L’ISIL ha aconseguit el que Bin Laden sempre va somiar: conquerir territori i imposar una agenda política. Però el més rellevant és que totes les seves victòries s’han assolit sense grans suports financers ni aliances estratègiques. En efecte, els barbuts de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant no tenen amics. En canvi, la seva llista de rivals és gairebé una guia telefònica: els xiïtes, els alauites, els governs de Síria i l’Iraq, els jueus, els cristians, els turcmans, els nord-americans, els europeus, els periodistes, els kurds -agafo aire-, les organitzacions laiques, les aristocràcies del Golf, l’Iran, els rebels sirians… Fins i tot Al-Qaida renega d’ells per la seva crueltat.
No, l’ISIL no té amics, però ha tingut moltes ajudes. Va guanyar militants quan el règim de Síria va decidir buidar les presons, plenes d’islamistes, amb l’esperança de dividir la rebel·lió. Turquia va fer més o menys el mateix: obrir les fronteres als jihadistes internacionals i neutralitzar, així, els milicians kurds. Europa els ha finançat amb els rescats pagats per l’alliberament de periodistes segrestats. I també s’han beneficiat de les preses de Washington per sortir de l’Iraq i de la conducta del govern de Bagdad (xiïta) entestat a marginar la minoria sunnita.
L’ISIL no té amics, però té algun conegut. L’únic aliat més o menys provat és un grupuscle anomenat -atenció- Els Homes de l’Exèrcit de l’Orde de Naqxbandia, format per supervivents del règim baasista de Saddam Hussein. Com dius? ¿Nacionalistes àrabs col·laborant amb extremistes islàmics? Doncs esclar que sí: tenen en comú la defensa de la minoria sunnita. Però això no és res; tant la guerra civil de Síria com l’ofensiva de l’ISIL estan trastocant les aliances clàssiques del Pròxim Orient. Els guions escrits fins ara ja no serveixen.
Els Estats Units busquen la reconciliació amb l’Iran i un acord raonable sobre el programa nuclear dels aiatol·làs. A més, tenen en comú la defensa del govern xiïta de l’Iraq i derrotar els integristes sunnites. Potser per això, Washington ha admès la supervivència del règim d’Al-Assad i s’ha oblidat de la rebel·lió siriana, en plena agonia.
Israel tampoc desitjava la desaparició del règim sirià (garantia de seguretat per a l’estat jueu) i ha guardat al calaix els plans militars per atacar l’Iran. A canvi, Teheran ha abandonat la retòrica antisionista.
El paper dels EUA
Les monarquies del Golf comparteixen amb els Estats Units un munt d’interessos econòmics, però estan incòmodes amb el suport d’Obama al govern de Bagdad i la seva aproximació a l’Iran republicà. Les cases reials àrabs no ha parat de finançar el sunnisme armat, però han creat monstres com l’ISIL, que ara reneguen de les monarquies petrolieres, identificades com a corruptes i pecadores.
I per acabar-ho de rematar… Rússia. Dijous passat, l’Aràbia Saudita i Moscou van signar un acord de cooperació nuclear. Els saudites, amenaçats pels fills pròdigs, distanciats dels Estats Units i obsessionats amb el rival persa, no tenien més remei que mirar cap a Moscou. Per a Vladímir Putin també és una aliança inevitable: el seu suport a l’Iran i al seu programa atòmic només tenia sentit en la lògica de la confrontació amb Occident. Si Teheran i Washington fan les paus, Moscou ja no té motius per continuar ajudant els aiatol·làs.