El terratrèmol del Marroc

L’aïllament i la manca d’infraestructures agreuja la tragèdia dels poblats de l’Atles

Les comunitats amazigues denuncien un abandonament històric, accentuat després del sisme

Ijoukak (Marroc)Per arribar a Talat N’Yaaqoub, una localitat enmig de les muntanyes de l’Atles, es triguen dues hores i mitja en cotxe. O més ben dit, es trigava. Ara calen entre quatre i cinc hores sota l’amenaça de noves esllavissades en els trams finals de carretera. L'ajuda governamental no va arribar al poblat de l'Idriss, als voltants d’aquesta població, fins tres dies després que el sisme assolés el Marroc, on ja s'han confirmat 2.901 morts.

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El poblat de l'Idriss és el douar Gurzdine, que té uns 300 habitants. Allà, explica, hi van morir 13 persones. Ell, per arribar-hi diumenge al matí des de Rabat va trigar 20 hores. “Vaig marxar de Rabat, que és on visc, l’endemà del terratrèmol. Fins a Marràqueix només es tarden cinc hores. La resta del camí es va fer etern perquè estava en molt mal estat; els últims quilòmetres vaig haver de sortir de la carretera i anar per la vora del riu amb la moto”.

Cargando
No hay anuncios

Recórrer les carreteres de l’Atles és endinsar-se per un camí serpentejant, ple de revolts que s’obren pas entre els vessants de les muntanyes argiloses i plenes de roques. El paisatge pot canviar molt segons si es va a ciutats com Amizmiz, on el paisatge es converteix en un gran ermot completament àrid que et fa oblidar que estàs a més de mil metres d’altitud, o en direcció a Talat N’Yaaqoub, on les parets de la muntanya t’empenyen cap a la vora de la carretera, que es precipita metres avall, per on discorre el riu Nfiss. Tot i que les autoritats fa dies que treuen roques i terra per facilitar la circulació, en els punts més endinsats queda molta feina per fer.

Cargando
No hay anuncios

Passat Asni i Ouirgarne, en direcció al poblat de l’Idriss, les carreteres es fan més angostes i l’asfalt empitjora. Alguns punts són camins de cabres on s’ha de minorar encara més la marxa per culpa de les muntanyes de pedres i terra que ha deixat el terratrèmol. Un fil de terra llisca avall quan hi passem pel costat i és inevitable que se t'encongeixi el cor. “Vigileu, aquestes roques han caigut avui mateix”, avisa un dels policies que regulen el trànsit a la zona. Perquè sí, les carreteres estretes estan embossades de furgonetes, camions però també Porsches que porten menjar, aigua i mantes a les víctimes del terratrèmol. També hi ha ambulàncies i cotxes militars.

Cargando
No hay anuncios

L'abandonament històric dels amazics

Els douars, els petits poblats que estan dispersos per les muntanyes i que s’han emportat la pitjor part de la catàstrofe, comencen a fer-se més presents. El que fa uns dies era una imatge instagramejable per a molts turistes, ara s’ha convertit en misèria i dolor. La gran majoria de cases estan fetes de pedra i tova. “Les fem a partir de la natura”, explica l’Ali, que ens demana si pot pujar amb nosaltres perquè també va a Talat N’Yaaqoub. Ell viu en un douar que està a quatre quilòmetres i només s’hi pot arribar caminant. L’Ali és amazic, igual que l’Idriss i que la gran majoria de la població de l’Atles. 

Cargando
No hay anuncios

Fa anys que líders amazics denuncien l’abandonament que pateix la seva comunitat arreu del país. A Ijoukak, el centre mèdic més proper està situat a Ighil, just al cor del terratrèmol. “Ara ja està totalment destruït. Igualment, abans, si tenies algun problema greu, l’hospital més proper era el de Tahannaout o el de Marràqueix, a més de 60 quilòmetres", denuncia l'Ali. Quan arribem a Talat N’Yaaqoub, l’Idriss ens explica el mateix: “Hi ha gent que s’ha mort d’una grip. També hi ha dones que estaven de part i l’ambulància ha trigat hores a arribar”.

Tampoc sobren les escoles i instituts. “Fins fa dos anys havies d’anar a Asni o Marràqueix per anar a l’institut. Jo mateix vaig anar a Asni”, comenta el jove de 28 anys envoltat d’edificis ensorrats. Els materials barats també han propiciat que la gran majoria de les cases no hagin pogut resistir el terratrèmol. “El ciment és massa car per a moltes famílies i, a més, si vols construir amb aquests materials has de pagar un impost al govern. En canvi, si fem les cases de tova no cal pagar res”.

Cargando
No hay anuncios

La manca d’infraestructures i les poques perspectives laborals són el que van empènyer l'Idriss a marxar a Rabat. “Tots els joves marxem fora per fer diners i enviar-los a la família”, explica, i l’Ali afegeix: “Aquí la gent guanya uns 60 dirhams [uns 5,5 euros] al dia”. 

L’aïllament previ que patia la població s’ha vist accentuat pel terratrèmol. Quan l’Idriss ens vol portar al douar Timmal, al costat de la històrica mesquita de Timmal, es repeteix el mateix que al principi del camí: els cinc minuts en cotxe es converteixen en 20. “Les autoritats ens pregunten els morts, però nosaltres rescatem els cossos”, denuncia l’Idriss, que amb la resta del poble van rescatar una vintena de persones atrapades sota els edificis ensorrats.

Cargando
No hay anuncios

A Timmal, el paisatge és el mateix: cases esfondrades i tendes de campanya on la gent intenta tirar endavant. La flaire dels animals morts sota la runa se sent arreu. No hem posat un peu fora del cotxe quan se’ns acosta el Youness i ens convida a dinar. Abans d’entrar a la tenda, on hi ha un plat gegant de cuscús, ens assenyala la runa del seu darrere: “Això era casa meva”. Tothom menja del mateix plat. Les dones dinen totes juntes dins la cuina improvisada. Els homes, a taula. Entre cullerada i cullerada, el Youness ens explica que aquí hi han mort 17 persones de 200. Per evitar que se’ns faci de nit a la muntanya, tornem al cotxe passat el migdia. No ens deixen marxar sense donar-nos un paquet d’ampolles d’aigua. “Els amazics i els musulmans som així”, diu l’Idriss.