La violència jihadista estronca l'educació al Sahel: "Com et pots concentrar quan tens por?”

Bobo-Dioulasso (Burkina Faso)L’Aziz ha perdut la veu de mestre des que va haver de fugir de l’escola on va debutar com a docent el 2018, a la província de Koussi, al nord-oest de Burkina Faso. “Vaig començar amb el grup a primer de primària i els vaig acompanyar fins a cinquè”, explica amb un fil de veu quasi inaudible. “A vegades m’assec i penso en els meus alumnes: on són? què fan?”, diu des d’un centre de reforç escolar de Bobo-Dioulasso, on ara fa de voluntari per no perdre la relació amb els infants i la seva vocació. La violència dels grups terroristes afiliats a Al-Qaida i l'Estat Islàmic, que s'escampa pel Sahel des de fa anys, estronca l'educació de les noves generacions d'aquesta zona africana, encaixada entre el desert del Sàhara i la sabana.

“Com et pots concentrar quan tens por?”, es pregunta l’Aziz mentre recorda l’ambient que es vivia a l’escola on treballava. “Cada cop que sentíem el soroll d’una moto ens atemoríem”, diu. Els grups jihadistes es mouen amb motos i ataquen els establiments estatals, siguin escoles, comissaries o ajuntaments. “Els funcionaris som un objectiu molt clar, venen a per nosaltres, per això vaig marxar”.

Tot i que el govern ha activat mètodes d’urgència, com deslocalitzar escoles a llocs més segurs o inscriure infants desplaçats per la violència a escoles de les ciutats d’acollida, un milió d’alumnes no van començar les classes l'1 d’octubre a Burkina Faso. No obstant això, el responsable d’Unicef al país admet que abans de l'augment de la presència de terroristes, un de cada dos infants ja no anava a l’escola. L'any escolar va començar amb 6.549 centres tancats, 215 més que quan es va acabar el curs anterior, segons dades del ministeri d’Educació. A més, es va imposar l’obligatorietat de vestir, un dia a la setmana, amb el faso dan fani, un teixit tradicional burkinès.

“Qui t’ha donat el meu número”, és el primer que respon un dels responsables del departament d’Educació de la regió d’Agadez, al nord del Níger. La tensió a les altes esferes, després del cop d'estat liderat pel general Tchiani el juliol passat, es pot percebre fins i tot en un simple missatge de WhatsApp i una resposta tant cordial com dissuasiva: “No tinc cap contacte del ministeri”. Per contra, un mestre s’ofereix a respondre: “A Agadez, tot com sempre, és a la zona de Diffa i Tillabéri [al sud] on hi ha escoles tancades”. A Mali, un total de 1.500 centres educatius de 9.000 no han obert les portes, i afecten 500.000 alumnes. “Les classes han començat a totes les capitals del país”, explica un mestre de la ciutat de Goundam, a la regió de Timbuctú, on actualment hi ha enfrontaments entre la Coordinació de Moviments de l’Azawad (CMA), l’exèrcit malià en cooperació amb Wagner, i grups jihadistes.

Educació patriòtica

Mentrestant, en una escola de Bobo-Dioulasso, a l’oest de Burkina Faso, un grup d’aproximadament 90 alumnes canta l’himne nacional abans de començar la classe. Finalment, la mestra entona “la pàtria o la mort” i els alumnes responen “vencerem” i així fins a tres vegades. El recinte escolar és un gran descampat amb tres edificis. El que està més a prop del despatx de direcció i al costat de la porta d’entrada és per a cicle inicial; el del costat de la casa del conserge és el de cicle mitjà, i el que hi ha més al fons, el de cicle superior. L’organització educativa és una còpia del sistema públic francès, així com les assignatures, les cançons que s’hi ensenyen i els llibres de text, que són en l’idioma de l’antiga colònia.

“Vull ser militar com el meu pare i salvar el meu país”, diu un dels infants que ha començat cinquè i que afirma que és el capità Ibrahim Traoré –actual president de Burkina Faso– qui ha posat el nom al seu país. Un company de classe li passa el braç per l’esquena i li sacseja el cap per replicar que no és cert, que “va ser el capità Thomas Sankara!”, qui va batejar el país. Un tercer s’hi afegeix per recordar que Sankara va morir fa quatre anys. Ningú rectifica la data exacta: va ser el 1987, quan va ser assassinat. El grup segueix rient i xocant entre sí per fer-se espai a la banqueta de l’escola amb el logotip d’Unicef. “I a Barcelona, teniu vies de tren?”, pregunta un d’ells.

Negociar el camí a l’escola

“Ens dediquem a fer diplomàcia humanitària per poder continuar treballant en zones sota conflicte armat. Per exemple, en l’àmbit de l’educació negociem amb les dues parts perquè les escoles no siguin atacades i ens coordinem amb la comunitat perquè ens donin suport”, explica Carlos García, especialista en programes internacionals d’Unicef a Espanya.

Un dels problemes amb què més es troben sobre el terreny és que després de tant de temps sense activitat, l’escola deixa de ser un espai important i útil per a la comunitat. Segons García, a més, l’escola va molt més enllà de l’aprenentatge: “Els centres educatius són la porta d’entrada a les vacunes, a l’atenció psicosocial, i també poden evitar el reclutament per part de grups armats i, en el cas de les nenes, el matrimoni infantil”.

L’Aziz també ho té clar i per això intenta mantenir el contacte amb les famílies que encara viuen a Koussi. Hi contacta a través del mòbil. “A Koussi hi ha un turó des d’on encara hi ha cobertura, des d’allà també es poden veure els grups de terroristes que es mouen amb moto i també poden ser vistos, així que la comunicació és intermitent”. L’Aziz troba a faltar els alumnes i recorda que, si a casa hi ha problemes, “el mestre sempre és allà”.