Radiografia d'un boom: què amaga el turisme creixent a l'Àfrica?

Barcelona“Realment vaig viure la millor època per viatjar pel Sahel”, recorda Franca Berkvens. El primer cop que aquesta holandesa va viatjar a Burkina Faso, l’any 1986, el país vivia una revolució socialista i els pocs turistes que es movien per la zona podien viatjar a qualsevol lloc. Més tard, Berkvens es va casar amb un burkinès, el Moctar, amb qui avui gestionen la Ville Rose, un hotel a Bobo-Dioulasso, al sud-oest de Burkina Faso. El seu viatge era el preludi d’una indústria que creixeria exponencialment les dècades següents a tot el continent.

L’any 1995, 25 milions de persones van visitar l’Àfrica, una xifra que es va multiplicar per tres fins a superar els 75 milions de visitants l’any 2019, segons les xifres del Banc Mundial. Però són xifres encara baixes, si es comparen amb bona part de les regions del món, molt més massificades des d'un punt de vista turístic. No obstant això, és innegable l'evolució dels últims anys, que probablement continuarà en línia ascendent en el futur.

De moment, el turisme a l’Àfrica és un negoci molt concentrat al nord del continent: Egipte, per si sol, va ingressar 14.000 milions de dòlars pel turisme abans de la pandèmia, un 41% de tot el que va rebre l’Àfrica negra (34.000 milions), on el líder és Sud-àfrica, amb uns 9.000 milions. Molts països encara no han recuperat els nivells de visitants prepandèmia, i les crisis econòmiques i polítiques han agreujat el problema en llocs com el Sudan, actualment en guerra, o Burkina Faso, que combat la insurgència jihadista en una part important del seu territori.

Poc turisme intercontinental

En d'altres, com el Marroc i Egipte, l’aposta pel sector és total: els ministres del ram celebraven el retorn dels turistes després de la pandèmia i projectaven una xifra per al futur: aconseguir entre 17,5 i 18 milions de visitants. Egipte, enmig d’una greu crisi econòmica, necessita l’entrada de dòlars per frenar la davallada de la moneda local i fer front als venciments del seu deute, també en dòlars. Als dos llocs, l’origen dels visitants és el mateix: els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Espanya.

A Sud-àfrica, més enllà dels Estats Units i el Regne Unit –i les visites creixents de xinesos i indis–, els africans representen la majoria dels visitants: venen de Zimbàbue, Moçambic o Lesotho. Aquesta no és, però, una tendència que es mantingui en l'àmbit continental.

Geoffrey Manyara, de la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per l’Àfrica, lamentava en un article recent que la quota de mercat dels africans en el turisme continental era només del 18%. Actualment, tres reptes mantenen encallada la situació: la manca d’infraestructures, el baix poder adquisitiu de les poblacions i una política de visats més laxa amb els europeus que amb els mateixos africans.

“Sovint no hi ha cap companyia regional, nacional o internacional fent certes rutes. Això obliga a fer més escales i allargar els trajectes, fet que els encareix de forma innecessària”, explica a l’ARA l’economista de Zimbàbue Rugare Mukanganga. Això fa possible que un vol de Dakar, la capital del Senegal, a París o a Barcelona pugui arribar a ser bastant més assequible que un vol entre Dakar i Lagos (Nigèria).

Monocultius i geopolítica

Si a nivell absolut les xifres més altes es troben al nord de l’Àfrica i a Sud-àfrica, el pes del turisme és proporcionalment més alt a les illes i als països més petits del continent. A les Seychelles representa un 37% del PIB, mentre que a Cap Verd la xifra és del 24%. En aquestes illes de l’Atlàntic, excolònia portuguesa, els visitants del 2019 (820.000 turistes, un quart dels quals procedents del Regne Unit) van superar la població total del país, que frega els 600.000 habitants. El 2020, la pandèmia va ensorrar una part de la indústria, un fet que va generar dades insòlites en alguns territoris: el març d’aquell any, a Gàmbia (el turisme és un 20% del PIB) no hi va anar ningú.

A l’illa de Zanzíbar, que forma part de Tanzània, el turisme representa el 27% del PIB, i és pràcticament l’única sortida laboral per als més joves. Amour Hassan Juma, de 23 anys, fa dos anys que treballa com a guia turístic, tot i que la majoria del pastís se’l queden els grans hotels i empreses. Ell capta els seus clients a través de les xarxes socials. Els mesos d’estiu són els de més negoci, generat majoritàriament per turistes francesos i xinesos, i generalment és difícil quantificar quant guanya cada mes: “Si tens clients cada dia pots arribar a guanyar uns 200 dòlars mensuals”, diu.

Al Senegal, on el turisme representa el 10% del PIB, el món dels viatges no s’ha pogut escapar de la tensió política: el país viu un moment convuls pels enfrontaments entre el govern i una oposició amb un missatge anticolonialista contra França, uns fets que han trencat la idea de l’oasi del “país de la teranga” (hospitalitat, en wòlof): Tish Senghor, un guia que proposa l’ecoturisme com a model per estar més en contacte amb l’economia local, n’és un dels afectats: “Hem tingut cancel·lacions per aquest motiu”, explica. Els hotels més grans de Dakar els gestionen, en una metàfora de la situació, multinacionals franceses. És una circumstància que es repeteix en bona part dels països i que fa témer fins a quin punt el turisme pot crear més dependències.