Michael Tillmann: “De petit el Mur era el meu espai de joc i em servia per orientar-me”

BerlínMichael Tillmann, nascut el 1975 a Kreuzberg, al Berlín Oest, viu avui a l’antic sector soviètic, al barri de Baumschulenweg.

Fa 30 anys que va caure el Mur de Berlín. Què és el primer que li ve al cap?

Transformació i canvi. El 9 de novembre del 1989 jo era a casa, a Neukölln, i escoltava la ràdio RIAS, creada pels militars nord-americans, mentre pintava amb un aerògraf. El secretari d’Informació de la República Democràtica Alemanya, Günter Schabowski, va dir en roda de premsa que el Mur havia caigut. Vaig anar a la cuina a avisar els meus pares i no s’ho creien. Poc després vam anar al pas fronterer de Sonnenallee i cap a les onze o les dotze de la nit el van obrir i va començar a venir gent i més gent. Em van sorprendre els cotxes de l’Est, els anomenats Trabant, i també els pentinats i la roba: semblava que havien quedat congelats vint anys enrere. Quan mesos després vaig entrar en contacte amb adolescents de l’Est em vaig adonar que utilitzaven paraules diferents, després de 28 anys de Mur i 40 anys de divisió. Alhora, els de l’Est eren més càlids i empàtics que no pas els de l’Oest, on dominava la competitivitat i l’egoisme.

S’esperava la caiguda del Mur?

La caiguda de la RDA ja s’esperava perquè l’estat estava arruïnat i perquè havíem seguit a través de la televisió berlinesa RBB el moviment ciutadà a l’Est. Sabíem que es reunien a les esglésies. Però que el Mur caigués tan de sobte no m’ho esperava. L’endemà i els dies següents vam fer ruta per Berlín i vam fer forats al Mur: ens en volíem emportar un tros, conscients que fèiem història. Recordo el centre comercial KaDeWe ple de berlinesos orientals. També recordo que algun dia l’escola va tancar perquè no s’hi podia arribar de la gentada que hi havia al voltant del metro a Kreuzberg. Els ciutadans de l’Est van rebre 100 marcs alemanys (uns 195 euros) com a benvinguda. També és impressionant és el record del concert The Wall de Pink Floyd, el juliol del 1990 a Potsdamer Platz.

El Berlín Oest havia estat completament envoltat pel Mur: era una illa.

Érem al bell mig del final del món. Però quan era petit el Mur era el meu espai de joc i m’ajudava a orientar-me. Els meus pares, d’esquerres, em van educar de manera molt lliure i anava amb bicicleta des de casa meva fins a la Porta de Brandenburg, cinc quilòmetres anar i tornar, sense perdre’m. Pujava a les torres per mirar a l’altra banda i com que corria el rumor que a l’Est hi havia mines, amb els meus amics tiràvem pedres per veure si era veritat. El Berlín Oest era especialment d’esquerres: els berlinesos occidentals quedaven exempts del servei militar, cosa que va atreure molts punks anticapitalistes. Els militars nord-americans te’ls trobaves a les discoteques de Zehlendorf, on tenien privilegis, o a la desfilada anual a Tempelhof. També semblava el final del món perquè el miracle econòmic es va viure sobretot a l’Alemanya Occidental, però no al Berlín Oest, i molta indústria se’n va anar cap a altres llocs de la República Federal d’Alemanya. Al Berlín Oest també hi havia agents espia, com els infiltrats a les manifestacions pel Vietnam que organitzaven els meus pares.

Anaven a l’Alemanya de l’Oest?

Cada estiu creuàvem la zona de trànsit per passar tres setmanes a casa d’uns familiars de Baviera. No podíem deixar cap de les tres autopistes que unien Berlín Oest amb la resta de la RFA i trigàvem unes dotze hores, perquè sis ens les passàvem al punt de control per sortir de Berlín.

¿Havia anat al Berlín Oriental abans del 9 de novembre del 1989?

Un sol cop: vam sol·licitar un visat, que et donaven per a determinades hores, i vam canviar diners (de marcs alemanys de la RFA a marcs de la RDA). Recordo la sensació de gran ciutat que em va fer l’Alexanderplatz. Però vaig conèixer de veritat aquella part de la ciutat gairebé un any més tard de la caiguda del Mur, quan es va normalitzar del tot el trànsit. Em vaig interessar per l’escena de grafitis a l’Est, que era un paradís de murs blancs, i pels edificis buits on van anar sorgint espais alternatius d’oci. I sense el Mur, per primer cop vaig poder anar a Brandenburg i al mar Bàltic.