D'Indoxina a Israel: els africans, carn de canó a les guerres colonials

OuagadougouDel seu pare en recorda una jaqueta de pèl. Quan hi recolzava el cap per adormir-se li picava la cara i es rascava. Aquella indumentària estranya no servia de res a Abidjan, capital de Costa d'Ivori, on les temperatures no baixen mai dels 20 °C. El pare d’aquest noi burkinès havia estat reclutat per servir a l’exèrcit de terra francès al batalló que va anar a lluitar contra el Viet Minh (una aliança entre el Partit Comunista Indoxinès i grups nacionalistes) durant la Guerra d’Independència d’Indoxina (1946-1954). Era de les poques coses que li quedaven d’aquell viatge, si no fos perquè els soldats francesos van escriure malament el seu nom al registre i avui la família encara té problemes amb els documents perquè els cognoms no coincideixen.

Almenys 27.000 africans van morir lluitant per la metròpoli a Indoxina. I no va ser l'única guerra. Uns 400.000 africans tirailleurs senegalesos, tal com se’ls anomenaven, van participar en la Primera i la Segona Guerra Mundial servint a la bandera de la metròpoli, una pàtria que no era la seva. Ho van fer a canvi de promeses que mai es van complir, com millors condicions de vida, reconeixements i en alguns casos la nacionalitat francesa. La història va arribar el 2022 a la pantalla gran de la mà del director francès Mathieu Vadepied, amb l’estrena de la pel·lícula Tirailleurs, traduïda al català com a Pare i soldat. El cineasta senegalès i excombatent tirailleur Ousmane Sembène també va filmar Camp de Thiaroye (1988), recorda la mateixa experiència de com els excombatents tornen a Dakar humiliats pels oficials de la metròpolis, un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

Aquesta setmana el mitjà israelià Haaretz ha fet pública una informació que recorda l’època colonial. Explica que Israel ha ofert a uns 30.000 africans demandants d’asil l’opció de participar en les operacions militars contra els palestins a la franja de Gaza a canvi de la residència permanent al país. Si en tornen vius, esclar. El mateix mitjà revela que segons fonts del ministeri de Defensa israelià, “el projecte s’està duent a terme de manera organitzada amb la guia dels assessors legals” i posa èmfasi en el cas d’un noi que ha de renovar constantment la residència temporal i que voldria unir-se a l’exèrcit, ja que és una de les millors maneres d’integrar-se a la societat d’Israel.

El noi, que no diu el seu nom, explica que un dia va rebre una trucada d’un suposat policia que l’obligava a presentar-se a un centre de seguretat sense més explicacions. Un cop allà, l’agent li va dir que estava reclutant sol·licitants d’asil per allistar-se a l’exèrcit i que s’estava organitzant una formació militar de dues setmanes. Haaretz també explica que hi ha casos en què demandants d’asil s’han unit a l’exèrcit, però que encara no han rebut la residència permanent.

Fins ara els africans demandants d’asil a Israel, la majoria vinguts del Sudan i Eritrea, havien d'entrar al país travessant el desert del Sinaí. El 2012 el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va fer erigir una tanca i més tard va iniciar un procés de deportació dels sensepapers a qui va titllar d'“infiltrats”. En més d’una dècada només havia reconegut un 0,1% dels eritreus demandants d’asil mentre que a la Unió Europea el 92,5%, van ser acceptats, segons un informe d’Amnistia Internacional.

Wagner recluta

Els africans es converteixen altre cop en carn de canó en les guerres actuals. Des de la creació de l’entitat paramilitar que penja del ministeri de Defensa rus i antigament coneguda com a Wagner, Africa Corps, ha desplegat els tentacles del Kremlin pel continent africà, no només per afirmar la seva influència sinó també per reclutar soldats. Segons recull el Kyiv Independent, des del maig d’aquest any han arribat soldats des de Ruanda, Burundi, el Congo i Uganda amb la promesa d’obtenir el passaport rus per a ells i la seva família, i també assegurança mèdica i un salari mensual de 2.000 dòlars. És fàcil veure a les xarxes socials imatges de gent que comparteix fotos dels seus amics que un dia van desaparèixer del poble i la ciutat i que de cop reapareixen amb anoracs gruixuts, gorros de llana i una nova ubicació.

De fet, la guerra europea actual també es disputa en sòl africà. El 29 de juliol d’aquest any el portaveu de l’agència d’intel·ligència d’Ucraïna (GUR), Andriy Yusov, va dir en un comunicat que el Consell Permanent Estratègic, conformat pels separatistes tuaregs enfrontats amb l’estat malià, havien rebut “les informacions necessàries per dur a terme una operació militar contra els criminals de guerra russos”, que es va convertir en un dels episodis més mortífers que ha viscut Rússia a Mali des que s’hi va instal·lar el 2021.

L’emboscada va comportar que els governs de Mali, Burkina Faso i el Níger van demanar en una carta dirigida al Consell de Seguretat de l’ONU “assumir responsabilitats davant del suport d’Ucraïna al terrorisme”, i tant Bamako com Niamey, capital del Níger, van trencar llaços diplomàtics amb Kíiv.