Per què les ambaixades haurien de ser inviolables?

BarcelonaLes ambaixades són suposadament un territori inviolable, però aquest principi del dret internacional ha saltat pels aires. Dos governs que es presenten com a democràtics han protagonitzat aquests dies accions armades contra seus diplomàtiques en latituds molt llunyanes. L'1 d'abril l'ambaixada de l'Iran a Síria va ser bombardejada, tot apunta que per Israel, en un atac que va matar set alts comandaments de la Guàrdia Revolucionària Islàmica. Quatre dies més tard, la policia de l'Equador assaltava l'ambaixada mexicana a Quito per detenir l'exvicepresident del país, condemnat per corrupció, que s'hi havia refugiat des del desembre. Ho ha denunciat aquest dijous Mèxic davant el Tribunal Internacional de l'ONU, després d'haver retirat els seus diplomàtics en senyal de protesta. En resposta a l'atac de Damasc, l'Iran també va amenaçar amb l'ull per l'ull i Israel ha tancat totes les seves ambaixades. La Convenció de Viena, que estableix la immunitat de les missions diplomàtiques, queda en paper mullat. I el tema té implicacions més greus del que sembla a primera vista.

L'evolució al llarg de la història

La diplomàcia és tan vella com la guerra: a l'antiga Grècia i l'imperi romà ja hi havia formes de protecció per emissaris enviats a negociar amb l'enemic i missions estrangeres. Al Congrés de Viena de 1815, sota els auspicis del príncep austríac Klemens von Metternich, la protecció de les ambaixades i el seu personal es va començar a codificar. I el 1961 tot plegat es va formalitzar a la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques. L'article 22 estableix que les forces de seguretat d'un país no poden entrar en una ambaixada sense el consentiment explícit de l'ambaixador o del cap de missió. El país amfitrió ha de protegir la seu diplomàtica (tant l'ambaixada com la resistència de l'ambaixador) i tot el seu personal gaudeix d'immunitat davant els tribunals del país. Les comunicacions dins de l'ambaixada i amb la seva capital no es poden vigilar, i d'aquí les anomenades valises diplomàtiques. Per fer la seva feina, els diplomàtics han de poder treballar sense por de ser segrestats, empresonats o morts... Quan les coses es compliquen entre dos països és quan és més necessari que els que poden contribuir a rebaixar la tensió estiguin protegits.

Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB, destaca la gravetat dels assalts a les ambaixades. "Atacar una ambaixada tècnicament és un acte de guerra, està tipificat com a tal. El que ha fet el govern de l'Equador és trencar unes regles del joc que tenen segles d'història, fins i tot en contextos de guerra. És una gran irresponsabilitat". I sobre el bombardeig a la legació iraniana a Síria, Vilanova no dubta tampoc a qualificar-lo d'acte de guerra: "Amb això Israel ha volgut demostrar, com ja hem vist a Gaza, que no se sent lligat a les normes del dret internacional".

Senén Florensa, diplomàtic de carrera que entre molts altres càrrecs va exercir d'ambaixador d'Espanya a Tunísia, explica a l'ARA que "la convenció és taxativa: ni que hi hagi un incendi, els serveis d'emergència no poden entrar en una ambaixada sense l'autorització del cap de la missió. Sense aquestes garanties, senzillament no hi hauria relacions diplomàtiques". "Són normes protegides per un conveni de l'ONU i que han estat acceptades per tots els països, perquè se suposa que tots volen que les seves delegacions a l'estranger siguin respectades també".

Però les regles del joc no sempre es respecten. Florensa recorda com el 1980, quan era un jove secretari d'ambaixada, va visitar en un hospital de Madrid Máximo Cajal López, que es recuperava de les cremades que havia patit en l'assalt a l'ambaixada espanyola a Guatemala. La seu havia estat ocupada per un grup d'indígenes, acompanyats per estudiants que s'oposaven a la dictadura de Lucas Garcia. En l'assalt van morir 39 persones, entre les quals Jaime Ruiz del Árbol, primer secretari de l'ambaixada. El 2015 un tribunal guatemalenc va condemnar els militars del país per haver ordenat "que no quedés ningú viu".

Un cas diferent va ser la mort de Pedro Manuel de Arístegui, l'ambaixador espanyol a Beirut, quan un projectil sirià va impactar contra el menjador de l'ambaixada en plena guerra civil al Líban. L'ambaixador va morir amb el seu sogre i el seu cunyat. Florensa recorda bé les seves converses amb De Arístegui: "El Perico havia estat ambaixador a Nicaragua durant la revolució sandinista i, quan coincidíem en algun viatge, m'agradava seure amb ell per sentir les seves històries". El mateix Florensa es va trobar un dia dos impactes de bala a la seva residència de Bonn, quan era cònsol general d'Alemanya a mitjans dels anys 90, després de la detenció d'un home per pertinença a ETA.