El Marroc, el país de la repressió disfressada de llibertats

TunisL'ONG Human Rights Watch ha fet públic un demolidor informe que acusa les autoritats marroquines d'haver construït una sibil·lina maquinària legal i mediàtica per sufocar qualsevol veu dissident. Segons l'ONG, el que en un principi sembla ser una simple aplicació de la llei acompanyada d'actes dispersos de difamació als mitjans oficialistes, quan es connecten els punts configura un manual en tota regla per a la repressió de l'oposició.

El règim, amb el rei Mohamed VI al capdavant, fa anys que s'esforça per projectar una imatge del Marroc com un país "modern" i en el qual el seu respecte pels drets humans el situa al marge d'un món àrab dominat per dictadures brutals com la de l'Egipte d'Al-Sissi. I sovint ho aconsegueix. El Marroc és, juntament amb Tunísia, l'únic país àrab que el think tank Freedom House inclou a la categoria "parcialment lliure" en el seu rànquing mundial de sistemes polítics. La resta són considerats dictadures.

L'informe, de 129 pàgines i elaborat a partir de 89 entrevistes amb dissidents, familiars seus i advocats, així com periodistes crítics, descriu els components del que anomena un "ecosistema de la repressió" que permet ocultar càstigs severs per la simple expressió d'opinions darrere d'un embull de falses acusacions de contingut sexual, sovint construïdes a partir de la intimidació dels testimonis clau. Entre les altres pràctiques, les campanyes de difamació a mitjans de comunicació controlats pel govern, la intervenció de les comunicacions a través de programes de ciberespionatge com el Pegasus i, fins i tot, agressions físiques per part de pinxos.

El paper del rei

L'estratègia ha sigut exitosa, ja que ha aconseguit reduir considerablement el marge per a la llibertat d'expressió al regne durant els últims anys. Aquesta realitat contrasta amb l'inici de mandat de Mohamed VI el 1999, quan el monarca semblava disposat a liberalitzar i democratitzar el país. Les veus crítiques amb el govern han d'escollir entre mantenir el silenci i respectar les línies vermelles del règim, fugir a l'exili o bé acabar a la presó.

Probablement, el mitjà més efectiu contra la dissidència ha sigut el de fabricar processos per presumptes delictes sexuals, elaborats sovint gràcies a la intimidació dels testimonis. En una societat tan conservadora com la marroquina, en la qual l'adulteri està penat, els escàndols sexuals són un poderós mitjà per destruir reputacions i, per tant, són una poderosa eina de xantatge.

L'informe de HRW explica el cas de Taoufik Bouachrine, director del diari Akhbar al-Youm, l'últim diari realment independent, que va haver de tancar. Afaf Bernani, una de les periodistes del mitjà, va acabar exiliant-se al negar-se a col·laborar en un fals procés contra el seu cap, acusat de diversos delictes de tipus sexual.

"La policia em va interrogar per preguntar-me si era víctima d'assetjament sexual de Bouachrine. Jo vaig dir que no. Després vaig descobrir que a l'atestat policial em van fer dir coses que no havia dit", explica Bernani a HRW. Després de denunciar públicament la manipulació, les autoritats van obrir un procés en contra seva per "difamar la policia" i va ser condemnada a sis mesos de presó. Tanmateix, Bernani va poder fugir i ara és a l'exili.

Crítiques de Rabat

Els últims casos més coneguts són els dels periodistes Omar Radi i Souleimane Raissouni. Reporters Sense Fronteres va descriure les seves sentències a llargues penes de presó per presumptes delictes sexuals com "summament injustes", ja que els judicis van estar "marcats per moltes irregularitats". "Els crims seriosos haurien de ser investigats, sí, i ningú no pot estar per damunt de la llei. Però al Marroc les probabilitats d'un judici just són remotes si l'acusat és un dissident", apunta Eric Goldstein, vicedirector regional de HRW per a l'Orient Mitjà i el nord de l'Àfrica.

Diverses associacions vinculades amb el govern marroquí han criticat durament l'informe. El Sindicat Nacional de la Premsa Marroquina ha qualificat l'informe de "buit" i ha criticat que la metodologia usada per HRW està mancada de credibilitat i imparcialitat.