La fi de l'imperi de la patata fregida afganesa

Enviada especial a Herat (Afganistan)Les patates fregides de bossa Mana són famoses a tot l'Afganistan. Es poden trobar en qualsevol província del país i es caracteritzen per la seva originalitat. N'hi ha de tots els gustos: amb vinagre, amb pebre, amb llimona... i fins i tot amb quètxup per als més atrevits. A l'entrada de la fàbrica diversos operaris treballen carregant un tràiler. Es passen les caixes plenes de bosses de patates fregides de mà en mà, formant una cadena. A primera vista, res ha canviat amb el retorn dels talibans.

"Abans teníem 400 treballadors i ara només en tenim 112", deixa anar d'entrada el director de l'empresa, Humayum Mohmand, amb la qual cosa deixa clar que l'aparença de normalitat és una pura entelèquia. Al seu despatx afalaga els convidats amb te i un plat a vessar de patates fregides, com no podia ser d'una altra manera. "La setmana passada vam acomiadar cent persones", continua explicant. Així, de cop i sense miraments, perquè aquí, a l'Afganistan, no hi ha liquidacions ni indemnitzacions que valguin. Però és que no li surten els comptes, es justifica l'empresari: "Ja no hi ha mercat per als nostres productes". Des que els talibans van arribar al poder, l'Afganistan ha caigut en una profunda crisi econòmica i, en aquestes circumstàncies, la gent a l'últim a què destina els diners és a comprar patates fregides.

Motor econòmic del país

Mana és una de les empreses que formaven part del miracle d'Herat, perquè realment es pot considerar un miracle que en aquesta ciutat del nord-oest de l'Afganistan naixés un polígon industrial del no res i es convertís en un dels motors econòmics del país. El president de la Cambra d'Indústries i Mines d'Herat, Hamidullah Khadem, assegura que va arribar a haver-hi 400 fàbriques entre el 2005 i el 2010, l'època daurada. De fet, a la seu de la Cambra d'Indústries s'exposen en dues grans vitrines tots els productes que es fabricaven a la ciutat: des de refrescos tan populars com la Súper Cola –que pretenia fer la competència a la Coca-cola– fins a tot tipus de galetes i sucs, pintures, canonades o medicines.

El declivi econòmic va començar el 2014, quan es van retirar la majoria de les tropes internacionals de l'Afganistan, assegura Khadem. Però l'estocada final ha sigut l'arribada dels talibans al poder. "Ara només queden entre 150 i 170 empreses, i, si les coses no canvien, moltes tancaran". Amb tot, el president de la Cambra d'Indústries no en culpa els talibans, sinó el bloqueig financer que l'Afganistan pateix en l'actualitat, des que la comunitat internacional ha congelat totes les reserves internacionals del país.

"És molt difícil fer transferències internacionals, i això impossibilita la importació de matèries primeres", es queixa. A això s'hi afegeix que moltíssima gent s'ha quedat sense feina. "Policies, militars, dones, gent que treballava per a ONGs, per a projectes internacionals, o en les mateixes fàbriques del polígon...", enumera. I si la gent no té diners, tampoc consumeix. És un peix que es mossega la cua. La producció de les fàbriques a Herat s'ha reduït almenys un 25% per adaptar-se a l'escassetat de demanda, i les que exportaven productes a l'estranger també ho han deixat de fer.

A l'empresa Mana hi havia abans tres torns de treball. Ara només n'hi ha un. I les seves patates fregides s'exportaven al Turkmenistan, però ara tota la producció es queda a l'Afganistan. "A principis d'any distribuïm llavors a camperols d'Herat perquè plantin patates i després les comprem. Però ara, en aquesta època, les patates les importem de l'Iran", explica el director de l'empresa. I això, esclar, ara també és un inconvenient. Del país veí també prové el plàstic que utilitzen per empaquetar, i importen dels Països Baixos els additius que fan servir per donar els diferents gustos a les patates.

A la fàbrica els operaris treballen fins a les cinc de la tarda. Sorprèn que hi hagi algunes dones, la majoria molt joves. Es dediquen sobretot a empaquetar. "De moment els talibans no m'han posat problemes per treballar, però no sé fins quan", diu a crits una d'elles, Shamsie Aghlaghi, que té 18 anys. La màquina empaquetadora fa tant soroll que és difícil entendre’s dins del recinte.

El director de Mana aclareix que va haver de negociar amb els radicals perquè les dones poguessin continuar treballant. Ara hi ha 37 empleades. "Ho van acceptar, però de manera temporal", precisa. En canvi, el que no van consentir és que Mana continués emetent anuncis a la televisió en els quals apareixia una dona menjant patates fregides amb música de fons. "Em van dir que no podia haver-hi ni música ni dones".