"L’ONU és tan responsable com els EUA de l’enfonsament de l’Afganistan"

BarcelonaRangina Hamidi podria haver tingut una vida relaxada i tranquil·la als Estats Units. S’hi va exiliar amb la seva família quan només tenia 4 anys i hi ha viscut mitja vida. El 2003, però, va optar per tornar al seu país d'origen, l'Afganistan, per ajudar la gent. Des de llavors es va comprometre amb els drets de les dones, i el 15 de juny del 2020 va ser nomenada ministra d'Educació. Va durar poc al càrrec, però, perquè l'agost passat va haver de fugir cames ajudeu-me amb l'arribada dels talibans a Kabul. Ara parla sense pèls a la llengua sobre el nou règim fonamentalista, però també de la corrupció del govern anterior.

Les nenes de més de 12 anys continuen sense poder anar a escola?

— En algunes ciutats com Herat, Mazar-e-Xarif i Kunduz, sí que ho tenen permès, però no pas a la majoria del país, inclosa la capital. Els talibans ho justifiquen dient que no volen que nens i nenes estiguin en una mateixa aula, però això no té cap sentit perquè els nens i les nenes ja anaven a classes diferents amb el govern anterior.

Aleshores quina és la raó d’aquesta prohibició?

— No en tinc ni idea. En una part de l’Afganistan les escoles fan vacances a l’hivern perquè fa molt de fred. Per exemple, és el cas de Kabul, on les escoles estan tancades ara i les classes es reprendran el 21 de març. En canvi, en altres parts del país on fa moltíssima calor a l’estiu, les escoles fan vacances a l’estiu i ara continuen obertes. Els talibans han dit que a finals de març, quan es reprenguin les classes a les zones fredes del país, decidiran si les nenes poden reincorporar-se a les aules. Aleshores, però, el curs escolar ja estarà a punt d’acabar a les àrees càlides i, per tant, les nenes d’aquestes zones ja hauran perdut tot l'any.

S’han començat a fer classes clandestines per a nenes en algun lloc del país?

— No tinc aquesta informació, però és possible, perquè ja s'hi feien durant el primer règim dels talibans. I he de dir que seria millor que les nenes anessin a classes clandestines que no pas a l’escola, perquè a l'escola les classes són molt nombroses, amb 60 o 70 alumnes per aula.

I la possibilitat de fer classes online?

— Moltes escoles privades van fer classes online l’any passat a causa de la pandèmia, però no eren classes com les dels països occidentals, en què el professor imparteix la lliçó a través de la pantalla. A l’Afganistan el professor crea un grup de WhatsApp amb tots els alumnes i envia la lliçó a través d’un missatge de veu o un vídeo. Els alumnes l’escolten i fan els deures. La qüestió és saber ara, però, quanta gent té accés a internet a l’Afganistan, tenint en compte els problemes d’electricitat que hi ha al país.

Els talibans han canviat el temari de les escoles durant aquests mesos?

— El temari no ha canviat ni canviarà de la nit al dia perquè, per a això, caldria canviar els llibres de text, i a l’Afganistan el govern és qui facilita els llibres a les escoles. Tenint en compte el coneixement dels talibans, dubto que sàpiguen què és un temari i, en cas que el canviessin, ¿qui editarà els llibres si ni tan sols tenen diners per pagar els professors?

Però poden prohibir alguna assignatura. Per exemple, l’esport.

— No tinc notícia que n’hagin prohibit cap. Si he de ser sincera, amb l’administració anterior hi havia tantes assignatures que moltes ni es feien, i una d’elles era l’esport. A la majoria de les escoles no hi havia instal·lacions esportives ni espai extra perquè els nens poguessin fer esport i, per tant, no se’n feia. El mateix passava amb l’anglès, que en teoria havien d’estudiar els alumnes de 10 a 17 anys. A moltes escoles, sobretot fora de Kabul, no hi havia professor d’anglès i, per tant, tampoc es feia anglès. Així, el ministeri d’Educació ja tenia problemes perquè s'impartissin moltes assignatures abans que els talibans arribessin al poder, i vull que això ho sàpiga el món perquè es té una idea distorsionada del que passava abans. Per això un dels meus objectius era canviar el temari.

En quin sentit?

— Els alumnes de primer a tercer curs anaven dues hores a classe al dia i tenien nou assignatures, i els d’educació secundària n'hi anaven tres i també tenien una infinitat de matèries. Això no tenia cap sentit. Si els nens anaven tan poques hores a classe, per què calia tenir tantes assignatures? La prioritat hauria d’haver estat que els nens aprenguessin matemàtiques i a llegir i escriure. O sigui, la meva proposta era centrar-nos en les necessitats educatives més bàsiques per poder aconseguir els millors resultats amb els recursos que teníem i les hores de classe que es feien.

Aquesta és la raó per la qual l’índex d’analfabetisme ha estat sempre tan alt a l’Afganistan?

— Des del 2001 es van fer molts avenços. De fet, mai s’han graduat tants alumnes d’educació secundària a l’Afganistan com en els últims vint anys. Ara bé, la qualitat de l’educació no era ni de bon tros el que caldria. Es va posar el focus en la quantitat, és a dir, es volia incrementar el nombre de professors, d’escoles i d’estudiants. I això és genial, però en la majoria del país faltava capacitat per tenir un pensament crític.

Quins altres canvis va intentar impulsar com a ministra?

— Una de les coses que em va sorprendre més quan vaig assumir el càrrec és que em corresponien 17 assessors com a ministra. Quan els vaig entrevistar per saber quina era la seva funció, no en vaig trobar ni un que fos expert en educació. Així que en vaig acomiadar catorze i els tres que s’hi van quedar els vaig destinar a altres àrees. Una altra cosa que em va deixar de pedra és que al ministeri a Kabul hi treballaven 6.000 persones. Mai vaig entendre per què calia tant personal.

I això era responsabilitat de la comunitat internacional o del govern afganès?

— No vull jugar a jocs d’acusacions. L’expresident afganès Hamid Karzai va fer el que va poder i ell mateix m’ho va reconèixer personalment: la comunitat internacional li va encarregar el 2001 obrir escoles i contractar mestres i, com que aleshores no hi havia cap mestre, ell va proposar contractar qualsevol que estigués disposat a fer classe. En canvi, Aixraf Ghani [president entre el 2014 i el 2021] va intentar anar més enllà i trobar gent amb coneixements específics sobre educació. I un exemple és que a mi em va fer ministra.

Vostè va criticar durament Aixraf Ghani quan va fugir de Kabul a l’agost amb l’arribada dels talibans.

— En aquell moment estava enfadada i en estat de xoc, però ara entenc la seva decisió. Va haver de fugir perquè el món, liderat pels Estats Units, el va abandonar. Si s’hi hagués quedat, els talibans l’haurien matat, hi hauria hagut combats a Kabul i molta gent hauria mort. No crec que fos un covard. Va ser intel·ligent perquè va entendre quina era la situació.

Aleshores se sent traïda pels Estats Units?

— No, perquè mai vaig creure que reconstruirien el meu país. Estic enfadada perquè van empoderar els senyors de la guerra i els traficants de droga i ara 35 milions d’afganesos pateixen per les seves estúpides decisions.

Què podem fer ara per ajudar l’Afganistan?

— És una pregunta difícil, perquè crec que la comunitat internacional podria haver fet molt mentre es duien a terme les converses de pau amb els talibans a Doha, i no va fer res. Es va perdre una oportunitat. Ara la millor manera de donar suport és a través de l’ajuda humanitària. Jo recomanaria ajudar associacions petites i no pas l’ONU, perquè l’ONU és tan responsable com els Estats Units de l’enfonsament de l’Afganistan: també va estar involucrada en les negociacions de pau.