El barri destruït de Marràqueix que les autoritats "volen amagar"
Camps de refugiats improvisats inunden els pobles de l'Atles, que se senten abandonats pel govern
Asni (Al-Haouz)Mentre els equips de rescat continuen treballant als pobles de l’Atles per trobar les víctimes del terratrèmol que divendres va sacsejar el Marroc i netejar de runa la zona, el barri jueu de Marràqueix (conegut com el Mellah) continua congelat en la nit de divendres. Hi ha carrers completament tallats i cases destruïdes fins als fonaments. L’escena podria ser d’una ciutat d’Al-Haouz –la regió muntanyenca a l'epicentre del sisme–, però és al cor de la ciutat. Aquí no hi ha dificultats perquè hi arribi l’ajuda. En principi. “Et diré per què aquí no han netejat la runa: perquè aquí no hi ha turistes, només marroquins”, denuncia el Reda, veí del barri i que treballava com a guia turístic. El pitjor terratrèmol en seixanta anys ha deixat ja a tot el país 2.862 morts i 2.562 ferits, segons l'últim balanç.
En una de les cases ensorrades del barri, ajagut a les fosques hi ha l’Abderazak. Té 17 anys. La Mina, la seva mare, li agafa la mà per ensenyar-nos els dits ensangonats i vermells. Sembla que estan infectats. “Divendres a la nit es va llançar a excavar dins la runa per rescatar la gent que havia quedat atrapada. Se li han quedat les mans així. Volíem comprar medicines per curar-lo, però són massa cares, i ningú ens ha donat cap mena d’ajuda”, xiuxiueja la dona.
Durant el dia, ella, el seu fill i el seu marit tornen a les runes de l’edifici per no estar tantes hores a la intempèrie. A la nit van a dormir a la plaça Tinsmiths. A primera vista el que crida l’atenció és la presència de tres furgons policials. El centre està buit i només es veuen les terrasses dels bars. Però, si es mira amb més atenció, sota les arcades hi ha desenes de famílies acampades rere llençols i fulards estesos. Són els veïns del barri que han perdut casa seva i els que tenen por de tornar-hi perquè està molt malmesa. Encara que estan en un lloc de fàcil accés, no han rebut ni aigua ni menjar.
El Reda explica que al matí s’hi ha presentat un home amb el cotxe carregat de menjar i aigua per repartir entre les víctimes. Quan la policia l’ha vist, explica el noi, li han dit que no ho pot fer aquí, que vagi ajudar als campaments que hi ha als afores.
“La policia va evacuar la gent i la va portar a la perifèria. Allà estan sense aigua, ni menjar ni banys. Volen amagar la gent i netejar la ciutat”, sentència l’Adir. Està assegut davant una de les moltes botigues tancades als carrerons del Mellah. També hi ha hotels tancats. Explica que hi ha 16 persones mortes, tot i que les autoritats només han reportat 14 defuncions a Marràqueix. Entre els morts hi ha un amic de la seva germana i el fill de 2 anys d’un amic seu. Quan ho diu els ulls se li entelen i prem els llavis intentant contenir la pena.
Aquest barri, malgrat ser un dels llocs més turístics de la ciutat, també és un dels més pobres. “La gent que hi viu és molt pobra, el que guanyen al dia s'ho mengen a la nit. El que tenen els diners són els francesos, que són els propietaris dels riads (palaus tradicionals)”, afirma l'Adir. Ell, igual que el Reda i la família de l’Abderazak, se sent abandonat per les autoritats. “No és la primera vegada que el govern ens deixa tirats, ja va passar amb la pandèmia”, sentència l’Adir mentre s’encén un cigarro.
Molts ja tenen coll avall que la situació va per llarg. El tiet del Reda està recollint tot el que pot de casa seva. Tots dos ja s’han mentalitzat que dormiran, diu, “dos mesos al carrer”.
Camps de refugiats a l'Atles
Uns quants quilòmetres més al sud, una desena de tendes de campanya blaves estan instal·lades en una esplanada a l’entrada d’Asni, un municipi de l’Atles que compta amb uns 20.000 habitants. La gent s’amuntega a prop dels furgons des dels quals alguns voluntaris reparteixen menjar i aigua. La necessitat i la incertesa fan que esclatin algunes baralles entre els homes. Molta gent encara no ha rebut res. Una dona gran ens ensenya dues ampolles d’aigua de quart de litre i ens demana diners per comprar-ne més. “Això és tot el que m’ha donat el govern. No en tinc prou ni per a mi. Tinc els meus nets a càrrec”, murmura.
Asni és el segon poble que hi ha després de sortir pel sud de Marràqueix, a una hora en cotxe, tot i que a causa de les pedres que encara hi ha pel camí ara es triga més. Malgrat ser tan a prop de la ciutat, els recursos que hi han arribat no són suficients. Prop del campament de refugiats, l’exèrcit ha desplegat una base on descarreguen els camions. Quan ens hi acostem per fer una foto, un militar ens fa fora i mou el dit per dir que no.
A hores d’ara, quan la finestra de 72 hores per trobar persones amb vida sota la runa es va tancant, el govern del Marroc només ha acceptat l’ajuda de quatre països (Espanya, el Regne Unit, Qatar i els Emirats Àrabs Units) sota l’argument que “una falta de coordinació seria contraproduent”, segons recull Al-Jazeera.
Dormir en una casa en runes
“Seguim dormint dins les runes de la casa perquè no ens han donat res”, explica la Hakima Ihahi, que ens porta fins al que queda de la seva llar. La petita casa de dues plantes està plena de runa pels trossos de parets i sostre que han caigut. Les esquerdes dels plats i les olles s’escampen per tota la cuina, que queda exposada a les escales del carrer pel gran forat que s'hi ha obert. A la planta de dalt és on la Hakima i els seus fills, de 19 i 25 anys, estaven dormint quan els va sorprendre el terratrèmol. Just davant de la porta hi ha una habitació que ha aguantat. A dins hi ha un matalàs de matrimoni blau fosc. “Aquí és on dormim”, explica la dona.
La Hakima camina una mica coixa perquè té el peu dret molt inflamat. “Em va caure un tros de runa a sobre, però quan vaig anar a l’hospital em van dir que tornés a casa meva i esperés que vingués un metge”. El sanitari en qüestió encara no havia arribat.
Quan sortim de l’edifici ens trobem el seu fill petit, l’Abdel Majid, que encara va amb un casc d’escúter. No obre la boca i sembla que miri al buit. Amb ell i la Hakima anem a la casa del costat, és la del seu germà. La imatge és encara pitjor: runes i més runes, a la sala central hi ha una antena parabòlica que va caure amb el sostre. La Hakima assenyala l’habitació al costat de l’entrada, inundada de pedres. “La nena del meu germà estava dormint aquí i li van caure trossos a sobre. La vam treure tan de pressa com vam poder”, explica. La Hakima no pot deixar de mirar el seu voltant mentre bufa. “Tinc dos fills, no tinc menjar, no tinc casa, no tinc res. Sisplau, envieu-nos ajuda”, demana mentre esclata a plorar. És una escena habitual: les víctimes del terratrèmol porten la situació amb dignitat i fermesa, però sovint, quan ho verbalitzen, es trenquen.
El germà de la Hakima i propietari de la casa, el Driss, apareix per consolar-la. Estem a punt de sortir al carrer quan es produeix un moment de pànic perquè cau un tros petit de paret. A fora ens espera una altra veïna, la Nadia Bahiya, de 30 anys. Parla una mica d’espanyol perquè acostuma a fer de temporera a Almeria recollint maduixes.
La Jadija, amb tres fills, ha perdut el marit en el terratrèmol
Casa seva és una mica més amunt. També té part del sostre ensorrat i les parets derruïdes. Ens acompanya la seva germana gran, la Jadija, que també vivia amb la Hakima. Ens explica molt sencera que el seu marit va morir la nit del terratrèmol. Ara ha quedat ella a càrrec dels seus tres fills. “Només ens han donat una tenda, ni aigua ni menjar. Els veïns ens ajudem amb el poc que tenim”, exposa.
De tornada al campament apareix el Busha, un veí de la mateixa barriada que té embenats un peu i la mà dreta. Amb aquesta mateixa mà ens ofereix un grapat d’ametlles que li ha donat un home. Malgrat l’escassetat, l’hospitalitat marroquina s’imposa. A les tendes passa el mateix. Un home que xampurreja espanyol ens ofereix el té que la seva família prepara sobre un fogonet. L’interior de les tendes és precari. Si hi ha algun matalàs o mantes són les que els mateixos veïns han aconseguit o les que els han donat ciutadans d’altres llocs del Marroc.
Voluntaris venen de Rabat i Casablanca per ajudar
A les carreteres de l’Atles, especialment a l’entrada d’Amizmiz, hi havia cues de cotxes de gent arribada des de Rabat i Casablanca per ajudar. Els BMW, Porsches i Mercedes contrasten amb la pobresa que hi impera.
El sol del migdia fa que l’interior de les tendes bulli de calor. A tothom a qui preguntem què faran els pròxims dies ens responen que el govern els ha dit que esperin dins les tendes fins que trobin una solució. Però a partir del novembre, a les zones que superen els 1.000 metres d'altitud, comencen a caure les primeres nevades.