta amb una llarga i prestigiosa trajectòria: des d’institucions com el Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET) s’han fet importants aportacions a la ciència en l'àmbit mundial, com un diagnòstic pediàtric del VIH o la creació d’un medicament que alenteix l’avanç del Parkinson.
Milei tampoc n’ha actualitzat el pressupost. “El que estem vivint és un estrangulament infernal”, explica al diari ARA l'investigador Jorge Geffner: “S’han reduït les beques i els sous dels investigadors i s’ha suspès el finançament de projectes que ja estaven en marxa”. Tem un èxode científic: “Molts joves ja estan buscant oportunitats a l’estranger”.
La història es repeteix en l’àmbit de la cultura. Milei ha ordenat el tancament de l’Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals (INCAA), un organisme públic que promou la creació cinematogràfica, una indústria prolífica a l’Argentina reconeguda al llarg dels anys i arreu del món: “Per al govern actual, la cultura és una despesa, no una inversió ni un dret”, critica Ingrid Urrutia, representant gremial de l’INCAA. Geffner afegeix: “El que els molesta és el pensament crític en general, i la universitat, la investigació i la cultura són, en essència, pensament crític”.