L'argenter català que fabrica el bastó presidencial a l'Argentina

Buenos AiresSan Telmo és un dels barris més antics, i el més petit, de Buenos Aires. De carrers empedrats, els caps de setmana s'omple a vessar de locals i turistes que tafanegen a la fira d'artesanies que ocupa les voreres, o entren a les incomptables botigues d'antiguitats on es troben vells tresors d'arreu del món. La banda sonora d'acordions, el ball del tango sempre present, i un vermut al sol, faci fred o calor, fan de San Telmo un somni antic, un lloc on tothom necessita anar de tant en tant per recordar que, malgrat l'agitació del dia a dia, Buenos Aires és un baluard de passió, cultura i art.

El carrer Defensa travessa el barri fins a la plaça Dorrego i allà, en una cantonada, es troba la casa-taller de Juan Carlos Pallarols, un argenter de 81 anys d'origen català que té una feina particular: cada quatre anys fabrica, amb les seves pròpies mans, el bastó presidencial.

A l'Argentina, aquest símbol patri té un significat molt important: després de la independència d'Espanya, s'abandona la tradició del ceptre per la seva càrrega europea, però amb la creació del primer poder executiu pròpiament argentí el 1814, es reinventa el símbol i es comencen a usar un bastó i una banda presidencial que creua el pit del governant, tot i que no és fins al 1868 quan, amb el president Sarmiento, s'inicia la cerimònia protocol·lària amb aquests dos elements. Així, cada vegada que un president o presidenta a l'Argentina ha assumit el poder, s'ha celebrat una solemne cerimònia a la Casa Rosada, en presència d'altres dirigents nacionals i internacionals, en què es col·loca la banda i s'entrega el bastó a la persona que inicia la legislatura.

"Fam de democràcia"

Amb el retorn de la democràcia després de la dictadura de Jorge Rafael Videla, el 1983, el govern del president electe Raúl Alfonsín va llençar una licitació pública perquè algun artesà fabriqués el nou bastó presidencial. Juan Carlos Pallarols, que llavors tenia quaranta anys i es dedicava a l'argenteria des que tenia memòria, tenia "fam de democràcia", s'hi va presentar, i va guanyar. El seu disseny, de fusta i plata –tot materials argentins– porta 24 flors de card, representant les províncies, i tres poncelles que són les Illes de l'Atlàntic Sud "i els caiguts a la guerra de les Malvines", apunta l'artesà al diari ARA. L'empunyadura està adornada amb l'escut nacional. Alfonsín va convidar Pallarols personalment a entregar-li el bastó a la cerimònia protocol·lària en el moment de la seva assumpció.

Pocs dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials, Pallarols continua amb fam de democràcia. Fa que no amb el cap quan pensa en els dos candidats que es disputen la presidència; sembla que no el convencen: "el dia 19 aniré a votar perquè tinc la necessitat moral de posar un vot, però encara no sé què faré".

Com ell, una part de l'opinió pública està en dubte: votar Milei per "posar fi a la corrupció del kirchnerisme"? Votar Massa per "evitar l'abisme de Milei"? Votar en blanc per fer constar la profunda desafecció que se sent per la política? Les enquestes, fins ara, mostren resultats gairebé iguals entre ambdós candidats, que defensen projectes polítics antagònics. Així de dividida es troba la societat argentina. "I mira que és bonic, aquest país!", es lamenta Pallarols. I explica un conte: "Diuen que quan Déu feia el món, a l'Argentina li posava de tot, de tot, fins que Sant Pere li va dir «Senyor, vostè està posant massa coses en aquest país», i Déu li va respondre: «Deixa, tranquil, que l'ompliré d'argentins per compensar»". I riu.

Un bust de Lluís Companys

El seu taller és un autèntic espectacle: de les parets hi pengen tota mena d'eines –"algunes d'aquestes ja no es fabriquen enlloc al món", explica–, i entre artefactes i records hi ha un bust de Lluís Companys i una escriptura en una paret: "y sigo jugando con el avi...". Josep Pallarols, l'avi de Juan Carlos, va migrar de Catalunya a l'Argentina amb una proposta de feina del Teatre Colón de Buenos Aires. L'home, que va deixar Barcelona el dia exacte que començava la Setmana Tràgica de 1909, era la tercera generació d'argenters de la família; el Juan Carlos, la sisena. S'emociona quan parla del seu avi, que amb només dos anys "m'agafa de la mà, em porta al taller, on comencem a dibuixar cosetes per fer –un carret, un avió, tot el que a mi m'agradava tenir–, i així m'ensenya l'ofici des de l'arrel. I sempre em parlava en català, per això el vaig aprendre".

Del seu escriptori, en treu una llibreta: les memòries del seu avi. En llegeix alguns passatges: "les va escriure en castellà perquè va pensar que mai parlaríem bé el català", i somriu. Pallarols diu sentir-se preocupat per la pau al món. Fa poc ha tingut una idea: farà roses amb bales foses que ha demanat d'Israel, Gaza, Rússia i Ucraïna. "Vull portar-ne una a les Nacions Unides, per demanar que acabi la guerra".

A fora, a la plaça Dorrego, un músic de carrer interpreta No bombardeen Buenos Aires de Charly García, sota el sol. Al seu costat, un grup de gent balla la chacarera, una dansa tradicional del nord del país, envoltats de vianants que passegen amb calma.