Després de l'incendi a Mória: "Això està ple de criatures traumatitzades"

Enviats especials a LesbosEra una bomba de rellotgeria i va explotar. Mória, el camp de refugiats més gran d'Europa i el més tristament famós dels centres de detenció de refugiats a les illes gregues, és avui una muntanya de cendres, filats, contenidors mig cremats, restes de barraques i arbres carbonitzats. Sobre la terra cremada encara hi trobem sabates, raspalls de dents, peluixos, llibretes i altres objectes personals que els refugiats van deixar enrere en la fugida. Des del 2016 l’antiga presó de Mória s’havia convertit en una mena de purgatori on milers de refugiats –quan hi va haver l’incendi n'eren uns 13.000, en un espai previst per a 3.500 persones– esperaven que es resolguessin les seves demandes d’asil en un laberint burocràtic que semblava no tenir fi. Només va faltar que el govern grec decretés el confinament per la pandèmia de coronavirus: va ser l’espurna que va encendre la metxa. La nit del 8 de setembre, diversos focs simultanis van arrasar el camp i sorprenentment ningú va resultar ferit.

Sigui com sigui, l’incendi és una altra tragèdia en les terribles biografies dels habitants de Mória, supervivents de guerres, persecucions i tota mena de violències. “Ahir ens van portar una nena siriana de 9 anys que fa dies que es nega a menjar, no parla, ha deixat de caminar i ni tan sols va al lavabo. Això està ple de criatures traumatitzades que amb l’incendi han vist desaparèixer de cop un espai que era miserable però que per a ells era l’únic lloc més o menys segur que havien conegut”, explica Tina Dahl, una infermera sueca que treballa a la clínica de Metges Sense Fronteres.

L’ONG manté les instal·lacions que va aixecar en un camp d’oliveres a les portes de Mória per continuar atenent els refugiats, que ara han de recórrer amb un autobús de l’organització els quatre quilòmetres que els separen del nou camp construït pel govern grec a la platja. “L’altre dia vam atendre un nen de 7 anys que no parava d’autolesionar-se”, recorda. Més enllà del coronavirus, la cosa que més els preocupa ara són els problemes de salut mental, que l’incendi només ha agreujat: “L’única possibilitat que es puguin recuperar és treure’ls del camp i portar-los a una ciutat on tinguin una mica de tranquil·litat”, sentencia.

Tancats en una illa

Als afores del que queda de Mória (al mur exterior encara es veu una pintada on es llegeix “tomba dels drets humans”), alguns refugiats es resisteixen a traslladar-se al nou camp. El Nabil, un marroquí de 49 anys que va quedar discapacitat en un accident de cotxe de jove, s’ha instal·lat al costat del camió-cafeteria que funcionava a l’entrada del camp abans de l’incendi. “Jo no puc aguantar dues hores a la cua per esperar que reparteixin el menjar i m’estimo més estar-me aquí que no allà amb tanta gent”, argumenta. Conviu amb dos germans joves de la província siriana d’Idlib que van fugir de la guerra quan encara eren criatures: “Si Baixar al-Assad se'n va, tornarem immediatament al país, però ara és impossible”, lamenten.

El marroquí parla amb fluïdesa l’amazic, l’àrab, el francès, el castellà, l’italià i l’anglès, i assegura que domina el turc, l’armeni, el grec, el rus i el serbi. Durant trenta anys ha voltat pel món treballant de traductor, recepcionista i guia turístic. Fins que el 2017 el va enxampar la crisi econòmica de Turquia i va decidir provar sort a Grècia. Després d’uns mesos a Mória, a causa de la seva discapacitat, va obtenir el segell blau per viatjar al continent i va treballar com a traductor per a una ONG al camp de Filipíada, però va topar amb el mur de les lleis europees: li van denegar la petició d’asil i el van retornar a Mória, aquest cop a la presó amb una ordre de deportació que mai es va arribar a executar. Va quedar lliure tres setmanes abans de l’incendi. Fa una pipada de cigarret i sospira: “Se suposava que a Europa es respectaven els drets humans. I on són els drets humans? Colonitzen els nostres països, ens converteixen en refugiats i quan venim aquí ens tanquen en una illa. Què caram espera Europa de nosaltres?”