Algèria, el país on els presidents no governen

BarcelonaA Algèria no governa el president, governa el “sistema”. El 29 d’octubre el cap de l’estat, Abdelmadjid Tebboune, de 75 anys, va ser ingressat en un hospital d’Alemanya, oficialment per covid-19. Un mes després la presidència anunciava que s’havia recuperat i que aviat tornaria al país, però fins ara només se l’ha vist en un breu vídeo difós al seu compte de Twitter, clarament afeblit, en una sala amb les cortines passades.

I no és el primer cop que els algerians es troben amb un president malalt, absent i sense saber res del seu estat: incapacitat per un vessament cerebral des del 2013, a l’octogenari Abdelaziz Bouteflika el “sistema” encara el volia presentar per a un cinquè mandat el 2019. Les protestes al carrer ho van evitar, però ara el déjà-vu amb el successor és inevitable.

“Quan Donald Trump o Boris Johnson estaven ingressats per coronavirus, en teníem notícies cada dia. Però els algerians [de Tebboune] no en sabem res. Tothom es pregunta on és realment i si encara és viu”, lamenta en una conversa telefònica Nassera Dutour, que presideix una associació de familiars de víctimes de desapareguts a la dècada dels 90. “No tenen cap consideració cap al poble. Treuen un president i en posen un altre però res no canvia: estem una gerontocràcia d’homes que només són façana, amb una opacitat total, i no sortim de l’impàs. Som un país sense president i no passa res, perquè el sistema polític es basa en el poder a l’ombra dels militars”, afegeix.

Tampoc se sap on és el veritable home fort del país, el cap de l’estat major, el general Saïd Chengrinha, de 75 anys. Una gerontocràcia que governa un país amb una mitjana d’edat de 29 anys.

Des que Tebboune, de qui se sap que és un gran fumador, va marxar a Colònia, la presidència ha emès sis comunicats sobre la seva salut, sempre prou ambigus. El vídeo publicat a Twitter després de setmanes sense cap imatge i amb una sonora apagada informativa no ha calmat les especulacions sobre la salut del president. Però en el vídeo, amb un fil de veu, Tebboune diu que està disposat a continuar amb el full de ruta del pouvoir per tutelar la transició assegurant que les coses continuen ben lligades: redactar una nova Constitució i preparar els pressupostos del 2021.

Aïssa Rahmoune, advocat i vicepresident de la Lliga Algeriana de Defensa dels Drets Humans, explica que “Algèria està malalta per les seves institucions: no és només el cap de l’estat”. El bloqueig es va evidenciar amb el referèndum de reforma constitucional que Tebboune va impulsar l’1 de novembre, coincidint amb l’aniversari de la guerra d’independència contra França (1954-1962). El sí va guanyar, però la participació no va superar el 23,03%. Si el que es pretenia era legitimar la transició, queda clar que el “sistema” no convenç. “Les dues convocatòries electorals, la del 12 de desembre del 2019 per entronitzar Tebboune (que era l’elegit per l’estat major) i la de l’1 de novembre amb el referèndum constitucional, han fracassat en el pla polític i el jurídic: les xifres oficials mostren que els algerians els han girat l’esquena, i eren dues cites molt importants per a la reconfiguració del règim”, apunta Rahmoune.

Treva sanitària

El Hirak (en català significa “moviment”), la mobilització que va acabar amb les aspiracions a Bouteflika al cinquè mandat amb manifestacions massives i pacífiques als carrers que van durar mesos, ha hagut d’entrar en el que els seus dirigents van anomenar una “treva sanitària”, obligada per la pandèmia. Però això no vol dir que el malestar hagi passat, al contrari. Djalal Mokrani, de l’associació Reagrupament d’Acció Jove, assegura que “Tebboune no és un president legítim, i en la seva obstinació el sistema continua insistint en un full de ruta que el poble ha rebutjat. Perquè no volem un canvi de façana, sinó una transició real per passar del poder militar a la democràcia”.

Mokrani ha passat quatre mesos a la presó per haver participat en les protestes i tot just aquest mes ha sigut absolt pels tribunals, tot i que la Fiscalia ha apel·lat la decisió. I és que el règim algerià ha convertit el covid-19 en una arma contra la dissidència, aprofitant l’excepcionalitat per empresonar centenars d’activistes i opositors, a qui acusa sistemàticament d’estar al servei de potències enemigues. Sense cap cintura per trobar una sortida.

Tot això amb el rerefons d’una una crisi econòmica de grans proporcions, en un país de monocultiu dels hidrocarburs que ho ha d’importar gairebé tot -des del blat fins al paper de diari-, colpejat per la caiguda del preu del gas i el petroli, accelerada amb la pandèmia. Com recorda l’economista Omar Benderra, “la caiguda dels ingressos per hidrocarburs ha reduït dràsticament el nivell de reserves de divises, que ara només poden cobrir un any d’importacions, i el dèficit pressupostari és desproporcionat”. Això anul·la una de les sortides que fins ara havien tingut els generals: comprar pau social a cop de subvenció. “Al final de totes les decepcions, abandonaments i espolis, el cost de la crisi econòmica caurà sobre els grups més vulnerables, que ja suporten unes condicions més que deplorables”, apunta. De fet, els harraga, els joves que marxen en pastera cremats per la misèria i un sistema polític que els expulsacremats per la misèria i un sistema polític que els expulsa, s’han disparat: més de 7.500 algerians han arribat a les platges de Múrcia, el País Valencià i les Balears entre el gener i el setembre, l’última dada de l’ONU.