A l’Amèrica Llatina dominen les esquerres però l’extrema dreta pren força

Santiago de XileLa ultradreta viu un moment dolç a l’Amèrica Llatina. Tot i que els últims tres anys la regió ha obert un nou cicle polític que ha portat el progressisme i l’esquerra al poder a les cinc principals potències regionals (l'Argentina, el Brasil, Mèxic, Xile, Colòmbia), una nova dreta més radical ha agafat embranzida. Els dos processos han avançat en paral·lel.

Els triomfs del centreesquerra i l’esquerra han estat molt ajustats pràcticament en totes les eleccions presidencials. Només el 2019 a l’Argentina, Alberto Fernández va guanyar a la primera volta per més de vuit punts de diferència, i a Xile el 2021, Gabriel Boric va vèncer a la segona volta l’ultradretà José Antonio Kast amb el 55,8% dels vots. A la resta de països, l’extrema dreta ha trepitjat els talons dels seus rivals: al Perú, el 2021, Pedro Castillo va guanyar el fujimorisme amb el 50,1% dels vots; Gustavo Petro a Colòmbia, el juny passat, va imposar-se a Rodolfo Hernández amb el 50,4%, i Luiz Inácio Lula de Silva, al Brasil, acaba de vèncer Jair Bolsonaro amb el 50,9%.

“Les societats llatinoamericanes estan dividides en dos blocs quasi iguals de dreta i esquerra, però avui tenim una dreta més estrident, que es presenta com a antiestablishment i mou cap al centre la dreta tradicional i la resta d’actors polítics”, explica a l’ARA Julián Kanarek, analista uruguaià expert en comunicació política i que ha dirigit diverses campanyes electorals a l’Amèrica Llatina.

Una nova dreta

La dreta regional que s’ha anat conformant els últims anys ja no està vinculada a les elits conservadores tradicionals, com passava als segles XIX i XX. “Són unes dretes bolcades en un neopopulisme que reprodueix els estils i pràctiques dels governs d’aquesta tendència que han triomfat a Europa”, comenta Marco Moreno, analista polític i degà de la Facultat de Govern de la Universitat Central de Xile.

“La nova dreta llatinoamericana comparteix aspectes amb la ultradreta i té com a novetat la capacitat per instal·lar temes que en altres moments serien molt més rebutjats per les societats del continent”, afegeix Kanarek. Segons ell, “ofereix solucions simples i nostàlgiques a problemes complexos”. Una estratègia que encaixa en el moment actual.

“Les societats reclamen resultats i aquesta última paraula serà, cada vegada, el que farà despuntar o enfonsar un govern perquè la gent vol que els mandataris els solucionin els problemes”, opina Moreno.

Els experts consideren que, més enllà de qui guanyi les eleccions, els debats de l’agenda són els que planteja aquesta dreta extrema. “Hi ha discussions de fons al continent que no tenien aquests deixos des dels anys 70”, sosté Kanarek.

Bases àmplies de l’extrema dreta

L’extrema dreta llatinoamericana es va estrenar al poder el 2018 al Brasil, amb el triomf de Jair Bolsonaro. Des de llavors, no ha aconseguit imposar-se en cap altre país de la regió, malgrat que en tots té bases de seguidors molt àmplies, com demostren els estrets marges de diferència dels resultats electorals. Per exemple, Bolsonaro va obtenir diumenge passat més vots que a les eleccions de fa quatre anys.

Els oficialismes, que avui es presenten com a “poc efectius” per solucionar els problemes –diu Kanarek– són ara de l’esquerra. Aquesta realitat donarà ales a la ultradreta, “que se sent còmoda en el rol de contra hegemònica i acumularà denúncies suficients per fer créixer el seu cabal electoral”, apunta l’expert. Moreno, per part seva, adverteix: “Les esquerres ofereixen alternatives, però si no són eficients en entregar resultats, la ciutadania deixarà de donar-los suport i buscarà altres referents”.

Pendents de l’Argentina

El termòmetre per prendre el pols a la regió i anticipar si s’acosta el final del capítol del progressisme i comença un cicle d’alternança de forces seran les eleccions de l’Argentina de l'octubre del 2023. El país sud-americà va ser el primer d’inaugurar l’etapa de governs de dretes a l'Amèrica Llatina amb l’arribada de Mauricio Macri a la Casa Rosada, el 2015, que va posar fi a 12 anys de kirchnerisme. També va ser el primer de canviar el rumb i entregar la presidència a Fernández fa just tres anys. 

Ara, la nova dreta podria agafar el relleu de la mà del polèmic economista Javier Milei. Les últimes enquestes de cara a les primàries el situen nou punts per sobre de la vicepresidenta Cristina Kirchner, que fins ara sonava com a possible candidata pel progressisme.