L’herència del dictador africà que va viure (i morir) a Pedralbes

Luanda (Angola)José Eduardo dos Santos va governar Angola entre el 1979 i el 2017, però va decidir passar els últims anys de la seva vida a Barcelona. Fa dos estius va morir a la Clínica Teknon, on rebia tractament. Els Mossos van investigar les causes de la mort a petició de la seva família, que temien que hagués estat assassinat. Tota l’operació es va portar amb la màxima discreció, tal com passa amb la majoria de trames que impliquen els dos estats.

Dos Santos va institucionalitzar la corrupció a Angola i va crear una gran fortuna al seu voltant, fins al punt que la seva filla Isabel va ser durant un temps la dona més rica de l’Àfrica. El seu successor, João Lourenço, va prometre aturar l’espoli a gran escala que ha patit i pateix el país. No només no ho ha aconseguit, sinó que actualment la situació social es deteriora: l’extrema desigualtat fa créixer la pobresa i la gana.

L’expresident d’Angola vivia amagat al barri de Pedralbes de Barcelona, en una casa on havia viscut Jordi Pujol Ferrusola: pagava un lloguer de 15.000 euros. No consta que s’empadronés a la ciutat ni que hi visqués de manera oficial, sinó que va rebre un tracte especial de caràcter “diplomàtic”.

La família reial espanyola manté bones relacions amb Angola, que va ser el primer país de l’Àfrica subsahariana on van anar de viatge oficial, l’any passat. “Està molt bé que les relacions amb Espanya siguin fortes –diu la periodista Luzia Moniz–. Però no m’agrada que es construeixin de manera poc transparent”.

Dos Santos visitava Barcelona per motius mèdics quan encara era president, però no s’explicaven mai els motius concrets. “No vull entrar en la teoria de la conspiració –afegeix Moniz–. Però va morir al juliol i les eleccions eren a l’agost. Estava a punt de fer 80 anys i, segons la tradició africana, quan desapareix el més vell, els problemes s’obliden”, afegeix la periodista.

Una autòpsia va determinar que la seva mort, als 79 anys, va ser per causes naturals. Però la seva filla va assenyalar Lourenço com a “responsable moral” de la mort i “assassinat” del seu pare. Actualment Lourenço i el seu entorn més pròxim tenen Madrid i Marbella com a ciutats predilectes on viatjar i rebre tractament mèdic.

Quan va morir Dos Santos, l’estira i arronsa va ser entre la seva família i l’estat angolès, per determinar com i quan havia de ser el funeral. A dia d’avui, la incomoditat segueix: el memorial a Luanda on descansa Dos Santos es troba al costat del d’Agostinho Neto, el primer president del país. Mentre el de Neto és immens, rep visites d’escolars, compta amb una biblioteca i un programa d’activitats. El de Dos Santos està apartat, no s’hi pot entrar i s’ha d’entreveure a distància. La majoria de guardes que controlen els accessos no en tenen massa informació de quin és l’estat del memorial i quan algú se’ls apropa aprofiten per demanar gasosa, una propina que els ajudi a arribar a finals de mes.

El salari mínim a Angola és de 50.000 kwanza al mes, uns 50 euros (un quilo de pa pot costar entre 1.500 i 1950 kwanza), i malgrat les protestes d’aquest any, el govern és reticent a augmentar-lo pels seus vincles amb les grans multinacionals que hi fan negoci. Una cinquantena d’empreses espanyoles operen en un país on la majoria dels treballadors viuen en unes condicions miserables.

Una dictadura validada per Indra

El que més xoca és el paper central que té en les eleccions d'Angola l’empresa espanyola Indra, presidida pel català Marc Murtra. Des del 2008 s’encarrega del recompte de vots d’un país en el qual, des que fa gairebé 50 anys es va independitzar, sempre guanya el mateix partit, el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA). “Les eleccions són un frau gegant, i no existeixen els desglossats dels resultats per barris, municipis o províncies", explica Luaty Beirão, del moviment cívic Mudei.

En les passades eleccions, Mudei va formar desenes de persones per totes les províncies per fer un recompte paral·lel. A la capital, on van aconseguir més mobilització, el MPLA va perdre per primer cop els comicis. “Els resultats s’aconsegueixen a base de la intimidació, del control dels mitjans de comunicació, però a la ciutat hi ha més resistència. De totes maneres, els moviments socials estan dèbils. Espanya també forma la policia antidisturbis que s’utilitza per reprimir les manifestacions”, apunta l'activista.

La Unió Europa ja no hi envia missions d’observació. “A vegades venen algunes persones, perquè sembli que fan alguna cosa. Però no serveix de res”, es lamenta Beirão. En l’altre extrem, l’ambaixador d’Espanya, Manuel M. Lejarreta, va considerar les últimes eleccions un “gran èxit”.

La investigació periodística del 2020 Luanda Leaks va assenyalar la xarxa d’empreses que estan explotant el país, també les espanyoles investigades per pagar suborns, però des de llavors poc ha canviat. El recent cas Koldo, que va implicar l’assessor de l'exministre José Luis Ábalos, tenia com a protagonista una empresa espanyola que presumptament venia armes a Angola de manera irregular subornant funcionaris.

Un país que encara viu "en una cultura de guerra"

Angola va viure quatre segles sota el jou colonial portuguès. Quan es va independitzar va patir 27 anys d’una de les guerres més brutals del segle passat, en què van morir un milió de persones. “La guerra civil va acabar, però encara vivim en una cultura de guerra”, lamenta l’historiador i antropòleg Patrício Batsîkama. “Vivim encara aquesta herència de la colonització i de l’esclavisme, que va negar els drets econòmics de la nostra gent. Al país no es crea riquesa, està endeutat i els diners del petroli i els diamants marxen fora”, diu Batsîkama.

Les persones que qüestionen els profitosos guanys econòmics que tantes multinacionals extreuen del país són sistemàticament perseguides. La feminista Laurinda Gouveia ha estat detinguda en nombroses ocasions. L'abril del 2022 la policia se la va emportar juntament amb el seu fill de set mesos. Té seqüeles físiques i psicològiques de les tortures patides.

“Com poden dir que hi ha democràcia a Angola si hi ha presos polítics? Si no podem reivindicar els nostres drets?”, es pregunta. “No vaig viure l’època de la colonització, però està clar que la gent d’Angola mai no hem tingut el poder del país. Fins i tot els nostres governants semblen instrumentalitzats. Governen per a la comunitat internacional. Fan veure que tot està bé i no és així”.