José 'Pepe' Mujica: "La humanitat necessita treballar menys i tenir més temps lliure"

MontevideoAra fa una dècada el món va sentir una fugaç fascinació per José Mujica, l'informal president de l'Uruguai que va renunciar a viure al palau presidencial del país per continuar vivint en una petita casa de sostre de zinc amb la seva esposa i el seu gos de tres potes. Conegut com a Pepe Mujica, l'expresident ha compartit en innumerables ocasions diferents anècdotes d'una vida digna de pel·lícula: va assaltar bancs com a guerriller urbà, va sobreviure a quinze anys entre reixes com a pres polític i va ajudar a liderar la transformació de l'Uruguai cap a una de les democràcies més sanes i socialment lliures del món.

Però el llegat de Mujica, de 89 anys, serà molt més que la seva pintoresca història i el seu compromís amb l'austeritat. Ell es va convertir en una de les figures més influents i importants de tota l'Amèrica Llatina; en gran part, gràcies a la seva filosofia franca sobre el camí cap a una societat millor i una vida més feliç. Ara, tal com explica, està lluitant contra la mort. A l'abril va anunciar que se sotmetria a radioteràpia per culpa d'un tumor a l'esòfag i, de fet, aquest mateix dimarts l'exdirigent va ser ingressat en un sanatori per culpa d'unes dificultats alimentàries. Hores més tard va ser donat d'alta, però la seva situació continua sent delicada.

A mitjans d'agost vaig viatjar als afores de Montevideo, la capital de l'Uruguai, per visitar-lo a la seva casa de tres habitacions, plena de llibres i pots de verdures confitades. Mujica s'abrigava amb una jaqueta d'hivern i un barret de llana davant una estufa de llenya. Gairebé no menjava. "Pensa que estàs parlant amb un vell estrany", em va dir mentre em mirava de ben a prop. Seguidament, amb els ulls brillants va afegir: "Jo ja no encaixo en el món d'avui en dia".

I així vam començar.

Com està la seva salut?

— M'han fet un tractament de radiologia. Segons els metges, va anar bé, però jo estic desfet.

— [Sense preguntar-l'hi, Mujica va afegir que creia que la humanitat, tal com va, està condemnada.]

Per què ho diu?

— Perdem molt temps inútilment. Podem viure més tranquil·lament. Miri l'Uruguai. L'Uruguai té 3,5 milions de persones. Importa 27 milions de parells de sabates. Fem escombraries i treballem patint. Per què? Ets lliure quan t'escapes de la llei de la necessitat, quan passes el temps de la teva vida en el que vols. Si les teves necessitats es multipliquen, passes la vida cobrint aquestes necessitats. Els humans poden crear necessitats infinites. El mercat ens domina i ens roba la vida. La humanitat ha de treballar menys, tenir més temps lliure i estar més fonamentada. Per què tantes escombraries? Per què has de canviar de cotxe? Voleu canviar la nevera? Només hi ha una vida i acaba. Has de donar-li sentit. Hem de lluitar per la felicitat, no només per la riquesa.

Creu que la humanitat pot canviar?

— Podria canviar. Però el mercat és molt fort i ha generat una cultura subliminar que domina els nostres instints. És subjectiva. No és conscient. Ha fet de nosaltres compradors voraços i ara vivim per comprar. Vivim per pagar.

Sembla que no tingui gaires esperances.

— Jo –biològicament– sí que en tinc, perquè crec en l'home. Però, quan hi penso, soc pessimista.

Tot i això, els seus discursos acostumen a tenir un missatge positiu.

Sí, perquè la vida és meravellosa. Amb tots els seus alts i baixos, m'encanta la vida. I l'estic perdent perquè és el meu temps per marxar. Quin sentit podem donar a la vida? L'home, comparat amb altres animals, té la capacitat de trobar un propòsit. O no. Si no el trobes, el mercat et farà pagar factures la resta de la teva vida. Si el trobes, tindràs alguna cosa per la qual viure. Els que investiguen, els que fan música, els que estimen l'esport, qualsevol cosa. Una cosa que t'omple la vida.

Per què va decidir viure a casa durant la seva presidència?

— Perquè hi queden regustos culturals del feudalisme, dins la República. La catifa vermella, els que toquen la corneta... I al president li agrada que l'adulin. Tenen una casa de quatre pisos per al president on per prendre't un te has de caminar tres quadres. Inútils. Hi haurien de fer un liceu.

— Una vegada vaig anar a Alemanya. Em van rebre amb un Mercedes-Benz i la porta pesava uns 3.000 quilos. Em van posar 40 motos davant i 40 al darrere. No saps la vergonya que vaig arribar a passar.

Com li agradaria que el recordessin?

— Ah, com el que soc… un vell boig.

I això és tot? Vostè ha fet moltes coses.

— Només tinc una cosa: la màgia de les paraules. Els llibres són l'invent més gran de l'home. Llàstima que la gent llegeix poc. No tenen temps.

Avui en dia la gent llegeix molt en el telèfon.

Fa quatre anys el vaig llançar. Em feia parar boig. Tot el dia parlant de bajanades. Ara vull parlar amb mi mateix. Hem d'aprendre a parlar amb la persona que tenim dins. Va ser ella qui em va salvar la vida. Des que vaig estar sol durant molts anys, això m'ha quedat. Quan estic al camp treballant amb el tractor, de vegades m'aturo a veure com un ocellet construeix el niu. Va néixer amb el programa. Ja és arquitecte. Ningú l'hi va ensenyar. Coneixes l'ocell forner? Són paletes perfectes. Admiro la natura. Gairebé tinc una espècie de panteisme.

Tornant als telèfons. ¿Està dient que són massa per a nosaltres?

— La culpa no la tenen els mòbils. Som nosaltres que no estem a l'altura de la tecnologia; en fem un ús desastrós. Ara tots caminem amb una universitat a la butxaca. És meravellós. Però no en fem aquest ús. Avancem més tecnològicament que en valors.

Així i tot, és en el món digital on es viu gran part de la vida actualment.

Res pot substituir això. [Ens assenyala a tots dos parlant cara a cara.] Això és intransferible. No es parla només amb les paraules: ens comuniquem amb els gestos, la pell. La comunicació directa és insubstituïble. No som tan robòtics. Vam aprendre a pensar, però primer som éssers emocionals. Creiem que decidim amb el cap. Però moltes vegades el cap troba els arguments per justificar les decisions preses per l'intestí. No som tan conscients com sembla. I això està bé. Aquest mecanisme és el que ens manté vius. És com la vaca que segueix el que és verd. Si hi ha verd, hi ha menjar. Serà difícil renunciar a qui som.

Vostè havia dit en el passat que no creia en Déu. Quina és la seva visió de Déu en aquest punt de la vida?

— El 60 % de la humanitat creu en alguna cosa i s'ha de respectar. Hi ha preguntes sense resposta. Quin és el sentit de la vida? D'on venim?, cap a on anem? No ens resignem al fet que som formigues en la infinitud de l'univers. Necessitem l'esperança de Déu per voler viure.

Té algun tipus de Déu?

— No. Jo respecto molt la gent que creu. És com un consol davant la idea de la mort. Perquè la contradicció de la vida és que és un programa biològic que està fet perquè lluitis per poder viure; però que, des del moment en què arranca, estàs condemnat a morir.

Sembla que la biologia és una part important de la seva visió del món.

— Interdepenem. No podríem viure sense els procariotes aquells que tenim a l'intestí. Depenem d'una quantitat de bitxos que ni veiem. La vida és una cadena i encara està plena de misteris. Espero que la vida humana es prolongui, però tinc por: hi ha molts bojos amb armes atòmiques. Molt fanatisme. Hem de fer molins de vent, canvi energètic. I no. Va i ens gastem els diners en armes.

— Quin animal, eh? Quin animal més complicat és l'home: és intel·ligent i estúpid alhora.