El clam de l'Àfrica: mentre hi hagi fam no hi pot haver solucions al canvi climàtic

LondresJa no queda temps. Acabi com acabi la cimera del clima d'Egipte, l'objectiu marcat a l'Acord de París el 2015, per limitar "preferiblement" a 1,5 °C l'escalfament del planeta en relació amb els nivells preindustrials, o dos graus a tot estirar, no s'aconseguirà mai si la tendència no es modifica. De fet, al ritme actual d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, s'haurà arribat als 1,5 °C el 2040 i a finals de segle poden ser molt més: tres o quatre.

Cada any la preocupació pel clima pren per assalt els titulars de la premsa global gràcies a la celebració de les COP, les conferències sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides. Però els resultats són més aviat minsos, tot i el desplegament de fanfàrria diplomàtica i la presència dels grans líders mundials a les cimeres. També cada vegada hi ha més veus que qüestionen si els objectius de mitigar el canvi climàtic són prioritaris o fins i tot realistes per als països africans. A la pràctica, hi contribueixen molt poc, i històricament no hi han contribuït gens, a l'escalfament global del planeta. Però, esclar, també són els que més ho pateixen. Què fer-hi, doncs? En aquesta COP27, batejada com "la COP africana" perquè se celebra en aquest continent, té més sentit que mai aquest debat.

Raphael Mulaha Kweyu, de 40 anys, biogeògraf i especialista en governança mediambiental de la Universitat Kenyatta, de Nairobi, és una de les veus que, en conversa amb l'ARA a l’Institut d’Études Avancées de Nantes, on gaudeix d’una beca d’investigació, posa en dubte alguns dels plantejaments de les COP i el paper que hi juga el món desenvolupat. I sobretot destaca problemes previs, estructurals, que l'Àfrica suporta, "per manca d'una bona governança i per les conseqüències del passat colonial". Si no es resolen, diu, "difícilment podrà entomar i complir amb els compromisos de reducció d'emissions".

La pitjor sequera en quatre dècades

"A Kènia i a l'Àfrica, principalment, crec que l'enfocament per combatre el canvi climàtic ha de ser l'adaptació. L'Àfrica es veu més afectada que cap altra part del món. I tot i que tenim l'obligació de contribuir a la mitigació, hem de pensar sobretot en com adaptar-nos-hi". El terme mitigació fa referència a la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. Però abans de poder fer-ho, "abans d'abordar l'adaptació climàtica, o la justícia climàtica, hem de posar fre a les desigualtats econòmiques generals que patim". Només aleshores, afirma, "serà possible" encaixar de manera sòlida l'adaptació climàtica i la resiliència.

"La manca de certes necessitats humanes bàsiques, com ara un sostre, aliments, roba o educació, pot forçar les persones a comportar-se d'una determinada manera amb el medi ambient", afirma. I rebla: "Sense resoldre les qüestions bàsiques per a la supervivència de l'ésser humà, és impossible pensar en resoldre les relatives al canvi climàtic".

El professor sosté que és fonamental que l'Àfrica parli amb una sola veu a les COP i que "es millori la governança als nostres països", l'econòmica i la política, "per evitar la corrupció i ambigüitats en la legislació que permetin evadir recursos". En altres paraules, cal "fer créixer les nostres economies, fins al punt que tinguem prou riquesa per amortir l'impacte dels capricis de la natura, incloent-hi el canvi climàtic". És una mena de filera de fitxes de dòmino que cauen unes darrere les altres. "Si el govern, que no té gaires recursos, ha de destinar-ne una bona part a alimentar la població, els danys col·laterals en educació o sanitat bàsica o altres sectors públics són immediats".

L'efecte del canvi climàtic, i com s'ha agreujat el problema a tot el continent, fins i tot es deixa sentir en una ciutat com Nairobi, pràcticament a 2.000 metres d'altura i amb molta vegetació. "Fa dues dècades –diu Mulaha Kweyu–, l'estació seca durava dos mesos. Ara se n'allarga sis. L'efecte és enorme entre la població". Kènia està patint aquest any la pitjor sequera en quatre dècades. I el seu nivell de contribució a l'emissió de gasos d'efecte hivernacle és del 0,05%. I a totes les regions del país el govern ha hagut d'assistir bosses de població que no han tingut accés a aliments.

Un altre exemple és el cas d'estudi de Mulaha Kweyu. La regió de Karamoja, a l'Àfrica oriental (Uganda), amb un índex de pobresa del 66%, més de tres vegades la taxa nacional. Als nou districtes de la zona –Abim, Amudat, Kaabong, Karenga, Kotido, Moroto, Nabilatuk, Nakapiripit i Napak– més del 40% de la població (518.000 persones) s'està enfrontant aquest any a alts nivells d'inseguretat alimentària.

Retòrica, només?

I les COP serveixen de res? "La retòrica de la comunitat global fa pensar que està molt preocupada pel canvi climàtic, sí. Però per a nosaltres, a l'Àfrica, la pregunta hauria de ser: estem fent el correcte? No se'ns pot demanar mitigació, perquè no contribuïm gens a l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, menys del 4%. Per tant, els països occidentals i industrialitzats han de suportar la càrrega més gran de la mitigació. A Kènia podem contribuir a través de la conservació dels nostres boscos. Però, al cap i a la fi, es tracta de triar entre conservació i desenvolupament. Quina és la nostra prioritat? No és una resposta senzilla".

El drama, i la paradoxa, és que el món occidental diu ara als països africans que abandonin l'explotació dels combustibles fòssils. Kènia, per exemple, ha descobert petroli a la zona del llac Turkana. Uganda també al nord del país. "N'hem de prescindir? Mirem els països del golf Pèrsic, com s'han enriquit gràcies al petroli. ¿Nosaltres no n'hem de fer res? Quan, al mateix temps, estem veient que, pel que sigui, per la guerra d'Ucraïna, potser, a Europa es debat sobre si obrir o reobrir mines de carbó i més pous de petroli. ¿I nosaltres ens hem de comprometre a destinar el 2% del PIB a combatre el canvi climàtic quan, si va a les regions àrides del meu país, un dels grans problemes és la pobresa?"