Els algerians reclamen que “marxin tots”

Enviada especial a AlgerEl barri de Bab El-Oued, una de les zones populars d’Alger, es llevava ahir per preparar-se per a una altra jornada especial, pendent del novè divendres consecutiu de protestes contra el sistema polític a Algèria. La gent aprofitava el matí de divendres, el primer dia del cap de setmana aquí, per anar al mercat, afaitar-se a la barberia o comprar pastissets. Als balcons dels antics blocs de pisos blancs, de l’època de la colonització francesa, les dones s’afanyaven a recollir la roba estesa abans que plogués. L’Ussama, un guixaire de 26 anys, esperava amb uns amics l’hora de la sortida de l’oració a les mesquites per anar cap a la manifestació. “Jo no hi vaig, a la mesquita. Als imams no els agraden les protestes, però nosaltres volem ser lliures”, assegurava per justificar que no ha anat al temple.

A quarts de dues, un riu de gent començava a omplir la plaça dels tres rellotges, al cor del barri, amb un símbol, la bandera algeriana, i una paraula: dégage [marxeu]. Homes, la majoria joves, dones i criatures, famílies senceres començaven a desfilar, equipats amb menjar i aigua per a un dia llarg, cap al passeig marítim, enmig d’una forta presència policial, per arribar a la Grande Poste, el punt de trobada de les protestes.

“Farem el rècord Guinness de les manifestacions -diu orgullós el Noufez, un aturat de 23 anys-, però aquí no som com els armilles grogues, nosaltres som pacífics”. Aprofita l’ocasió per carregar saldo al mòbil per accedir a internet (4 GB al mes costen 1.000 dinars, uns 5 euros), encara que sap que aviat tallaran la connexió: “Cada divendres passa el mateix, l’estat talla internet perquè no ens puguem comunicar durant les protestes. Estem governats per una màfia”, lamenta.

La massa camina mitja hora fins al centre de la ciutat, envoltada d’agents antiavalots, furgonetes i vehicles policials equipats amb canons d’aigua o el que aquí coneixen com el moustache [bigoti]: la màquina llevaneu que la policia fa servir per retirar les barricades, encara que en aquesta onada de protestes no hi ha ni barricades ni pedres ni cap altra arma a part de les veus i les pancartes. Silmiya [pacífics] és la paraula de moda. I la consigna d’aquest novè divendres és clara: yetnehaw gaa [que marxin tots].

Resultat de les protestes

Des de la dimissió de l’octogenari president Abdelaziz Bouteflika el 2 d’abril, les protestes no han deixat de donar fruits. Darrere del president “mòmia”, com se’l coneix popularment perquè des del 2013 una embòlia el va deixar postrat en una cadira de rodes i sense parla, han continuat les dimissions en cadena: el president del consell constitucional, Tayeb Belaiz, va plegar dimarts passat, de manera que de les “4 B” només en queden dues al càrrec: Noureddine Bedoui, el primer ministre situat al poder a l’inici de les protestes, i Abdelkader Bensalah, el president interí en substitució de Bouteflika, que ha convocat eleccions per al 4 de juliol. Dijous dimitia també el secretari general de la Unió General de Treballadors Algerians, Sidi Saïd, identificat pels treballadors com un altre home al servei del “sistema”.

La policia no actua

Les protestes d’ahir van tornar a ser massives a la capital, malgrat que la policia va bloquejar els accessos per carretera a la ciutat, cosa que va provocar grans embussos. No hi va haver, en canvi, repressió ni gasos lacrimògens com en les últimes setmanes, després que el cap de l’estat major, el general Gaïd Salah, digués en un discurs dimarts que havia donat “instruccions clares de protegir els manifestants”. Però la tutela de l’exèrcit sobre el procés de transició ha encès les alarmes, perquè els militars són el cor del règim algerià.

Les manifestacions van tornar a recórrer tot el país: Bordj Bou Arreridj, Constantina, Oran i també la Cabília. A més d’exigir que marxin tots, els manifestants rebutjaven el pla del govern provisional de convocar dimarts els partits per decidir la formació d’una comissió electoral independent. La majoria de formacions ja han anunciat que no hi assistiran.

“No ens serveix de res que en lloc d’un en posin un altre de la mateixa corda, sempre vells”, diu una dona gran que es manifesta davant la Grande Poste, l’imposant edifici colonial que acollia la seu de correus. A la plaça tothom té ganes de parlar amb la premsa estrangera, perquè les autoritats donen visats amb comptagotes als periodistes de fora i els alegra saber que la seva causa desperta interès internacional. L’anciana hi ha anat amb la seva filla, la Selima, una funcionària de la Seguretat Social que s’estima més no dir el seu cognom, i les dues netes: tres generacions de dones que les han vist de tots colors.

L’àvia va viure la guerra d’independència de França, i la mare, la dècada negra, la guerra civil que va deixar 200.000 morts al país després del cop d’estat de l’exèrcit quan els islamistes del FIS van guanyar les eleccions del 1991. “Ja no tenim por: he vingut a manifestar-me per la llibertat i pel futur dels meus fills. Tenim un país ple de riqueses però el poble és pobre”, diu la Selima. Lamenta sobretot l’abandonament de l’escola i la sanitat. L’àvia la interromp: “Volem que marxin tots i que tornin el que ens van robar”.