Multicrisi a Bolívia: del ‘miracle econòmic’ a la manca de combustible

Buenos AiresBolívia, un país sense sortida al mar, que mesura dues vegades Espanya i que té 12,4 milions d’habitants, viu un dels moments més tensos dels darrers temps, amb una crisi multifactorial que està afectant el dia a dia de la població: una manca de combustible causada per l'escassedat de reserva de divises que, en paral·lel, dispara els preus dels productes bàsics, com els aliments i els medicaments. Tot plegat, amb un conflicte polític de fons que ha desfermat una crisi institucional: la fractura interna del partit governant, el Moviment Al Socialisme-Instrument Polític per a la Sobirania dels Pobles (MAS-IPSP), causada per l’enemistat entre el president del país, Luis Arce, i qui va ser el seu mentor i el primer president indígena de Bolívia, Evo Morales, que va governar del 2006 al 2019 i que pretén ser reelegit a les eleccions presidencials de l’any que ve. De fet, el mes passat Morales va acusar Arce d'estar al darrere d'un intent d'assassinar-lo.

Bolívia va viure un miracle econòmic a principis de segle amb l’exportació d’hidrocarburs al món al convertir-se en el primer país llatinoamericà productor de gas per càpita. L’any 2006, el llavors president Evo Morales va nacionalitzar la indústria del gas i el petroli i va generar així un monopoli sota l’empresa pública Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos (YPFB). Arran d'això va acumular enormes quantitats de reserves en dòlars, fet que permetia una subvenció gairebé total del combustible a la ciutadania boliviana. Juntament amb un sector primari fort, Bolívia pràcticament no requeria la importació d’aliments i, durant anys, la població ha viscut amb estabilitat econòmica.

Però la caiguda dels preus en el mercat internacional d’hidrocarburs i l’absència de polítiques d’exploració de nous pous van anar disminuint progressivament la producció de gas a Bolívia, fins al punt que els últims cinc anys s’ha reduït a la meitat la seva renda petroliera: “Els diners que rebem per la venda de gas els estem fent servir gairebé tots per subvencionar els carburants”, explica a l’ARA l’analista Susana Bejarano: “L’Estat ha deixat de ser aquell gran productor de dòlars, perquè els que aconsegueix, els ha de gastar immediatament en això”.

Com que el sistema financer està desproveït de dòlars, “quan hi entren, queden pràcticament congelats”, explica Bejarano, que considera que Bolívia està vivint un “corralito de facto”, ja que la gent –els petits estalviadors, com diu ella, que poden tenir pocs milers de dòlars al banc– no pot retirar-los: el govern ha imposat controls per frenar la sortida de dòlars del país, cosa que ha generat per primer cop a Bolívia un mercat informal de canvi. “Des que els joves tenen ús de raó”, explica a l’ARA la politòloga Natalia Aparicio, “el tipus de canvi del dòlar ha estat de 6,97 bolivians”. Avui, en canvi, es pot comprar la moneda forta per gairebé 11 bolivians.

Crisi política

La crisi interna del Moviment Al Socialisme va iniciar-se poc després del cop d’estat del 2019, quan Jeanine Áñez va autoproclamar-se presidenta interina del país. Aquell cop d’estat venia precedit d’un malestar generalitzat a Bolívia pel que la gent considerava una vulneració de la seva voluntat: el 2016, Evo Morales va convocar un referèndum per esmenar la Constitució i possibilitar el seu quart mandat consecutiu. El 51,3% de la població va votar-hi en contra, però el Tribunal Constitucional Plurinacional (TCP) va habilitar igualment la proposta de Morales que, a més, el 2019 va sortir reelegit en uns comicis envoltats d’acusacions de frau que van provocar una crisi política, una revolta popular i, finalment, el cop d’estat i l’exili de Morales, primer a Mèxic i després a l’Argentina.

El 2020 es van celebrar eleccions i Luis Arce, que havia estat ministre d’Economia de Morales –i artífex del “miracle”– les va guanyar. Però quan Morales va tornar a Bolívia, el MAS havia iniciat una onada renovadora de la mà d’Arce, fet que va provocar una confrontació entre els evistes i els arcistes pel lideratge de l’espai i per decidir qui seria el candidat a les eleccions presidencials del 2025. Les últimes setmanes, Evo Morales ha mobilitzat el gruix dels seus seguidors en bloquejos de carreteres i ha convocat una manifestació fins a La Paz, on es troben les seus del govern i del legislatiu, per defensar la seva candidatura, tot i que formalment està inhabilitat pel TCP –el mateix òrgan que el 2019 va permetre la seva reelecció–. Tant Bejarano com Aparicio coincideixen a dir que la justícia a Bolívia acostuma a afavorir el poder de torn, sigui el que sigui.

En aquest context, l’oposició es troba dispersa i fragmentada, amb fins a 16 candidatures malgrat un intent d’imatge d’unitat. I tot i que augmenten els discursos llibertaris amb Javier Milei com a referent, el politòleg José Luis Exeni ho relega a “opcions marginals que habiten a X, però que no tenen cap possibilitat de ser competitives”. Quant a Evo Morales, assenyala la seva “reticència” a la renovació del lideratge. Per Aparicio, “Evo tem el sorgiment d’un nou líder masculí, amb rostre indígena i del MAS, perquè pot prendre-li l’hegemonia en l’imaginari col·lectiu de les persones, especialment del sector indígena, el sector social més gran de Bolívia”. Sobre Morales també pesa ara mateix un procés judicial per haver mantingut una relació amb una menor d’edat, amb la qual hauria tingut un fill mentre era president. La justícia de l’Argentina s’afegeix a la causa, per tràfic de menors en territori argentí durant l’exili.