L’agressivitat xinesa incomoda la UE
La Unió Europea s’ha quedat sense marge per a l’ambigüitat amb la Xina. No són només els últims episodis de repressió política a Hong Kong -que els ministres d’Afers Estrangers de la UE tractaran avui-, sinó també la consciència que anys de promeses d’inversió econòmica, acords comercials, desplegament d’influències polítiques i diplomàcia pública a través del finançament de centres de recerca o d’intercanvis culturals han convertit el govern xinès en un autèntic poder dins la UE. També la Xina ha renunciat definitivament a la pressió dissimulada. En plena confrontació tecnològica amb els Estats Units pel nou ordre global digital, Pequín ha demostrat la seva capacitat d’enfrontar els països de la UE entre si en la cursa tecnològica pel 5G.
La Xina és avui, obertament, un desafiament polític per a la Unió. La gestió que han fet les autoritats de Pequín de la crisi del coronavirus -que Emmanuel Macron ha qualificat de deshonesta- ha accelerat encara més la mutació. Per això la proposta franco-alemanya per al fons de recuperació del covid portava inclosa una demanda específica per protegir Europa de les inversions de països tercers en sectors estratègics. És a dir, una salvaguarda contra l’entrada de capital xinès, que no agrada gaire als països que aspiren a beneficiar-se, per exemple, de la tan anunciada nova Ruta de la Seda, entre els quals Itàlia i una part dels Balcans.
Les imatges de la distribució d’ajuda sanitària xinesa a Itàlia en els pitjors moments de la pandèmia van ser l’escenificació més visible d’una estratègia política i mediàtica que, segons han admès fonts diplomàtiques europees, es va traduir en una autèntica pressió sobre alguns executius -entre els quals l’espanyol- per aconseguir que s’acceptés l’enviament de suport mèdic xinès. El govern d’Estònia també ha denunciat la pressió de Pequín contra un informe dels seus serveis d’intel·ligència que parlava dels “perills amagats de la tecnologia xinesa”. I el ministeri d’Interior de Bèlgica ha reconegut l’existència d’una investigació per verificar si, tal com va publicar Le Monde, la Xina hauria espiat la Comissió Europea des de l’ambaixada de Malta a Brussel·les, just al davant de l’edifici de Berlaymont, la seu de l’executiu comunitari. Enmig de l’intercanvi d’acusacions, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, denunciava la guerra de propaganda en què s’ha convertit el relat de la crisi del coronavirus. Però fins i tot el mateix Servei d’Acció Exterior Europea ha estat acusat de rebaixar el to d’un informe crític sobre la desinformació xinesa per pressions de Pequín.
Rival sistèmic
Des del març del 2019 la Xina és per a la Unió Europea un “competidor econòmic” pel lideratge tecnològic i un “rival sistèmic” que promou models de govern alternatius. Malgrat l’enduriment de la posició oficial de Brussel·les, la Xina havia aconseguit consolidar-se com l’aliat necessari per als europeus en el manteniment del multilateralisme i de compromisos internacionals com l’acord nuclear amb l’Iran i la lluita contra el canvi climàtic. A més, un bloc clar de governs comunitaris -entre els quals bona part del centre i l’est de la Unió- impedeixen des de fa temps l’aprovació de qualsevol resolució política mínimament crítica amb les autoritats xineses.
Però ara la situació està a punt de canviar. L’autoritarisme xinès desacomplexat, el retorn de la repressió política i policial contra la dissidència a Hong Kong i les reiterades topades diplomàtiques obliguen la UE a plantar cara a una Xina que pot acabar aprofundint la vulnerabilitat global de la Unió.