Els supervivents del terratrèmol malviuen mentre el Marroc passa pàgina

Amizmiz / BarcelonaMolts dels nens que corren pels campaments d’Amizmiz, a l’Atles marroquí, van plens de crostes i ferides. No només a les cames i genolls (malgrat el fred de desembre alguns van amb pantalons curts), sinó també a la cara, damunt del pont del nas o al front. En un dels assentaments, tres nenes juguen als peus d’una tenda. Quan preguntem pel Mehdi Hunszoy una surt a buscar-lo, però la seva sandàlia groga s’entrebanca amb la grava i cau sobre les mans, molt a prop d’unes llaunes de tonyina buides que algú ha llençat. És una escena que es repetirà sovint: criatures caient de morros a terra i fent-se ferides per culpa del garbuix de cordes i cables que hi ha als campaments.

El Mehdi sembla més jove que l’última vegada que el vam veure. Llavors eren els dies posteriors al terratrèmol del 8 de setembre, quan encara s’estaven recuperant dos cossos a Amizmiz que se sumarien al balanç final de quasi 3.000 morts al Marroc. Ell feia poques hores que havia enterrat 14 amics i estava cobert de pols. Ara, amb la cara neta i el cabell negre pentinat, es veuen millor els trets encara arrodonits propis d’un noi de 19 anys. Els hammams públics estan sent clau perquè molts dels afectats puguin mantenir la higiene, ja que els lavabos i dutxes instal·lats pel govern són més simbòlics que res. N’hi ha pocs, són freds i en alguns ens hem trobat el terra inundat.

“Estic enfadadíssim amb el govern, els odio”. Això últim ho diu en anglès perquè no calgui cap mena de traducció. Al nostre costat, asseguda a la tenda, també hi ha la Naima, la seva mare. Ells encara no han vist ni un dels 2.500 dirhams mensuals (uns 250 euros) que va prometre el govern marroquí durant un any per ajudar les famílies afectades pel sisme. “El pitjor de tot és que encara que els cobréssim, tampoc podríem fer gran cosa. Com que molta gent va perdre la casa i està intentant llogar, els preus s’han disparat. Un apartament ja costa 2.000 dirhams”, exposa el Mehdi. La inflació tampoc hi ajuda: al supermercat una ampolla de dos litres d’oli d’oliva costa 178 dirhams (uns 18 euros) i un lot de tres llaunes de tonyina al natural 24 (2,4 euros).

Estudiar dins una tenda

Qui porta el pa a taula és la seva mare, la Naima, que treballa en un hammam, un bany tradicional. El Mehdi només treballa quan li truquen d’un hotel de Marràqueix que celebra bodes i festes. “Sobretot tinc feina a l’estiu, que és quan hi ha més casaments”. Amb això guanya 750 dirhams (uns 75 euros) per jornada. Ara el que fa és seguir amb els estudis de mecànica. Cada cop que va al centre de formació ha de caminar tres quilòmetres d’anada i tres de tornada. Això si hi ha classe, perquè ja fa dos mesos que els mestres fan vaga a tot el país. “El problema és que aquí no funciona res. Jo vull ser enginyer i marxar a fora; a Espanya, França o Suïssa”.

A la majoria de campaments, com a Asni, es poden veure les escoles barracons que hi ha construït el govern per poder seguir amb les classes. Però és complicat, amb només dos dies lectius (els serveis mínims) i havent de fer els deures dins d’una tenda de campanya on fa fred i només hi ha llum unes hores al dia. La situació que viu el Mehdi és la de milers de criatures i joves que, després de la pandèmia, ara es troben amb els obstacles d’un terratrèmol i una vaga.

Electricitat per hores i fred

A l’octubre el govern marroquí va anunciar que havia portat llum a les tendes. Els cables per on circula el corrent es poden veure penjant d’una tenda a l’altra. “Només tenim electricitat de les set de la tarda a les cinc del matí”, explica el Khalid Omasour. Ell s'està en un dels altres campaments d’Amizmiz amb la seva dona i la seva filla de tres anys. Abans del terratrèmol guanyava diners gràcies a un hostal-cafeteria que tenia amb la família. Ara el local és un munt de runa i ell no troba feina perquè té una malaltia als ulls que l’ha deixat amb un 30% de visibilitat.

Com es cuina sense electricitat?  Ens ensenya una petita placa elèctrica que va amb llum solar: “Qui pot aconsegueix petites plaques per tenir llum en una bombeta o cuines com aquesta per fer el menjar”. El Khalid i la seva família viuen en gran part de l’ajuda dels veïns, perquè tampoc han cobrat ni un dels 2.500 dirhams mensuals promesos pel govern. “Veus, ni un missatge”, el Khalid ens ensenya els SMS del seu mòbil. Un dels membres de la família rep un codi amb el qual després va al banc per retirar els diners en efectiu. Els bancs mòbils, fets amb barracons, formen part del paisatge dels campaments i són fàcilment identificables pel seu color taronja i la silueta negra d’un cavall, el logo de Chaabi Bank.

La tenda on viu amb la seva família no és la típica blava o groga que donava el govern després del terratrèmol. “Ens la va donar una veïna perquè el govern no ens n’ha volgut donar. He anat diverses vegades a reclamar-la a l’autoritat i sempre em donen llargues”. I de menjar, n’estan donant? “El primer mes després del terratrèmol l’exèrcit repartia pa, però ara ja només donen menjar a les tendes que estan a prop del seu campament. Jo mateix vaig anar a demanar-ne i no me'n van voler donar perquè estem en un altre assentament”. El que explica el Khalid concorda (i contrasta) amb el relat de l'Abdul. Ell i la seva dona, les dues filles, el fill i la sogra, estan acampats a Asni, molt a prop del campament militar. Allà hi ha un menjador i hi poden anar a menjar quan vulguin.

"Les nenes es desperten al mig de la nit pel fred", es queixa l'Abdul mentre ens ensenya la nova habitació que s'ha construït al costat de la tenda amb canyís i lones de plàstic. El terra l'ha cobert amb estores per intentar fer un aïllament, i en un racó hi té apilades mantes i sacs de dormir. Ell tampoc ha cobrat l'ajuda mensual. La seva sogra sí que va cobrar 2.500 dirhams el primer mes, però des de llavors no ha vist res més tampoc. Tots cinc van tirant gràcies al fet que ara l'Abdul ha trobat feina i guanya 400 dirhams (40 euros) a la setmana. Ens ensenya les mans, plenes de dureses i petits talls. Ara es dedica a tallar les bigues de metall que van per dins de les estructures dels edificis i que ara, després que molts s'ensorressin, han quedat al descobert. El seu cap revèn el ferro a 2,5 dirhams el quilo. Hi ha molta feina per fer a Asni, ja que pràcticament tota la runa segueix a lloc.

La por de l'oblit

Imi 'Ntala encara continua enterrat sota la muntanya. En aquest petit poblat, situat en una de les zones més altes de la regió, només s'ha netejat la carretera que hi passa. La nit del desastre les roques es van precipitar sobre les cases i van matar 86 persones de les quasi 400 que hi havia. Ara només n'hi queden 98, totes vivint en tendes. Qui ha tingut diners o un familiar que el pogués acollir ha marxat. L'aldea continua congelada l'endemà del terratrèmol per la por a l'oblit. "Tots els veïns vam sortir a aturar les excavadores quan van venir. No volem que treguin la runa, tenim por que si ho fan no ens donin mai les ajudes per reconstruir les cases", relata el Latif Alaoui, que ens acompanya a veure el que queda de casa seva. Té 65 anys i tampoc ha cobrat l'ajuda mensual. No ha marxat a viure amb la seva filla a Agadir per por que si ho fa, no la cobri.

"Això abans era un poble bonic que els turistes visitaven. Ara ja no existeix", diu Latif abans d'eixugar-ser els ulls mentre abaixa el cap. Els primers dies després del terratrèmol les carreteres es van inundar de cotxes d'arreu del país portant ajuda per als afectats. Ara ja no hi passa quasi ningú, per aquests camins. "Han deixat de venir perquè el govern ho va demanar", assegura. Qui està gestionant gran part de l'ajuda que arriba al poblat és una ONG local que recull fons, a més d'una associació qatariana. Els 37 barracons que s'estan construint al costat del campament els van portar des de Doha. Prop d'on són els barracons, en una de les poques parets que han quedat dretes, algú hi ha escrit amb pintura negra "08/09/23".