Així és l''Open Arms Uno', el nou vaixell insígnia del rescat humanitari

BorrianaLes drassanes de Borriana fan una forta olor de pintura. Un exèrcit de mecànics, soldadors, pintors i altres tècnics treballa per posar el vaixell a punt. L’embarcació, més alta que tots els edificis de la zona, destaca imponent sobre la resta. El color blau original del casc ara ja ha quedat cobert de blanc i vermell i el logotip d'Open Arms. Però encara queda molta feina per fer.

Ni la pandèmia ni el mar aturen les migracions i, amb la Mediterrània convertida en la frontera més desigual del planeta, sabem que, si la política dels governs no canvia, cada setmana continuarà empassant-se homes, dones i criatures. L’ONG Open Arms vol continuar fent la feina que els estats han abandonat: rescatar vides en perill al mar. I ara està posant a punt un nou vaixell de rescat, l’Open Arms Uno, que amb 66 metres d’eslora serà el vaixell insígnia del salvament humanitari.

A diferència de l’antic Open Arms, el vell remolcador que l’equip encapçalat per Oscar Camps va reconvertir en un vaixell de rescat, l’Open Arms Uno ja era una embarcació dedicada al rescat. Durant els últims vint anys ha treballat a les plataformes petrolieres del mar del Nord, per evacuar el seu personal en cas d’accident. Per això compta amb un hospital a bord amb una trentena de llits i una àmplia capacitat interior que permetrà, almenys, que les dones i criatures que puguin rescatar en altra mar no hagin d’estar a la intempèrie fins que puguin desembarcar en un port segur. El nou vaixell no tindrà més capacitat de rescat, però sí que podrà acollir els nàufrags en millors condicions.

“Ja no haurem de patir tant per les hipotèrmies”, explica Esther Camps, coordinadora de rescats, que ben aviat dirigiran les operacions del nou vaixell. “A l’estiu més o menys s’aguanta, però a l’hivern, amb mal temps i mala mar, estar a la coberta és molt dur. Sabem que des que els rescatem fins que els podem deixar a port, amb totes les traves dels governs, ens passem tres o quatre nits en alta mar”, recorda. Per posar a cobert els homes, estan estudiant algun tipus de tendal que els mantingui secs.

Un dels capitans, Marc Reig, destaca que “no és el mateix rescatar un enginyer d’una plataforma petroliera que un nen deu anys que en fa tres que viatja sol pel món”, i també es mostra il·lusionat de poder atendre millor els nàufrags: “Tindrem més espai i més tripulació, i també podrem incorporar nous perfils. Hem tingut parts a bord, ara podrem portar una llevadora”. L’Open Arms Uno és més alt (serà una mica més fàcil detectar pasteres a l’horitzó) i comptarà amb quatre llanxes de rescat en lloc de dues, que podran operar simultàniament si l’equip topa amb un gran naufragi. “Estem tornant a veure barcasses de fusta amb més de 400 persones a bord que arriben a Lampedusa”, diu el cap de missió, David Lladó.

Canvia l’eina, però no l’operativa ni la forma de treball, que l’equip ha perfeccionat al llarg de sis anys de rescats al Mediterrani, primer a l’illa grega de Lesbos i després a les aigües que separen Líbia de Malta i Itàlia. Quan reben l’alerta d’una pastera es tiren a l’aigua des de grues les llanxes ràpides, que són les primeres a arribar i s’encarreguen d’assegurar tots els nàufrags amb armilles salvavides, mentre esperen el vaixell mare.

Aleshores les llanxes viatgen fins a portar-los tots a bord del vaixell. A la coberta es fan el triatge mèdic i les proves d’antígens i els nàufrags es renten: sovint els dipòsits de gasolina de les pasteres es trenquen i el combustible es barreja amb l'aigua de mar, cosa que fa una reacció química i provoca greus cremades a la pell. Després poden posar-se roba seca i prendre un te calent o una mica d'arròs per entrar en calor i recuperar forces.

Aquí comença la negociació política i la cursa d’obstacles amb els governs de Malta i Itàlia perquè assignin un port on desembarcar la gent. “Els problemes els últims anys no els hem tingut en els rescats, sinó en aquests dies d’espera a coberta, que es fan interminables. Esperem que al nou vaixell hi hagi menys tensions a bord”, apunta Lladó.

El nou vaixell també compta amb un sistema de xarxes rígides que es tiren al mar per recuperar persones i cossos que estiguin flotant a l’aigua. I és que no només s’han d’encarregar dels supervivents: els morts, gràcies a la flota humanitària, almenys no acaben devorats pels peixos. Al vell Open Arms els havien de col·locar dins les llanxes de rescat o a la coberta de proa, tapats amb una lona: la nova embarcació disposa d’una petita morgue.

A la sala de màquines els mecànics no hauran de patir per les constants avaries del vell Open Arms, que ha allargat fins a l’extenuació la seva vida útil, fins que li ha arribat el relleu. “Feia anys que anàvem al darrere d’un vaixell nou, però els que trobàvem eren massa vells, o massa cars, o no s’ajustaven al que necessitàvem”, diu Oscar Camps. Van viatjar a Islàndia, Noruega, Escòcia, les Canàries, Irlanda i Polònia per veure embarcacions en venda, fins que la primavera passada van trobar el vaixell, plenament operatiu a la plataforma petroliera del mar del Nord.

Un mecenes argentí

Darrere la compra de l'Open Arms Uno, que ha costat 2,5 milions d'euros, hi ha el filàntrop italoargentí Enrique Piñeyro, fundador de l'ONG Solidaire, que compta amb dos avions dedicats a tasques humanitàries. Juntament amb Open Arms, ja havia noliejat vols amb respiradors i material sanitari per lluitar contra la pandèmia a l'Índia, i amb un carregament d'aliments per la crisi de fam a Moçambic. "Sempre m’han afectat molt les injustícies, i més les que s'han acabat naturalitzant", explica el filàntrop. "Europa té una responsabilitat històrica i actual en la rapinya i el pillatge de l'Àfrica, i no pot esperar que no l'afectin les conseqüències: naturalitzem que la gent s'ofegui al Mediterrani o que es destrossin el cos intentant enfilar-se a les tanques de Ceuta i Melilla, però això no hauria de passar. És el resultat d'un nou colonialisme: l'espoli continua, per exemple, amb la pesca, amb les multinacionals espanyoles, coreanes o xineses esprement els caladors del Senegal, que acaben amb la indústria local, deixen la gent sense feina i l'empenyen a emigrar i, com que les fronteres estan militaritzades, l'únic camí és el mar".

El filàntrop, que també és actor, recorda que va seguir l'ONG d'Oscar Camps "des del principi" i confessa que el va impressionar que "socorristes que treballaven a les platges d'Europa reaccionessin quan van veure gent que s'ofegava al mig del mar". Piñeyro advoca per un "capitalisme disruptiu" i posa "objectes de luxe al servei de generar canvis": ha posat els seus avions privats al servei de causes humanitàries i ara ha invertit part de la seva fortuna a comprar l'Open Arms Uno. "Perquè Open Arms no només intervé directament en el problema, sinó que també té un impacte de comunicació que genera consciència. Com un dia em va dir Oscar Camps, «el millor rescat és el que no s'ha de fer»".