El Sudan, un any de lluita (ignorada pel món) contra la dictadura
Els generals no han pogut consolidar el poder davant d'una oposició civil molt organitzada, que segueix manifestant-se malgrat la repressió
El CaireEl 25 d’octubre del 2021 el Sudan va llevar-se amb una notícia que molts temien que només era qüestió de temps que passés: un grup de generals s'havia alçat en un cop d’estat que va posar punt final a una fràgil transició democràtica al país. Un any després, però, el Sudan continua atrapat en un conflicte polític entre l’aliança colpista, que ha estat incapaç de consolidar la seva autoritat per la força, i un actiu i ben organitzat moviment civil democràtic. I malgrat que els militars asseguraven haver actuat per redreçar la situació al país, l’economia s'ha ensorrat, els nivells de violència es troben disparats, sobretot a les zones perifèriques, i Khartum pateix un ampli aïllament diplomàtic.
El cop militar d’ara fa un any va fer descarrilar el procés de transició democràtica iniciat al Sudan poc després que l’exdictador islamista Omar al-Bashir fos derrocat l’any 2019, després de tres dècades al poder, arran de mesos de massives protestes socials. La presa del poder per part dels generals va suposar un dur revés per a les aspiracions populars de seguir desmantellant l’antic règim i assentar les bases d’un govern civil i democràtic.
En un primer moment, el comandant de l’exèrcit i líder del cop, Abdel Fattah al-Burhan, va justificar la maniobra al·legant que el Sudan estava anant a la deriva, i va prometre que nomenaria ràpidament un govern tecnocràtic per portar el país fins a unes eleccions a mitjans del 2023. Tanmateix, Al-Burhan ha estat incapaç de complir la seva paraula.
Mobilitzacions reprimides
El principal motiu que ha truncat els plans del general ha estat que la junta militar ha hagut de fer front a uns nivells de mobilització social amplis, sostinguts i ben articulats. I això, malgrat la dura repressió de les forces de seguretat, que des del cop han matat més de 120 manifestants i n'han ferit uns 7.000 només a la zona de la capital, Khartum, segons el recompte d’un comitè de metges local. Al capdavant d’aquesta oposició s’han situat els comitès de resistència, una extensa xarxa de grups descentralitzats molt arrelats als barris que van començar a accelerar les protestes a l'octubre amb motiu del primer aniversari del cop.
Davant d’aquest impàs, en els darrers mesos s’han succeït diverses propostes polítiques i intents fallits d’obrir un procés de negociació per trobar una sortida a la crisi. Però el principal escull continua sent el rol reservat als militars en el futur del país.
“La resiliència i la força del moviment de resistència, i la manera com s’ha unit durant un any contra el cop d’estat és realment remarcable, com també ho és el fracàs de les elits polítiques i la comunitat internacional per trobar una sortida”, diu a l’ARA Hamid Khalafallah, investigador de l’Institut Tahrir per a la Política de l’Orient Mitjà (TIMEP).
En les últimes setmanes, aquest procés polític poc definit s’ha accelerat arran d’unes negociacions que es troben molt avançades entre les Forces per a la Llibertat i el Canvi-Consell Central, que són part de l’àmplia coalició civil que va cogovernar durant la transició, i els generals colpistes. Tot i això, Sharif Mohamed Osman, un alt càrrec de la coalició, assegura a l’ARA que encara els planen molts dubtes, conscient que un acord que no retorni els militars a les casernes serà contestat per alguns sectors de l’oposició.
“No hi ha confiança entre els partits polítics perquè el comportament de l’exèrcit i el seu compromís amb les manifestacions pacífiques no ha canviat de forma significativa”, apunta. I “la crisi també es manté pel que fa a les parts involucrades en el procés polític, ja que el component militar vol inundar-lo amb partits que formaven part del sistema polític que va caure amb el govern d'Al-Bashir” malgrat el rebuig de l’oposició, agrega.
L’atzucac en què es troba el país, la profunda crisi econòmica que travessa, amb prop de la meitat de la població enfrontant-se a la inseguretat alimentària i la incapacitat dels generals de consolidar la seva autoritat i poder així treure rèdit de la maniobra, però, també ha començat a causar fissures en l’aliança colpista, que inclou grups molt diversos. Una situació que es tem que pugui degenerar en una inestabilitat encara més gran si l’aliança acaba saltant pels aires, i que alguns alerten que podria derivar fins i tot en un segon cop.