L'Argentina recupera un avió dels 'vols de la mort' de la dictadura

Buenos AiresLa nit del 14 de desembre del 1977 dotze persones van ser llançades amb vida des de l’avió Skyvan PA-51 a Río de la Plata. Estaven adormides per l’anestèsic que els havien injectat al sortir del centre on estaven detingudes. Coneguts com Los 12 de la Santa Cruz, eren familiars de persones desaparegudes per la dictadura argentina que s’havien unit per buscar-les. Els seus assassins, militars a les ordres del general Jorge Rafael Videla, practicaven setmanalment aquesta sinistra forma d’extermini de dissidents: els coneguts com a vols de la mort.

L'Skyvan PA-51 ha estat repatriat a l’Argentina per no volar mai més. El govern argentí, en una nova acció de construcció de la memòria democràtica, ha portat l’aparell –que s’estava fent servir als Estats Units per a entrenament militar– i l’exposarà a l’antiga Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, un recinte que havia funcionat com a centre de detenció i tortura i que es va reconvertir en espai de memòria i defensa dels drets humans. “M’impressiona veure l’avió: no puc obviar que jo mateixa podria haver estat una passatgera d’aquell vol de la mort, o d’un altre”, explica a l’ARA Miriam Lewin, periodista i supervivent de la repressió de la dictadura.

Los 12 de la Santa Cruz eren germanes, germans, pares i mares de desapareguts, dos militants comunistes, dues monges franceses compromeses amb els drets humans, i tres Madres de Plaza de Mayo. Una d’elles era Esther Ballestrino, que buscava el seu gendre i company de la seva filla, Mabel Careaga, que s’emociona en conversa amb l’ARA quan pensa que l’avió “va ser l’últim lloc on va estar viva” la seva mare. Distingint la ferida personal de la col·lectiva, apunta que la repatriació de l’aparell “és important perquè és una prova tangible dels instruments que feia servir el terrorisme d’estat, i ajuda a construir la memòria del poble argentí”.

Dues dècades de recerca

La gesta no ha estat només mèrit del govern argentí. Primer s’havia de localitzar l’avió, una missió que es va convertir en obsessió per al fotògraf documental italià Giancarlo Ceraudo. En un viatge a l’Argentina el 2001 es va sorprendre quan ningú li sabia respondre on havien anat a parar aquests aparells de mort. Al cap d’un temps es va aliar amb la periodista Miriam Lewin per buscar-los: “Dels cinc Skyvan que tenia l’Armada, dos havien caigut a la Guerra de les Malvines, i els altres tres s’havien venut a una empresa de Luxemburg, que se'n va quedar un; el segon el va vendre al ministeri de Defensa britànic, i el tercer el va comprar una companyia de correu aeri dels Estats Units: era l’únic que seguia volant”, explica a l’ARA.

Un cop localitzat van trobar-hi els registres de vol i es va confirmar la sospita: el 14 de desembre del 1977 l’avió havia volat a Buenos Aires. L’informe també va permetre identificar els pilots d’aquella nit. Es va fer una denúncia i la justícia els va condemnar a cadena perpètua. “El retorn de l’avió ha completat la història”, diu Mabel Careaga, que ha encapçalat la petició de repatriació juntament amb altres integrants de Madres de Plaza de Mayo.

El negacionisme creix

Careaga, Lewin i Ceraudo coincideixen en una idea: l’Argentina és referent mundial en haver jutjat i condemnat els responsables dels crims de lesa humanitat i també construcció de la memòria democràtica, però també és cert que entre alguns sectors creix una cultura negacionista. “Es parla del negoci dels drets humans, o que els desapareguts estan gaudint d’un exili daurat en algun lloc del món”, lamenta Lewin.

Mai va ser un camí fàcil: després dels judicis a les juntes militars del 1985, el president Alfonsín va fer marxa enrere amb l’aprovació de les lleis de punt final, una mena de pacte de silenci que establia la impunitat dels crims comesos. La reacció social en contra va ser enorme, però les lleis no es van derogar fins al 2005 amb el govern de Néstor Kirchner, que va fer de la memòria una política d’estat: entre altres accions, va reconvertir centres de detenció de la dictadura en espais de defensa dels drets humans, com ho és avui l’ESMA.

“La negació té a veure amb interessos econòmics: les empreses del grup Macri van proliferar durant la dictadura, i el seu govern (2015-2019) no va continuar les polítiques de memòria”, apunta Careaga. Com a europeu, Ceraudo reconeix que l’Argentina l’ha ensenyat que “la memòria no té fronteres: és patrimoni del món”, assevera. Per a ell, “que et neguin la història és com si et demanessin que oblidis el teu avi: senzillament, no pots”.