A la presó dels talibans per haver fugit del marit

Enviada especial a KabulEs pot dir que són a la zona noble de la presó de Kabul, perquè és una àrea relativament nova, on les cel·les són àmplies, estan emmoquetades, entra llum natural a través de les finestres enreixades, i hi ha electricitat i aigua. Això no treu, però, que estiguin tancades entre quatre parets. La Razia, la Salima i la Muxda són les primeres dones empresonades pel règim dels talibans. Hi ha una quarta presonera, però prefereix no parlar ni deixar-se veure. Totes estan acusades més o menys del mateix: d'haver fugit de la casa del marit. Dues d'elles havien buscat refugi abans en una casa d'acollida per a dones maltractades però, amb l'arribada dels talibans al poder, tots aquests centres han estat clausurats.

La presó de Pul-e-Xarkhi –així es diu el centre penitenciari– és a uns vint quilòmetres als afores de Kabul. És una presó tristament coneguda perquè va servir com a lloc de tortura als anys vuitanta i noranta, i les seves condicions també van continuar sent infrahumanes en les últimes dues dècades. Allà hi havia milers de talibans reclusos. De fet, quan els radicals van arribar a Kabul el mes passat, van obrir de bat a bat les portes de la presó i van deixar en llibertat els seus correligionaris però també milers de criminals.

140 presos a Kabul

"Fa uns vint dies que hem tornat a posar en marxa aquesta presó i les de la resta del país", assegura el director general de presons, Abdul·lah Khaqiq, un talibà de turbant negre i barba llarga, que es nota que és nou en el càrrec perquè no té ni un paper, ni un ordinador, res, al seu despatx. Segons diu, a la presó de Pul-e-Xarkhi hi ha actualment uns 140 reclusos, que han estat detinguts des que els fonamentalistes van arribar a Kabul el 15 d'agost. "La majoria són lladres o traficants de drogues". De dones, en canvi, només n’hi ha quatre, no només a Kabul sinó a tot el país, assegura.

Un talibà és el responsable de la zona de la presó on són les recluses. A dins, però, hi ha el que sembla que són dues funcionàries de presons: dues dones vestides de negre que no deixen les recluses en cap moment durant l'entrevista. La Razia té 25 anys i la Salima, 21, i totes dues estaven abans en una casa d'acollida per a dones maltractades a la ciutat de Puli Khumri, a uns 160 quilòmetres al nord de Kabul. La Razia feia un any que hi era, i la Salima, quatre. Més o menys per la mateixa raó: perquè no aguantaven més els seus respectius marits i van fugir de casa.

Però amb el tsunami talibà, totes les cases d'acollida del país han tancat. Diguem que les seves responsables no van tenir cap altra opció: o les clausuraven o els talibans les atacaven. Les dones van ser enviades amb les seves famílies. Però el problema és que ni la família de la Razia ni la de la Salima les van voler a casa. Tot al contrari, no van tenir miraments de lliurar-les als talibans; a elles i als seus fills. Els nens, de 5 i 6 anys, també estan entre reixes.

Això mateix li va passar a la Muxda, que també és joveníssima, té 21 anys, i bressola un nadó que dorm plàcidament als seus braços: una nena, l'Aixa, que només té 13 dies. "Em vaig quedar embarassada del meu xicot, però els meus pares no volien que em casés amb ell i em van obligar a casar-me amb un altre home", explica. Segons diu, es va escapar de la casa del marit i el mateix marit és qui la va denunciar als talibans. Ha donat a llum a la presó. "Vaig estar dos dies amb dolors però els talibans no em van voler portar a cap hospital".

Amb l'anterior govern, moltes dones també eren empresonades perquè els seus mateixos marits les denunciaven perquè havien fugit de casa. Però almenys hi havia una xarxa de cases d'acollida, que gestionaven ONGs i finançava ONU Dones. Les que tenien la sort d'anar-hi a parar, es lliuraven d'estar entre reixes. Ara aquesta opció ja no hi és.

La Razia, la Salima i la Muxda es cobreixen la cara amb un mocador, només deixen veure els ulls. No volen que les reconeguin, però sí que algú les ajudi. El problema és saber qui ho pot fer: a Kabul no queda cap ambaixada occidental oberta, ni cap de les organitzacions de defensa dels drets de les dones que hi havia continua operativa.

Alguns presos que abans estaven entre reixes a Pul-e-Xarkhi són ara els vigilants del centre penitenciari i la zona on abans estaven empresonats la majoria dels talibans s'ha convertit gairebé en un parc temàtic: els talibans passegen els periodistes estrangers i els ensenyen les cel·les on abans estaven tancats. La veritat és que moltes eren tremebundes: minúscules, sense llum ni lavabo.

Aquest dijous era dia de visita de familiars. Una dona gran caminava lentament a mig matí sota el sol per la llarga carretera que porta fins a la presó. Anava carregada amb dues grans bosses de plàstic. "Porto pa, te i roba al meu fill, que és a la presó", deia sense poder reprimir les llàgrimes de desesperació. Ningú sap quin tipus de justícia aplicaran els talibans. Ni el mateix director de presons ho aclareix: "Això és una cosa que han de decidir els tribunals segons la llei islàmica. No volem tallar la mà a tots els lladres. Si ho fem, serà només a un i públicament perquè serveixi de lliçó a tothom".