La batalla geopolítica per l'Àfrica que marcarà el futur de tots

Dakar“Pel que fa a la interacció amb alguns dels nostres socis a Europa i altres llocs, hi ha hagut una sensació d’intimidació condescendent d'«escull això o allò»”. Amb el secretari d’Estat nord-americà al costat, la ministra d’exteriors de Sud-àfrica, Naledi Pandor, va criticar l’actitud d’algunes cancelleries occidentals arran de la invasió russa d’Ucraïna el febrer d’aquest any. “La realitat és que hi ha hagut moltes interferències externes a l’Àfrica: han donat suport a grups que s’oposaven als moviments d’alliberament africans. Vostès potser coneixen la història millor que jo”. Aquesta intervenció desafiant, sintetitzada en un minut i mig, ha corregut aquesta setmana a les xarxes socials de països d’arreu del continent. Si bé Pandor va mantenir el to diplomàtic en tot moment, les seves crítiques han estat aplaudides com una mostra de discurs propi africà enmig d’un món multilateral.

Les gires de l’últim mes i mig són una prova d’aquests moviments de fons. Rússia, França i els Estats Units han enviat alts representants polítics en gires breus a l’Àfrica per promoure-hi el seu discurs. El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, va parlar de la necessitat d’anar més enllà de la “subordinació a Occident i els Estats Units”; el president francès, Emmanuel Macron, va denunciar Rússia com “l’última potència colonial”, i va lamentar la hipocresia d’alguns líders africans a l’hora de condemnar l’actitud de Moscou, i el secretari d’Estat dels Estats Units, Anthony Blinken, vol apel·lar "els governs, les comunitats i els pobles” de l’Àfrica a unir-se a un moviment favorable a la democràcia, l’obertura i els acords econòmics.

Aquests són els moviments més recents de cara a seduir l’opinió pública dels països africans, però no seran els últims. Els Estats Units ja han anunciat una cimera entre els Estats Units i l'Àfrica al desembre; Rússia, que ja va organitzar una trobada similar a Sotxi l’any 2019, repetirà el format l’any 2023.

Si veus petita la infografia, clica aquí per obrir la imatge en una altra pestanya

La guerra a Ucraïna accelera la urgència d’Europa

Qui té més pressa per ampliar la seva presència a l’Àfrica és Europa. La part oriental de la Unió Europea i la seva locomotora econòmica, Alemanya, depenen del gas rus per mantenir l’economia en marxa. Segons l’informe anual de la companyia energètica British Petroleum, fins al 49% del gas que arriba a Europa per gasoducte ve de Moscou. La crisi actual obliga la UE a explorar la via de les compres de gas natural liquat, que ve amb vaixell, i buscar altres socis en el seu intent d’aïllar el Kremlin. Les dues opcions requereixen inversions a llarg termini, ja sigui per construir plantes regasificadores per rebre els vaixells o per posar en marxa gasoductes. L’Àfrica, on hi ha el 9% de les reserves de gas mundial, és la solució que molts líders europeus han escollit. Des del febrer, el canceller alemany Olaf Scholz ha visitat el Senegal, i Itàlia ha segellat acords amb Algèria i Angola. Ara es pretén posar en marxa un gasoducte que transporti el gas nigerià fins al sud d’Europa.

Ovigwe Eguegu és un analista nigerià, i atén l’ARA des del nord-est de Nigèria. Quan li pregunten per aquest projecte, Eguegu recorda que aquest gas ve justament del seu poble, al sud del país: “L’electricitat allà funciona fatal! Aquest és el país que exportarà gas perquè les bombetes s’encenguin a Europa. És el llegat colonial: la relació en el fons no ha canviat”. Ell mateix és la mostra d’un canvi de rumb a l’Àfrica. Si als anys 80 els alumnes nigerians que estudiaven a l’estranger ho feien en universitats del Regne Unit –antiga metròpoli– o els Estats Units, ara alguns d’ells ho fan en universitats xineses. Eguegu hi va fer el màster, tot i que lamenta que el covid-19 li ha impedit visitar el país.

La Xina va ser l’any passat el principal inversor al continent africà, seguit dels Estats Units i França, i les importacions xineses ocupen el número 1 en 32 dels 54 països del continent. Eguegu veu en aquesta situació un meló per obrir: “Als 90 l'FMI ens va dir que si retallàvem la despesa pública i obríem els nostres mercats ens aniria molt bé. No sabem com serà la relació amb la Xina i Rússia, però l’statu quo actual no funciona”. Si bé la Xina té una posició sòlida al continent, un informe de l’ONU destaca que els dos països propietaris de més actius al continent són el Regne Unit (65.000 milions) i França (60.000 milions), les dues potències colonials que es van repartir l’Àfrica a finals del segle XIX.

La bandera segueix el dòlar

La competència pels recursos ha tingut i tindrà una traducció militar. Alguns països, com Djibouti, viuen d’aquesta rivalitat: gràcies a la presència de les bases militars de fins a set països, aquest territori de l’Àfrica oriental ingressa fins a 300 milions de dòlars anuals. A l’apartat militar, els Estats Units i França són els països amb més presència al continent. Washington compta amb fins a 34 seus a l’Àfrica, amb un especial èmfasi a les zones riques en minerals: des dels diamants de Botswana fins al cobalt, el coure o el coltan de la República Democràtica del Congo. França vigila de prop les seves antigues possessions colonials, i lidera la venda d’armes i material de defensa en tres dels països d’aquesta òrbita.

En aquest apartat, Pequín i Moscou també hi han guanyat influència: si bé pràcticament no disposen de bases, vint països del continent els compren la majoria del seu armament. Pel que fa al volum de negoci, durant les últimes dues dècades hi ha hagut un empat tècnic entre els dos blocs, amb un lleuger avantatge d’Occident.

“Tot i que hi hagi preocupació pel grup Wagner o el grup Van Dyck –que va actuar a Moçambic–, també hi ha preocupació pels països interessats en els minerals de l’Àfrica i que hi actuen com una força desestabilitzadora. Volen els minerals, però no sempre tenen en compte els interessos de l’Àfrica”, va dir la ministra d’exteriors sud-africana en una altra part molt celebrada de la seva intervenció.

I els africans?

“El software ve d’Occident, però el hardware cada cop més ve de la Xina”, diu Eguegu. L’analista nigerià considera que els dispositius electrònics són el millor exemple del món ideal per a molts africans: accés a alta tecnologia a preus assequibles. “No m’interessen les diferències entre els Estats Units, Europa i la Xina, el que és fonamental hauria d’estar fora d’aquesta competició.” La Xina ha ofert crèdits a preus assequibles i infraestructures bàsiques per dinamitzar el comerç, però les seves importacions barates en alguns casos han escombrat la indústria tèxtil local, un fet que obliga a repensar les polítiques industrials dels països africans, segons Eguegu: “Hem de trobar l’equilibri entre el comerç internacional i les estratègies de desenvolupament local. Hem de construir una indústria pas a pas: des de l’agricultura fins a la construcció d’avions o cotxes. Aquest és el camí. Si no comencem per aquí no anirem enlloc”.

Per dur a terme aquests plans, Nigèria necessitaria un subministrament d’electricitat regular i fiable, generat, segurament, amb el gas que ja no tindran quan aquest marxi cap a Europa.