El Senegal, el país on els opositors acaben misteriosament a la presó

BarcelonaPocs minuts abans de les nou del matí, desenes de persones feien cua aquest dijous al Palau de la Justícia de Dakar. Esperaven el veredicte del judici a Ousmane Sonko, l’opositor més popular del Senegal, acusat d’haver violat Adji Sarr, una jove massatgista. La sentència judicial, quan faltaven pocs mesos per a les eleccions presidencials, tenia clares connotacions polítiques: una condemna el deixaria fora de la cursa presidencial i aplanaria el camí de Macky Sall, el president actual, de cara a intentar un tercer mandat inconstitucional -el màxim al Senegal són dos mandats-.

Cap a la una del migdia es feia pública la decisió: Sonko era absolt de la violació, però condemnat a dos anys per un altre càrrec, corrupció de la joventut. Des d’aleshores, els carrers de la capital, però també els d’altres ciutats de la resta del país, han viscut enfrontaments entre la policia i els seguidors de Sonko. “Fa pinta que serà pitjor que el 2021”, explica a l’ARA un professor senegalès, en referència als disturbis que es van produir després de la primera acusació contra Sonko: aleshores van morir 14 manifestants. Des del seu compte anònim de Twitter, que acumula milers de seguidors, difon els vídeos de les protestes.

Més enllà del Senegal, molts analistes s’estranyen davant la violència a un país considerat com un exemple de democràcia i estabilitat al continent africà. Però tot plegat, diuen alguns, es tracta d'un miratge. I una prova és que el país pateix una llarga condemna: des de la independència, el poder senegalès ha tombat els opositors amb penes de presó. Sonko és l'últim d'una llarga llista.

Vigilància a la tomba

Florian Bobin, investigador a la Universitat Cheikh-Anta Diop de Dakar i especialitzat en la repressió estatal senegalesa durant els 60 i els 70, ha escrit un llibre sobre la figura d’Omar Blondin Diop, un jove filòsof que va viure el Maig del 68 a França i va retornar al Senegal a combatre un règim que ell considerava neocolonial. Poc després va ser detingut, considerat com un perill per a la seguretat estatal. “Va morir a la presó de Gorée, després d’estar-hi tancat durant un any i mig”, diu Bobin. La versió oficial és que Diop es va suïcidar, però Bobin explica que els policies que el vigilaven el van apallissar: “En aquell moment, el ministre de l’Interior era un francès. A Senghor li preocupava molt la fama exterior: un filòsof mort a la presó era massa per a ell. Diop va morir en mans de l’estat, però van maquillar la mort”. Fins al 1990 la policia vigilava la tomba de Blondin Diop perquè ningú anés a fer-hi homenatges cada 11 de maig, l’aniversari de la seva mort, quan només tenia 26 anys. 

Diop no havia estat la primera víctima del president-poeta Leopold Sedar Senghor. L’any 1962, dos anys després de la independència del Senegal, Senghor havia acusat d’intent de cop d’estat el seu company de files, Mamadou Dia. Dia era partidari d’una política econòmica més allunyada de París, i va xocar ràpidament amb el francòfil Senghor. Condemnat a cadena perpètua, Dia va ser empresonat a Kédougou, a més de set-cents quilòmetres de Dakar. Amb aquesta jugada, Senghor es va assegurar dirigir amb plens poders la política senegalesa durant els primers vint anys d’independència.

Per a Bobin, parlar d’aquesta època és important per entendre què passa avui al Senegal, ja que inaugura una tendència encara existent: “els opositors més flexibles són atrets amb ministeris o càrrecs a l’administració. Pel que fa als opositors més radicals, fas que sigui impossible escollir-los: els obres processos judicials, els tanques a la presó o els obligues a exiliar-se.” Abdoulaye Wade, opositor del règim d’Abdou Diouf –el delfí de Senghor– des dels anys 80, és una barreja de tots els casos citats: va alternar persecució judicial, exili i càrrecs fins a arribar a ser president l’any 2000. 

L’advertència de Dia

Sonko va fer-se conegut per denunciar, quan era inspector d’Hisenda, un cas de corrupció que implicava el germà del president. Va perdre la feina, però va cridar l’atenció de molts senegalesos: amb una vida laboral assegurada a l’administració, Sonko havia decidit arriscar-se. Al capdavant del Pastef (sigles dels Patriotes del Senegal pel Treball, l’Ètica i la Fraternitat), Sonko va ser tercera força a les presidencials del 2019, i va atreure molts vots a la diàspora de senegalesos que viuen a l’estranger, 25 000 dels quals a Catalunya. Els enviaments de diners que fan periòdicament des de tot el món representen el 9% del PIB senegalès. Sense Sonko a les presidencials, molts d’ells es quedarien sense el seu representant. 

A les xarxes socials reapareix, de manera recurrent, una entrevista que Mamadou Dia va concedir, ja vell, en què recorda l’episodi que va canviar per sempre la història del Senegal. Dia, que va rebre l’indult després de 12 anys a la presó, deia haver perdonat personalment Senghor, però no ocultava la ràbia per la resta: “Podríem haver estat un exemple per a tot l’Àfrica i estalviar-nos arribar on som avui: amb una nova dependència. Tot això podria haver-se evitat si no hi hagués hagut aquest acte de bogeria i egoisme per part seva. Això és inoblidable i imperdonable”. Dia va morir l’any 2009, però les seves paraules tenen reverberacions presents: milers de joves senegalesos lluiten per impedir que Sonko, les pròximes setmanes, es converteixi en el seu Dia.