Algèria, una sanitat en “estat crític”

Enviada especial a Alger“Aquí la sanitat és una catàstrofe”, diu Yassina Hassaoui mentre esmorza amb la seva filla i la seva mare sota els arbres del passeig central del complex de l’Hospital Mustapha Pacha, el més important d’Alger. Estan operant el seu pare d’un càncer d’esòfag i confia que tot anirà bé. “Aquí si no tens diners no ets ningú: així funciona Algèria”, lamenta l’àvia, abans d’oferir una bossa amb pastes de full. No en va l’estat de la sanitat pública ha sigut un dels motius que han portat milions d’algerians a sortir al carrer des de fa dos mesos, exigint un canvi de sistema polític al crit “Que marxin tots”. Ja no accepten més la humiliació de viure en un país riquíssim en recursos i on ni la sanitat ni l’educació públiques no funcionen i les desigualtats socials no han parat de créixer.

Els hospitals públics són gratuïts, però els malalts s’han de fer càrrec de les proves mèdiques i dels medicaments. Els Hassaoui diuen que s’han gastat uns 1.500 euros (deu vegades el salari mínim) per pagar la quimioteràpia i el preoperatori de l’avi. “Els metges d’aquí són bons, però no tenen mitjans, i en canvi els ministres porten els seus fills a curar-se a Europa”, denuncia. La situació a les regions del sud és encara pitjor que a la capital.

A l’edifici d’urgències, els malalts fan cua a la porta d’admissions. A l’altra banda del passeig, al bloc de ginecologia la sala d’espera també està plena i les infermeres s’afanyen, atrafegades, entre les pacients. Els professionals també es queixen. “Som en una situació crítica i no és una novetat: l’any passat vam estar 9 mesos de vaga perquè les coses milloressin, però no vam aconseguir res concret”, diu un resident de tercer any de digestologia, que s’estima més no donar el seu nom. Durant la vaga, en què els metges en formació van rebutjar atendre fins i tot les urgències davant la negativa de les autoritats a respondre a les seves reivindicacions, la policia va estomacar-los.

A Algèria -sisè exportador mundial de gas natural- hi ha 1,6 metges en actiu per cada mil habitants, menys de la meitat de la mitjana dels països de l’OCDE, que és de 3,4. A més, els hospitals militars, que disposen de les últimes tecnologies, estan reservats a l’exèrcit i les famílies dels clans al poder. El digestòleg en formació opina que si l’elit algeriana (com el mateix Abdelaziz Bouteflika, el president deposat per la protesta popular) viatja a l’estranger per rebre tractament mèdic, no és per falta de recursos al país, sinó perquè volen mantenir en secret els seus problemes de salut.

Ell guanya 50.000 dinars, uns 250 euros al mes, que amb prou feines serveixen per llogar un apartament al centre d’Alger. A la medicina privada, un metge pot guanyar el mateix en tres dies que un resident d’un hospital públic en un mes. El salari dels doctors més experimentats no supera els 500 euros. Per això molts professionals sanitaris emprenen el camí de l’emigració, sobretot cap a França o Alemanya. Però més que del seu salari es queixa que no pot atendre els pacients com es mereixen: “No puc fer la meva feina, perquè tot ha de passar pel cap de servei, que no m’autoritza a ingressar malalts que requereixen hospitalització, ni tampoc a fer les proves que necessito; tot són traves perquè no volen gastar diners -assegura-. He tingut pacients que han rebut la cita per fer-se unes radiografies dos anys més tard que jo les demanés: lamentablement n’hi ha que moren esperant el resultat de les proves”.

Un dels últims actes de govern de Bouteflika va ser signar la llei dels pressupostos del 2019, que preveu una despesa sanitària de 5.300 milions d’euros, mil milions d’euros més que els previstos al pressupost del govern de Pedro Sánchez, tot i que Espanya té cinc milions d’habitants més que el gegant africà. Però aquí ja ningú creu en les xifres, perquè els recursos injectats als serveis públics s’acaben desviant a butxaques privades.

Crisi de medicaments

Algèria importa la immensa majoria de medicaments que necessiten els seus habitants. Però els programes d’importació funcionen amb retard, cosa que provoca un problema endèmic de desabastiment de fàrmacs bàsics. Les últimes mesures proteccionistes de les autoritats han empitjorat les coses. I la inestabilitat política les ha acabat de complicar. Elsindicat de farmacèutics calcula que, en els pròxims mesos, 11.000 farmàcies d’arreu no podran abastar-se de 370 medicaments necessaris per tractar afeccions com les malalties cardiovasculars, el reumatisme o l’asma. Les medicines autoritzades per a la importació al mes de març encara no han arribat al país.