El fris i les escultures del Partenó, moneda de canvi per al post-Brexit?
En el mandat per negociar amb Londres, la UE inclou el retorn de patrimoni als països d'origen
Londres"És una de les clàusules que la Unió Europea (UE) ha inclòs en l'esborrany del mandat de negociació entre Brussel·les i Londres amb el qual faran front a les imminents negociacions de la segona fase del Brexit, que han de començar el mes vinent.
La demanda, que s'ha conegut aquest dimecres arran d'una filtració del Telegraph i de la BBC, i que hauria estat impulsada pels governs de Grècia, Itàlia, Xipre i Espanya, segons el diari, ha fet saltar les alarmes sobre una polèmica que reapareix de tant en tant, i que afecta especialment, però no només, les relacions entre el govern grec i el britànic. ¿La clàusula servirà perquè la UE faci costat a la petició d'Atenes de retorn del fris i les escultures del Partenó, que des del 1817 són al Museu Britànic?
El mes passat, Lina Mendoni, ministra de Cultura grega, va afirmar que esperava que el suport europeu per al retorn del fris i els altres elements de l'Acròpolis fos una realitat un cop s'hagués consumat el Brexit. Segons els britànics, però, la clàusula no seria una referència "explícita" al conjunt de les peces del Partenó, sinó un intent de fomentar la cooperació en el combat del tràfic de peces robades en tant que Londres és un gran mercat, també negre.
D'acord amb la versió anglesa de la història, les escultures, inscripcions i elements arquitectònics del Partenó van ser adquirides legalment per Lord Elgin entre els anys 1801 i 1805. El setè comte d'Elgin, Thomas Bruce, va fer traslladar al Regne Unit aproximadament la meitat de les escultures del conjunt. Lord Elgin va afirmar en el moment d'exposar-les, en la seva finca particular d'Escòcia el 1807, que el 1801 havia obtingut el permís del govern central de l’Imperi Otomà, aleshores al poder a Grècia, per procedir a traslladar-les. El permís, com a tal, mai no s'ha trobat als arxius otomans malgrat la riquesa documental sobre el període. En conseqüència, la legitimitat del trasllat està en disputa.
De fet, com destacava fa tres anys el catedràtic de filosofia de la Universitat de Hertfordshire, Constantine Sandis, l'única documentació existent de la presumpta compra d'Elgin, aleshores ambaixador britànic a la cort otomana, és una llicència limitada per recollir "algunes pedres sense valor" de l'Acròpolis. Les peces espoliades –d'acord amb la versió grega de la història– van ser ofertes el 1811 al Regne Unit, quan Elgin estava a un pas de la ruïna econòmica. Cinc anys després, el Parlament britànic va aprovar la compra de 15 mètopes, 17 escultures frontals i 80 metres de fris per 35.000 lliures, l'equivalent en valor absolut –tot i que les escultures del Partenó no poden tenir preu– a 2,4 milions de lliures actuals (2,8 milions d'euros).
A hores d'ara, la resta de peces que no va fer traslladar Elgin es troben al Museu de l'Acròpolis, a Atenes, inaugurat l'any 2004. La galeria del Partenó es va construir en orientació amb la localització de les restes del temple, a l'Acròpolis, i amb una presentació que fa evident quins són els elements que falten.
Aquest dimecres, el director del Museu Britànic, Hartwig Fischer, ha volgut tallar un cop més el debat sobre la possibilitat del retorn de les peces a Grècia. "La clàusula afegida [al mandat de negociació de la UE] no fa referència clarament al fris del Partenó, sinó a un problema totalment diferent", ha afirmat en declaracions al programa de BBC Radio 4 Today. Fischer considera que es refereix a la "convenció de la Unesco per prohibir i prevenir la importació i exportació de la propietat d'objectes culturals". En principi, la convenció esmentada intenta posar fi a l'espoli dels patrimonis nacionals. El director del Museu Britànic també ha assegurat que la institució està compromesa des de fa anys amb la identificació d'aquells béns culturals que hagin pogut ser objecte de tràfic.
Més enllà de discussions legals, i del possible però molt més que hipotètic tractament de les escultures del Partenó com una moneda de canvi en la negociació entre Brussel·les i Londres, el debat que la comunitat científica vol evitar és si és o no legítima la reclamació que periòdicament fa el govern grec. Una reclamació, d'altra banda, que Grècia també evita escoltar del govern de Xipre quan fa referència a tresors de l'illa ara a Atenes, o les que qualsevol altre antic Imperi, com l'espanyol, el francès o l'alemany, tenen en relació a les seves antigues colònies i l'espoli que van causar. També el mateix Museu Britànic va veure com, fa dos anys, la governadora de l'illa de Pasqua demanava el retorn del Moai que hi ha a Londres.
En aquest sentit, Hartwig Fischer entén que "els grecs siguin molt passionals en relació a les escultures i el patrimoni. És història i és significativa, però quan el Parlament [britànic] va decidir que les escultures fossin exposades al públic, el 1816, va fer una gran contribució a la comprensió de l'art, la història i la cultura gregues". En altres paraules, la demanda no comptarà mai amb el suport d'un museu que se'n beneficia molt, de la presència del que per als britànics són els "marbres d'Elgin".