Mathias Brauner: “Els berlinesos de l’Oest ens saludaven des de l’altre costat”
Mathias Brauner va néixer el 1964 al barri de Prenzlauer Berg, al Berlín Est, i va passar-hi la infància i la joventut fins que va aconseguir fugir a l’Oest
BerlínMathias Brauner va néixer el 1964 al barri de Prenzlauer Berg, al Berlín Est, i va passar-hi la infància i la joventut fins que va aconseguir fugir a l’Oest.
Avui fa 30 anys que va caure el Mur de Berlín: què és el primer que li ve al cap?
La meva vivència d’aquell dia al punt de control Charlie, que vaig triar pel seu pes polític. Aquell 9 de novembre hi vaig anar a fer fotos i vaig seure al Mur just al costat de la porta que es va obrir. Primer hi havia molts berlinesos de l’Oest celebrant-ho amb xampany, i després els berlinesos de l’Est van passar cap a l’Oest. Els soldats de frontera de la República Democràtica Alemanya (RDA) no anaven armats i només van intentar aturar la gent formant una cadena humana... però eren massa. Els berlinesos de l’Est treien els barrets als soldats: havien perdut la por a l’autoritat.
S’ho esperava?
El maig del 1988 vaig poder anar al Berlín Oest, i uns mesos més tard vaig fotografiar diferents trams del Mur perquè sentia que podia ser que no durés gaire més. El 9 de novembre vaig pensar que o bé es tornaria als temps estalinistes o bé la RDA es col·lapsaria, perquè estava econòmicament tocada.
Vostè va néixer i créixer al Berlín Est, però el 9 de novembre del 1989 ja vivia al Berlín Oest.
Sí. Vaig créixer a uns 300 metres del Mur, a tocar del Mauerpark, i vaig tenir una infància normal: anava a l’escola, jugava al pati del bloc o amb les runes de la guerra o pels solars buits. Veia el Mur i alguns berlinesos de l’Oest ens saludaven des de l’altra banda, des de punts alçats, i nosaltres els saludàvem a ells. Quan vaig fer deu anys em vaig començar a adonar del que suposava el Mur. A Berlín vèiem la televisió de l’Est però encara ens arribava la senyal de la de l’Oest i vèiem que les coses s’explicaven diferent. Alhora també era un drama: va dividir tantes famílies...
Abans de poder marxar del Berlín Est, va formar part del moviment ciutadà d’oposició al règim del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED). Per què?
Quan vaig prendre consciència que no em podia desenvolupar ni pensar lliurement, ni fer la selectivitat perquè no era afí al SED [Partit Socialista Unificat d’Alemanya] ni pertanyia a la Joventut Lliure Alemanya, vaig decidir que volia marxar. Ens deien que era un socialisme participatiu, i era així com controlaven les masses: havies de demostrar la teva lleialtat a l’estat.
Si no, es podia acabar a la presó, com li va passar a vostè. Va estar onze dies detingut a la presó de l’Stasi a Hohenschönhausen.
Sí, perquè vaig sol·licitar marxar de la RDA però no rebia resposta. De tant en tant ho autoritzaven perquè així la RDA guanyava divises per a la caixa estatal, ja que la RFA pagava per cada ciutadà de l’Est que fos expulsat. Vaig unir-me a un grup d’oposició ciutadana que va participar a la manifestació a Liebknecht-Luxemburg el gener del 1988 en defensa de la llibertat per als que pensaven diferent. L’Stasi en va detenir uns quants, i poc després els va expulsar a la RFA, donant-los com a alternativa deu anys de presó. Jo vaig ingressar al grup pocs dies més tard. Al febrer, l’Stasi em va detenir: vaig estar tancat només onze dies, però cada dia m’interrogaven durant vuit hores. La justícia era arbitrària i polititzada, amb [lleis fetes amb] “articles flexibles”: no sabia què farien amb mi. En paral·lel, la meva família va ser investigada. Mesos abans havia intentat fugir per Hongria, però em van enxampar: per sort, no em van deportar cap a la RDA, cosa que hauria suposat com a mínim dos anys de presó, ni tampoc em van afusellar, com passava a Bulgària.
Com va poder sortir de la presó?
Quan per fi em van assignar un advocat, els vaig donar el nom d’un company que ja havia creuat dos dies abans. I al maig em van acceptar la sol·licitud per marxar.
Què recorda dels seus primers dies al Berlín Oest?
A la RFA no tenia diners, vaig viure primer a casa d’aquest company que havia fugit primer, vaig demanar un nou carnet d’identitat -ja que era oficialment un “ciutadà sense estat”- i uns mesos més tard vaig aconseguir plaça per fer la selectivitat.
Però la seva família era a la RDA...
Sí. Va ser dur. Tampoc no em van deixar tornar-hi per la mort de la meva àvia. Dos dies després de la caiguda del Mur vaig trepitjar de nou el Berlín Est.