Les massacres silenciades de la RD del Congo

NairobiQuan tocava l'himne de la República Democràtica del Congo a les semifinals de la Copa Àfrica, els jugadors van decidir tapar-se la boca i posar-se dos dits a les temples en forma de pistola. Un parell de dies abans, Cédric Bakambú, davanter i estrella de la selecció nacional, havia pujat a les xarxes socials una imatge seva fent el gest. “Tothom veu les massacres a l'est del Congo. Però tots guarden silenci. Utilitza la mateixa energia que poses a parlar de la Copa Àfrica per ressaltar el que ens passa, no hi ha petits gestos”, va escriure.

En tot just dues setmanes, el conflicte armat a l'est de la República Democràtica del Congo ha obligat a desplaçar-se almenys 150.000 persones, la meitat de les quals nens, i almenys 15 civils han mort en combats entre grups rebels i forces oficials, segons dades de les Nacions Unides. L'octubre del 2023, la República Democràtica del Congo va arribar a un màxim de 6,9 milions de desplaçats interns per violència, dels quals el 80% estaven a l'est del país.

Però, què ha portat a això? Una mescla d'interessos econòmics, incapacitat del govern local i l'ONU, i l'acusació d'intromissió d'un país estranger.

Un lloc ric en minerals i difícil de controlar

La República Democràtica del Congo és un país immens, el més gran de l'Àfrica subsahariana. Amb 2,3 mil milions de quilòmetres quadrats, Catalunya ocuparia només un 1% del seu territori. Tan sols la regió de Kivu del Nord, a l'est, és el doble que Catalunya.

La capital, Kinshasa, està al sud-oest del país, a 2.600 quilòmetres de Goma, capital de Kivu del Nord (com si la capital d'Espanya estigués a Huelva), cosa que fa difícil controlar unes zones de l'est a les quals és difícil arribar: tan sols el 6% del país està connectat per carretera i la Conca del Congo ocupa gran part del centre i est del país. A això se suma que el desinterès històric i la incapacitat del govern congolès han portat al sorgiment de grups propis rebels en un lloc que és molt ric en minerals.

A Kivu del Nord hi ha or, coltan, urani, diamants i minerals rars com la turmalina i el wolframi, utilitzats per a la indústria cosmètica i per a circuits elèctrics. La República Democràtica del Congo té dues terceres parts de tot el coltan i un 50% del cobalt de tot el món, minerals vitals per a les bateries de mòbils i fabricacions elèctriques. El valor conjunt de tots els minerals del Congo s'estima en 24 bilions de dòlars estatunidencs. Això és una riquesa similar a tota l’economia estatunidenca: el PIB dels Estats Units és de 27 bilions de dòlars.

Tot això ha portat al fet que la zona, rica en primeres matèries, sigui cobejada per nombrosos interessos econòmics i grups armats. La majoria d'aquests minerals s'extreuen de mines artesanals, sense regulació ni protecció per als treballadors. En tot l'est del Congo s'han comptat 2.720 mines artesanals.

El control dels minerals ha portat al sorgiment de grups armats. A Kivu del Nord es va desfermar la primera i segona guerra del Congo, finalitzada el 2003. No obstant això, el procés de pau pel qual s'integrarien tots els grups rebels a les forces armades va generar discrepàncies i va renovar el conflicte. Es calcula que hi operen fins a 120 grups rebels de diferent poder, però hi ha un actor principal que va sorgir deu anys després de la fi de la guerra: el grup M23.

L'M23 i acusacions a Ruanda

El 23 de febrer del 2012, un grup de 300 soldats van acusar el govern de la República Democràtica del Congo de no complir la seva paraula i de les pobres condicions per als soldats de l'exèrcit. En un període de mesos van aconseguir capturar la ciutat de Goma, però el 2013 van ser derrotats i van desaparèixer del mapa… Fins vuit anys després.

El 2021 l'M23 va anunciar el retorn a l'activitat armada i va començar a recuperar territoris a Kivu del Nord. La situació actual és el més avançat que han estat des de fa una dècada: han arribat a ocupar parts de la ciutat de Sake, a 27 quilòmetres de la capital de Goma, ciutat de 2 milions d'habitants i seu de moltes organitzacions humanitàries a l'est de la República Democràtica del Congo. L'M23 té controlades totes les entrades congoleses per via terrestre a la ciutat de Goma, però ha dit que el seu interès no és entrar a la ciutat. L'única sortida terrestre és via la frontera física amb Ruanda.

Per entendre la seva influència cal comprendre com està format. L'M23 està compost majoritàriament per membres de l'ètnia tutsi, la mateixa que va sofrir el genocidi a Ruanda el 1994 per part de la majoria de la comunitat hutu. Paul Kagame, president ruandès, és de l'ètnia tutsi. Aquests s'enfronten a l'est amb altres grups hutus que van fugir del país, com les Forces Democràtiques per a l'Alliberament de Ruanda, un grup considerat terrorista i liderat per membres que van coordinar el genocidi.

El govern de Ruanda ha acusat el govern de la República Democràtica del Congo històricament de donar recer a aquests grups amb la seva aprovació tàcita per ser allà. El govern de la República Democràtica del Congo ha respost acusant Ruanda de finançar i fer costat a l'M23 per causar violència i disrupcions al seu país, sense proves fefaents.

La tensió entre la República Democràtica del Congo i Ruanda ha arribat a tal punt que el president congolès, Félix Tshisekedi, el va acusar de ser un genocida. “Em dirigiré al president de Ruanda, Paul Kagame, per dir-li això: com que ell volia comportar-se com Adolf Hitler al tenir objectius expansionistes a la República Democràtica del Congo, prometo que acabarà com Adolf Hitler", va dir en campanya el desembre de l'any passat. El govern de Ruanda ha negat el seu suport a l'M23 i Kagame ha acusat Tshisekedi d'utilitzar-lo com a boc expiatori per als seus problemes interns.

Tots contra l'M23, sense èxit

No obstant això, l'ONU ha acusat Ruanda de finançar, equipar i dirigir el grup M23. A l'est de la República Democràtica del Congo hi ha des del 1999 cascos blaus de la Missió de Pau de l'ONU al país (MONUSCO). Aquests lluiten al costat de l'exèrcit de la República Democràtica del Congo i dels wazalendo, milícies d'agricultors i poblalció local que van formar grups d'autodefensa davant l'avanç de l'M23 i que lluiten al front. A més, des del desembre del 2023 s'uneixen contingents de la Comunitat de Desenvolupament d'Àfrica Austral, liderats per militars sud-africans.

Però, tot i això, no poden amb l'M23. La missió de l'ONU té 13.500 soldats en el terreny, però encara així va admetre no tenir capacitat per lluitar contra l'M23. El setembre del 2022, el secretari general de l'ONU, António Guterres, va dir en una entrevista a France 24 que “l'M23 és un exèrcit modern amb armament pesant i equipament més avançat que el de MONUSCO”.

Ara l'ONU s'ha mostrat “profundament preocupada” i ha condemnat l'avanç en un informe en el qual va acusar directament l'exèrcit ruandès d'utilitzar drons contra forces de l'ONU. El que és curiós és que, al seu torn, Ruanda és el quart país del món que més militars proveeix a l'ONU en missions de pau internacionals i el primer a Àfrica. Mentrestant, a la República Democràtica del Congo combaten entre ells i sofreixen els congolesos.