Alemanya intenta reconciliar-se amb el record del seu "alliberament"

Berlín / LondresEl 75è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial havia de commemorar-se a Alemanya amb un acte d’estat amb uns 1.600 convidats, manifestacions i una festa popular al voltant de la Porta de Brandenburg. Però el coronavirus va reduir ahir les celebracions a una ofrena floral. La cancellera Angela Merkel i el president alemany Frank-Walter Steinmeier van visitar el monument en record de les víctimes de la guerra i la dictadura, al centre de la capital.

“Recordar és la nostra responsabilitat històrica i mai podem acabar de recordar la culpa que va tenir Alemanya“, va dir en el seu discurs Steinmeier, que va afegir que ha costat tres generacions que el concepte “d’alliberament quallés en els cors i caps dels alemanys“. El president alemany va alertar del perill que percep ara per la fascinació que hi ha en parts de la societat per l’odi i l’autoritarisme i va recordar que el nacionalsocialisme va arribar al poder el 1933 a través de les urnes. En el seu discurs, Steinmeier va apel·lar també a la unitat d’Europa “per evitar que torni a haver-hi guerra”.

Merkel no va adreçar cap discurs durant l’ofrena floral, però va trucar al president rus, Vladímir Putin, per recordar els milions de víctimes i el dolor provocat per la guerra iniciada per l’Alemanya nacionalsocialista. “El record de la guerra i del seu terror s’han de mantenir vius per sempre i han de servir perquè pobles i estats treballin junts per mantenir i aconseguir pau i entesa“, deia el cap de premsa de la cancellera després de l’intercanvi telefònic. L’atac final per alliberar Berlín va durar tres setmanes: l’armada roja va fer l’ofensiva terrestre i els exèrcits britànic, nord-americà, francès i soviètic van bombardejar la ciutat. El 80% del centre urbà va quedar en runes i hi van morir 10.000 civils.

Aquest any, per primer cop, el 8 de maig ha sigut festiu a la regió de Berlín. Dijous el Parlament alemany va tombar una petició del partit Die Linke (L’Esquerra), amb el suport dels Verds, perquè el 8 de maig fos declarat festiu nacional. Però la discussió sobre si ha de ser o no un dia festiu no s’ha enterrat. Alguns polítics socialdemòcrates o el responsable d’afers antisemites del Bundestag insisteixen que cal convertir-lo en festiu, com a Rússia o a França, perquè simbolitza l’alliberament d’un règim feixista i honoraria els supervivents de l’Holocaust.

El 75è aniversari ha estat marcat per aquest debat i ha servit per reflexionar sobre la identitat i la memòria històrica dels alemanys. La dicotomia Alemanya de l’est i de l’oest i la desigual influència dels EUA i de Rússia, determinen el posicionament cap al 8 de maig. Alhora, l’auge a les urnes del partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) fa difícil per a alguns jutjar el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Una guerra que als anys 40 es va comunicar com a gran guerra per defensar el poble alemany, un missatge que ha marcat durant anys la identitat alemanya. Actualment organitzacions civils segueixen col·laborant per iniciar processos judicials contra supervivents de les SS, si bé els pocs que queden tenen ja més de 90 anys i es fa complicat.

França i el Regne Unit ho celebren amb distància social

A França, la commemoració no va generar debat, però els actes es van reduir també a una simple ofrena floral del president Emmanuel Macron, a l’Arc de Triomf de París, sense mascareta i acompanyat dels seus antecessors al càrrec.

També els britànics van recordar ahir el més trist dels aniversaris de la Victòria a Europa (VE Day) en la Segona Guerra Mundial. Ho van fer amb algunes evocacions de les multitudinàries festes populars (street parties) que van tenir lloc arreu de les illes britàniques el 8 de maig del 1945, però en aquest cas preservant la distància social i limitades a molt poques poblacions, com Worthington o Chester, i amb el vol dels nou avions Thyphoon de la patrulla Red Arrow sobre Trafalgar Square, i el de dos Spitfire sobre els penya-segats de Dover.

Setanta-cinc anys després, la pandèmia de covid-19 ha malbaratat el que havia de ser un llarg cap de setmana festiu i commemoratiu al Regne Unit, que, tot i així, es va iniciar a les 11 del matí, amb dos minuts de silenci en memòria de tots aquells que van donar la seva vida durant els sis anys de conflicte.

A les tres de la tarda, a través de la ràdio, es va emetre parcialment el discurs de la Victòria que va fer el llavors primer ministre, Winston Churchill. I a les nou del vespre, per televisió, una altra al·locució de la reina Elisabet II –exactament a la mateixa hora en què el seu pare, Jordi VI, la va fer el 1945– va servir per unir la resistència contra els nazis a la resistència contra el virus.

La memòria de la Segona Guerra Mundial continua ben present al país, i les portades de tota la premsa d’ahir reflectien, més enllà d’una data històrica, un esperit patriòtic que té un punt de complex d’inferioritat. Al cap i a la fi, el Regne Unit va guanyar la guerra, però va perdre l’imperi com una de les conseqüències més directes del nou ordre mundial que va sorgir-ne.

Setanta-cinc més tard, l’amenaça també és ben present, però ara es combat amb una altra mena d’heroisme i amb armes molt diferents. La paradoxa és que els estats s’han tornat a tancar i l’aniversari els serveix per atiar la seva glòria o per espantar els seus dimonis, com ha fet a Berlín el president de la República Federal d’Alemanya.