La guerra del Sudan pot deixar el món sense Coca-Cola
El conflicte dificulta les exportacions d'un emulsionant crucial per al sector alimentari i farmacèutic
Barcelona“Si vas al supermercat i compres un producte, probablement contindrà una mica de goma àrabiga”, explica a l’ARA David Haddad, de l’empresa britànica Agrigum, especialitzada en el processament d'aquesta goma extreta de les acàcies, que creixen en diversos països africans. La goma aràbiga té propietats emulsionants: permet que dos ingredients que, a priori, no es podrien barrejar, puguin formar una mescla estable. Haddad, membre d’una família sudanesa d’origen sirià-libanès, es mira aquests dies el conflicte al Sudan des de dos punts de vista: l’econòmic i el personal. “Ens considerem sudanesos, tenim família i socis allà. Quan veiem els combats als carrers de Khartum, reconeixem casa nostra, els llocs on vam créixer”.
El conflicte al Sudan, que va esclatar a mitjans d’abril, enfronta l’exèrcit, liderat per Abdel Fattah al-Burhan, i un grup paramilitar, les Forces de Suport Ràpid, liderat pel senyor de la guerra Mohamed Hamdan Dagalo. Els combats han afectat la cadena de subministrament de la goma aràbiga: alguns dels productors, a la part occidental del país, l’han hagut d'abandonar i s'han convertit en refugiats. A la capital, Khartum, on hi ha algunes plantes processadores, hi ha talls d’electricitat, escassetat d’aigua i saquejos constants: “No hi ha manera de funcionar com a empresa. Fins i tot si tens el producte a punt per exportar, no hi ha bancs treballant, ningú et pot validar la documentació”, explica Haddad.
El Sudan produeix el 70% de la goma aràbiga que es consumeix al món, i sense aquest producte algunes grans marques com Coca-Cola o Pepsi no poden continuar produint. Ara tenen estoc suficient només per a sis mesos, segons va explicar Reuters a finals d’abril. La goma aràbiga és crucial per al sector alimentari i en concret per a la indústria de les begudes refrescants: quan el govern de Bill Clinton va sancionar el Sudan a finals dels anys 90 com a represàlia per l’activisme islamista del seu govern, el sector alimentari va pressionar el Congrés dels Estats Units per aconseguir una exempció per a aquest producte. I Washington ho va acceptar.
Productes vegans, xocolates i medicaments
A més de les begudes ensucrades, la goma aràbiga es troba en llaminadures, productes vegans i xocolatines. També s'utilitza per fabricar xarops i medicaments, on és clau per encapsular vitamines i conservar els seus efectes després de mesos d'emmagatzematge. La baixada de producció ja s'ha traduït en un augment de preus: si bé hi ha substituts com el midó, aquest és més car i no ofereix els mateixos resultats. L'agència de comerç i desenvolupament de l’ONU recordava en un informe el 2018 el rol que ha jugat la goma aràbiga a l’hora d’afavorir revoltes, invasions i guerres: la Revolució Industrial europea, i la seva necessitat de goma per fer tèxtils, tinta, paper o cosmètics, va generar un augment de la demanda, cosa que va impulsar Egipte a envair el Sudan l’any 1820. Més tard, els britànics van trencar el monopoli egipci, van forçar la liberalització del mercat i van convertir-se en creditors (i després, propietaris) d’Egipte.
Sota el domini anglo-egipci, el Sudan es va convertir en el primer productor mundial a principis del segle XX, superant el Senegal. França i el Regne Unit van passar a ser líders a l’hora de processar i vendre aquesta matèria primera, i encara avui els gegants del sector provenen d’aquests països. Si bé el Sudan produeix el 70% de la goma aràbiga en estat cru, a l’hora de vendre el producte processat el país només representa el 4%. El líder mundial en aquest apartat és França, amb una quota de mercat que frega el 70%.
Haddad considera que, amb un Sudan en pau, la goma aràbiga més processada podria convertir-se en una font de divises per al país. Els actors i interessos en joc en el conflicte que està destrossant el país són considerables: l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs s’hi juguen inversions agrícoles; Egipte, comptar amb un règim militar aliat per garantir el subministrament d’aigua del Nil. I el Sudan, enmig d’aquest atzucac, continua atrapat en una paradoxa mortífera: té una riquesa natural gairebé única, però se n'aprofiten els altres.