"Vaig haver de treure el meu pare de sota les runes amb les mans”
Augmenten a 2.497 els morts per culpa el sisme del Marroc
AmizmizNomés al carrer Sidihsahin del barri d’Amadel, a la petita localitat d'Amizmiz, hi han mort 30 persones. És en aquesta mateixa via on els bombers encara treballen. “No ha estat fins avui que ens ha arribat l’ajuda. Hem hagut de rescatar les persones i els morts amb les nostres pròpies mans”, denuncia Mehdi Hunsozy mentre gesticula enèrgicament. Té els cabells i els avantbraços plens de pols, encara. Amb tan sols 19 anys, ha hagut d’enterrar 14 amics. Amizmiz és un dels pobles a l’epicentre del sisme que va sacsejar el Marroc divendres a la nit, el pitjor des del 1960 i que ja ha deixat 2.497 morts i 2.476 ferits, segons l’últim recompte oficial. Del total de morts, més de la meitat (1.452) s'han produït a la província d'Al-Haouz, on es troba Amizmiz.
A banda i banda del carrer s’acumulen els edificis ensorrats, d’on sobresurt el cablejat i algun moble. En el que abans era una petita botiga encara s’hi poden veure penjades una motxilla i uns quants tagins de fang. La muntanya de roques que hi ha al costat era un forn de pa. "En el moment del terratrèmol tot va tremolar i van començar a caure les cases. Va ser terrorífic”, narra el Mehdi, que ens condueix per un carreró on un tros de façana està vertiginosament inclinada. És com si s'aboqués des del terrat per mirar les dues dones que estan passant. Una d’ella plora desconsoladament mentre s’abraça al Mehdi i la resta de nois: “He perdut tota la meva família”. Divendres a la tarda entre tots van enterrar tots els cossos que van poder al cementiri del poble.
El final del carreró és un cul-de-sac quadrat i amb força espai. “Aquí és on vam portar les dones i els nens la nit del terratrèmol”, explica un dels nois, que assenyala un edifici tot destrossat i afegeix: "En el moment que les vam treure d’aquí la paret va caure-hi a sobre. Vam tenir molta sort”. És llavors quan el Mehdi es fica al mig i diu: “Això és casa meva”. Ell mateix entra dins les runes de l'edifici amb nervis, aliè al perill que representen les parets esquerdades i els trossos de sostre que pengen. En part potser ho fa perquè sent que “tot això és un malson”, com explica el Khalil amb el poc anglès que sap.
Ell també té 19 anys i denuncia la falta d’ajuda de les autoritats. “No ens ha arribat ni aigua ni menjar. Em sento molt trist i alhora enfadat per tot el que està passant”. El Khalil també va ajudar en els rescats de divendres a la nit. “Vaig treure el meu pare d'entre les runes amb les meves mans i el vaig portar a l’hospital perquè el curessin”, sentencia. Per desgràcia el seu pare era davant la casa dels veïns quan aquesta es va enfonsar pel terratrèmol.
This browser does not support the video element.
La gran majoria de les persones que van poder rescatar amb vida tenien ferides considerables i ossos trencats. Encara que desfem camí per seguir avançant, el paisatge no canvia: les muntanyes de pedra i pols s’acumulen indiferentment. No hi ha casa que no hagi quedat tocada. Quan tornem al principi del carrer, els bombers continuen treballant a la mateixa cafeteria per treure el cos de dues persones. La gent s’amuntega per poder veure el petit forat de la porta per on d’un moment a l’altre trauran els cadàvers. Malgrat la multitud, impera un silenci greu. Els pocs homes que parlen ho fan en veu baixa.
Un home es posa davant la porta i demana a la gent que s’aparti. “Un metre per favor”, crida. El camió de bombers s’acosta i descarreguen una llitera. La multitud es posa nerviosa. Una mica de pols cau de l’edifici mentre cruixen les pedres sota les botes de seguretat dels quatre bombers que treballen a dins. Un surt aguantant la llitera taronja; a sobre, sota la lona grisa, s’intueix un cos. Els nassos s’arrufen per la forta olor i el temps es dilata. Els cincs segons que triguen a carregar el cos dins del camió s’allarguen sota els crits d’Al·lahu-àkbar (Al·là és el més gran).
Voluntaris estrangers participen en les tasques de rescat
A Moulay Brahim també s'han passat el dia buscant cadàvers entre les runes. Aquesta petita localitat de 3.000 habitants, situada uns 40 quilòmetres al sud de Marràqueix i a la mateixa província d'Al-Ahouz, tres quartes parts de les cases s'han ensorrat pel sisme, que hi va matar almenys 25 persones, segons Reuters. Ara gairebé tots els veïns que han pogut sobreviure estan també acampats vivint al ras, i es queixen que no han rebut cap ajuda de les autoritats.
A primera hora de la tarda, només s'hi havia apropat un equip de l'ONG espanyola Bomberos Unidos, que ha arribat al Marroc per ajudar en les tasques de rescat i el primer lloc que ha visitat ha estat aquest poblet. "Hem arribat aquesta matinada, hem estat revisant una estructura on ens deien que faltaven quatre persones, però resulta que estaven mortes", explicava a l'ARA Antonio Nogales, bomber de l'organització que es trobava a Moulay. L'ONG, explica, porta gossos ensinistrats per a la recerca de persones vives i tenia previst desplaçar-se ara cap a Amizmiz, una altra localitat, encara més propera a l'epicentre del sisme.
A més de les tasques de rescat, però, està el problema dels milers de persones que segueixen sense poder tornar a casa i que encaren una nova nit al ras, també sense ajuda oficial. "Això és tot el que ens ha donat el govern per beure", em diu una dona indignada a la localitat proper d'Ansi, i ens mostra dues ampolles petites d'aigua, d'un quart de litre cadascuna.
Campaments improvisats als afores de Marràqueix
Als afores de Marràqueix, la Waifa, la Naima, la Jadija i el seu fill de vuit mesos Janat porten també més de dos dies acampats. “No podem tornar a casa perquè vivim en un quart pis. El govern ha demanat que les persones que vivien en grans blocs triguin almenys una setmana a tornar a casa. La nostra té esquerdes, així que esperarem fins llavors”, explica la Waifa amb resignació.
La Naima, de 62 anys, ens ensenya com han hagut d’improvisar una nova “casa” amb la qual aguantar les fredes nits i els calorosos dies. La casa en qüestió són quatre llençols estesos entre dos arbres i un grapat de mantes estirades a terra, sota l’ombra. Darrere dels arbres, sota l’ombra dels murs que rodegen un dels 15 camps de golf que té la ciutat, hi han improvisat una cuina amb un fogonet on cuinen les peces de pollastre que tenen tapades amb una tela. No tenen cap altre lloc on guardar la carn, que està exposada a les altes temperatures diürnes.
“Ningú ha vingut a ajudar-nos, ahir va passar la policia per davant nostre, però no es van aturar. Esperem que en algun moment vingui l’exèrcit o qui sigui i almenys ens munti una tenda on passar els dies que queden”, diu la Waifa, que també lamenta que de moment ningú els ha portat ni aigua ni menjar. “Ho hem d’anar a comprar tot nosaltres, per aconseguir l’aigua ens hem de desplaçar com a mínim un quilòmetre”, explica. Com que no tenen cotxe propi han d’anar-hi amb taxi. Cada carrera els costa 50 dírhams (4,59 euros). Com que és mig matí, els homes han marxat al centre de la ciutat per tractar de trobar algunes feines amb les quals guanyar més diners mentre passen els dies. La Waifa treballa en un hotel de la ciutat, però explica que li han demanat que de moment no hi torni.
La Naima ens explica que 89 quilòmetres més al sud, dins l’Atles, al poble d’Ijokak, hi han perdut cinc familiars. “Van trobar els cossos sota les runes dels edificis”, diu. De moment encara es poden comunicar amb els familiars d'Ijokak que han sobreviscut, però només tenen un telèfon i la cobertura és feble.
El Marroc ha demanat oficialment ajuda al govern espanyol, que ha confirmat que hi enviarà material humanitari i equips de rescat per col·laborar en les tasques de recerca entre la runa. Una tasca que es concentra sobretot en la zona propera a l'epicentre del terratrèmol, a la província d'Al Haouz, en plena serralada de l'Atles. Un primer avió amb 56 efectius de la unitat d'emergències i quatre gossos s'han dirigit també cap a la zona de l'Atles.
El govern marroquí va dir dissabte a la tarda que havia posat en marxa mesures d'emergència per enviar aigua i aliments a les zones més afectades, però en aquests pobles els veïns es queixaven que encara no han rebut res. La gestió dels efectes del pitjor terratrèmol que ha patit el país des del 1960 pot passar factura a la monarquia, ja que el rei Mohamed VI es trobava com de costum a París quan va tenir lloc la tragèdia i va haver de tornar d'urgència. Va mantenir silenci durant 18 hores, fins que va emetre un comunicat amb les mesures d'emergència i va decretar tres dies de dol, dissabte a la tarda.