Ali Lmrabet: periodista censurat i “corcó” del Marroc

BarcelonaUna vaga de fam indefinida, una protesta diària davant la seu de les Nacions Unides a Ginebra i dos objectius: recuperar el passaport i poder exercir de periodista al seu país. Aquesta és la situació en què es troba Ali Lmrabet (Tetuan, 1959), periodista independent i autèntic símbol de la lluita per la llibertat d’expressió al Marroc. Després que a l’abril acabés de complir una condemna de deu anys d’inhabilitació, ara el govern del país nord-africà li nega el permís de residència amb el qual ha de renovar els documents d’identitat per poder reobrir, així, les revistes satíriques que li van clausurar fa una dècada.

“Des del 24 de juny sóc un indocumentat al meu propi país”, explica Lmrabet en conversa telefònica des de Ginebra, on ha decidit portar la seva protesta contra el que considera una “barbaritat” i un “atemptat contra els drets fonamentals”. La seva causa ja ha rebut molts suports a escala internacional: des d’un manifest signat per més de cent personalitats del Marroc fins a comunicats d’organitzacions com Amnistia Internacional o, fins i tot, una moció al Parlament de Catalunya, un país amb el qual manté lligams tant professionals com personals. Però el govern marroquí, de moment, no cedeix. “El ministeri de l’Interior al·lega que visc a Barcelona, però tinc un document del consolat que afirma que ja no hi visc des del 2011. I encara en tinc un altre que demostra que el gener del 2015 vaig obrir una empresa al Marroc”, explica Lmrabet, que avui ja fa 25 dies que està sense menjar.

I per què tants impediments? “No cal ser Einstein per saber que al Marroc fa por que algú com l’Ali torni a exercir. És el corcó necessari a cada país”, argumenta Luis de Vega, periodista d’internacional de l’ Abc i excorresponsal al Marroc. I és que Lmbret ha sigut un dels pocs periodistes marroquins que s’han atrevit a posar en qüestió les tres línies vermelles del regne: integritat territorial, monarquia i religió. En un país on el poder no es qüestiona i la major part de la premsa està controlada institucionalment, publicacions de Lmrabet com Demain Magazine i Dumān, amb vinyetes satíriques que criticaven des dels polítics fins al pressupost de la casa reial o la corrupció, van ser tan exitoses al carrer com incòmodes per a l’establishment.

Fruit d’aquest malestar, Lmrabet va ser condemnat el 2003 a quatre anys de presó per “ultratge al rei”. Una pena que finalment no va arribar a l’any gràcies a la primera vaga de fam del periodista -que llavors va durar 50 dies- i a la pressió internacional perquè fos alliberat. Tan bon punt va ser indultat, el 7 de gener del 2004, ja va anunciar la seva intenció de fundar una altra revista: Après Demain. En veure que ni la clausura dels seus mitjans ni la presó l’aturaven, el govern del Marroc es va agafar a unes declaracions de Lmrabet per prohibir-li exercir la seva professió. “Només vaig dir que els saharauis dels campaments de Tindouf són refugiats”, en lloc de segrestats del Front Polisario, com sosté Rabat. I Lmrabet afegeix: “No vaig dir cap mentida. Ho diuen les Nacions Unides, que són refugiats!” Sigui com sigui, no li va quedar cap altra opció que complir condemna, a cavall entre el seu país natal i Europa, abans de tornar a l’atac.

La premsa com a oposició política

Aquest cop, però, l’han aturat abans de començar a escriure i per això ha decidit acudir a l’ONU. “No pensava que un dia arribessin tan lluny. Quin serà el pròxim pas? ¿Matar-me al mig del carrer?”, es pregunta Lmrabet amb un to que denota desesperació. I, tot i això, està disposat a portar la seva lluita fins al final, convençut que té raó. El ressò de la seva vaga de fam ha portat el govern marroquí a desmentir que s’estigui negant el passaport a Lmrabet, però ell demana garanties: “El que no vull és sortir de Ginebra perquè després no em deixin renovar la meva documentació i em quedi bloquejat en qualsevol país”.

A curt termini vol això, garanties. A llarg termini, poder-se dedicar al que sap fer millor al Marroc: “Buscar informació, confirmar-la i publicar-la amb humor”, diu, i deixa clar que, tot i que Rabat el consideri un “contrapoder”, ell no és enemic de ningú. “Simplement publiquem el que no es denuncia al Parlament, on tots els partits estan domesticats”, es defensa. La democratització general del seu país ja és un somni que sap que portarà temps. Però potser tot va lligat. El dia en què no hagi d’incloure l’adjectiu “independent” cada cop que diu que és periodista, potser alguna cosa estarà canviant.