La República Democràtica del Congo, un laboratori de la cobdícia de la humanitat

BarcelonaLa República Democràtica del Congo viu aquest dimecres, en una jornada no laboral pagada, eleccions presidencials, legislatives i municipals. Tot d'una tacada, en un país víctima d’un conflicte armat orquestrat des d’estats veïns, principalment Ruanda i Uganda, i objecte d’una autèntica omertà internacional.

El conflicte armat va començar fa gairebé trenta anys. La missió de pau de les Nacions Unides, amb presència durant 24 anys, ha estat un fracàs tot i disposar d’un contingent superior a 14.000 militars i d’un pressupost anual de més de mil milions de dòlars per enfrontar-se a grups armats mal formats. És inexplicable que no hi hagi hagut cap acció penal contra els criminals de guerra identificats, malgrat els informes contundents de l’ONU, que han revelat més atrocitats que als genocidis de Ruanda i de l’antiga Iugoslàvia. Les estimacions més prudents de fonts contrastades xifren les víctimes del conflicte, des de l'inici el 1996, en més de 5 milions de persones; una dada sorprenentment silenciada.

Ja no és un secret per a ningú que la República Democràtica del Congo és un objecte cobejat tant per la seva situació geoestratègica al cor de l’Àfrica com pels seus recursos minerals extraordinaris: cobalt, coure, urani, or, diamants, cassiterita i el coltan amb què es fabriquen els mòbils. La denúncia de l'eurodiputat belga Marc Botenga va frenar un nou acord per reforçar la cooperació militar de la UE amb Ruanda per valor de 20 milions de dòlars, just quan s’acabava de demostrar el seu suport el moviment rebel M23, que ha comès tota mena d'atrocitats, en un país sotmès a un embargament d'armes. El periodista Alain Foka també va documentar a les acaballes del 2022 les nombroses espoliacions de la immensa riquesa mineral del Congo per les empreses multinacionals esmentades a l’informe Mapping de l’ONU.

Independència sota tutela

El Congo dit democràtic va accedir a la independència el 30 de juny del 1960 i pocs mesos després ja s’hi van declarar una cadena de moviments sobtadament secessionistes, el primer dels quals instigat per Bèlgica i els EUA, com van reconèixer el juny del 2022 el primer ministre Alexander De Croo i més tard el mateix rei Felip.

El 1961, l’assassinat del primer ministre congolès Patrice Lumumba es va perpetrar amb implicació occidental directa i el 17 de gener del 2001 el president Laurent Désiré Kabila també fou assassinat després de sobreviure a tres intents a mans de rebels de països veïns i reclutats per William Cassey, exdirector de la CIA. Enguany, el politòleg camerunès Charles Onana, expert en la zona dels Grans Llacs, ha explicat i documentat irrefutablement que el 22 de juliol del 1994, just després de la victòria dels rebels tutsis a Ruanda, el president Bill Clinton va llançar l'operació Support Hope, pretesament humanitària, amb l’objectiu clar de donar suport al nou règim ruandès. A la missió hi van participar tropes estatunidenques, australianes, britàniques i neozelandeses. Pocs mesos després va començar l’agressió ruandesa al Congo amb soldats internacionals.

De resultes del genocidi ruandès i dels desplaçaments massius de la població hutu fugitiva, l’ONU -sota pressió nord-americana- va forçar el Congo a acollir centenars de milers de refugiats, alguns dels quals armats, i amb la incursió de soldats tutsis del nou règim ruandès es van produir previsibles atrocitats entre ruandesos amb víctimes congoleses. Davant aquest panorama, i amb la incapacitat de l’ONU i menys encara de les autoritats congoleses per controlar les zones d’acollida, que casualment són les més riques en minerals, es va fer evident que Support Hope tenia com a objectiu ocupar les terres cobejades pels tutsis, aliats de Bill Clinton, i controlar-les.

Objectiu: fer fora Mubutu

La quadratura del cercle és que el postgenocidi entre tutsis i hutus, així com la ferotge persecució dels hutus pels tutsis des de Ruanda fins a les "terres promeses" a la República Democràtica del Congo, coincideixen amb les intencions nord-americanes, contrastades, de forçar un canvi de règim al Congo fent fora Moubutu Sese Seko, que ja estava malalt.

Amb el suport occidental i una primera rebel·lió per enderrocar el dictador Mobutu, Ruanda comença a infiltrar els seus agents civils i militars per ocupar càrrecs i funcions estratègics fins a les altes esferes del Congo democràtic. Assassinen el president Kabila, que s'havia envoltat d’oficials i funcionaris ruandesos, i col·loquen un titella com a cap d’estat.

Durant divuit anys la infiltració es consolida i es multipliquen els moviments rebels dirigits des de Ruanda, que es fan amos i senyors de grans concessions minerals, d’importants ministeris, d’empreses públiques, d’unitats clau de les forces armades, de moviments religiosos influents, del poder tradicional i fins i tot de la societat civil organitzada, inclosa la joventut.

Les darreres eleccions del 2018, esperonades per una forta pressió popular amb una consciència patriòtica en creixement i una hegemonia occidental fracturada per discrepàncies internes davant l’avenç ineluctable de noves potències emergents, van impulsar el candidat del partit opositor més ben estructurat. De l’incombustible i carismàtic polític difunt Etienne Tshisekedi, va arribar el fill Félix Tshisekedi, que va guanyar les eleccions. El seu primer mandat ha deixat coses positives: el retorn del país al món diplomàtic, l'alliberament dels presoners polítics, la consolidació de drets socials i polítics, un increment del 400% del pressupost general, construcció de carreteres i equipaments universitaris, sanitaris, culturals, esportius... i la gratuïtat de l’educació primària o la maternitat. A la part negativa del balanç es pot constatar: corrupció, eficiència no suficient de l’aparell judicial, persistència de la inseguretat, desigualtats salarial i una economia subindustrialitzada.