L'apartheid dels talibans contra les dones

Barcelona“Permetrem a les dones treballar i estudiar. Les dones seran molt actives a la societat, però en el marc de l'islam”. Això és el que va dir el portaveu dels talibans, Zabihullah Mujahid, el 17 d'agost del 2021 en la seva primera compareixença pública a Kabul quan feia només dos dies que els radicals havien arribat al poder. Centenars de periodistes van seguir la seva intervenció i les seves paraules van fer la volta al món. L'Afganistan era aleshores focus d'atenció de tots els mitjans de comunicació.

Dos anys després, la meitat de les dones que tenien una feina remunerada a l'Afganistan l’han perduda, segons dades del Banc Mundial. Els talibans les han expulsat de la majoria de les feines qualificades. Les noies no poden accedir a l'educació secundària ni anar a la universitat, malgrat que l'Alcorà no diu enlloc que la formació estigui prohibida per a les dones. Els talibans també han aprovat altres normes que els restringeixen la llibertat i els moviments.

Per exemple, les dones tenen prohibit fer esport, conduir, anar als parcs públics i sortir al carrer sense tapar-se la cara. Només poden mostrar els ulls. La seva situació és tan asfixiant que el relator especial de les Nacions Unides sobre els drets humans a l'Afganistan la va qualificar d'“apartheid de gènere” en el seu últim informe, el juliol passat.

Malgrat això, l'Afganistan ja no és el centre d'atenció dels mitjans de comunicació més enllà del 15 d'agost, quan es va commemorar l'arribada dels talibans al poder. Els radicals ja no reben els periodistes estrangers amb els braços oberts com feien abans –ara els consideren observadors incòmodes–, i fan la vida impossible als locals. En els dos últims anys han detingut 64 periodistes.

L’Afganistan s'ha convertit en un estat policial on els càstigs físics són habituals. Els talibans apedreguen o fuetegen amb vares i fuets els acusats de cometre “delictes morals”, com beure alcohol, mantenir relacions sexuals fora del matrimoni o robar. També apallissen activistes de drets humans, periodista, artistes… Qualsevol que qüestioni el seu règim.

“El futur de l'Afganistan continua sent una qüestió clau per a la Unió Europea. La UE manté el ferm compromís de donar suport al poble afganès; continuarem assistint-lo segons les seves necessitats i donant suport als afganesos en risc”, deia un comunicat de la Unió Europea l'1 de setembre del 2021, un dia després que totes les tropes internacionals en marxessin definitivament. Posteriorment, la UE hi ha invertit en ajuda humanitària i ha difós altres comunicats de condemna de les restriccions dels talibans.

Els diners i les paraules de condemna estan molt bé, però, no ens enganyem, la Unió Europea difícilment podrà canviar els esdeveniments a l'Afganistan, de la mateixa manera que mai ho va fer durant els vint anys de presència internacional al país al llarg dels quals els Estats Units sempre van portar la batuta. El que la Unió Europea sí que pot fer, i està a les seves mans fer-ho, és donar una sortida digna als milers de refugiats, la majoria afganesos, que segueixen esperant protecció internacional a Lesbos i altres illes gregues. ¿O potser volen tornar-los a l'Afganistan dels talibans?

Al juliol la Defensora del Poble Europeu va demanar explicacions a la Comissió Europea sobre la situació als centres de refugiats en aquestes illes després que diverses associacions de defensa dels drets humans hi denunciessin les pèssimes condicions de vida. Actualment hi ha tres centres i està prevista la construcció de dos més. Tots finançats per la Unió Europea.

Una revolta contra els talibans

Les veus que diuen que la població afganesa hauria de resoldre els seus problemes per ella mateixa no tenen ni idea del context ni de la història de l'Afganistan. Durant les últimes dues dècades els Estats Units i la resta de països de l'OTAN –inclosa Espanya– van fomentar la cultura de la impunitat a l'Afganistan, aliant-se i catapultant al poder senyors de la guerra que havien comès tota mena d'atrocitats. Això va donar ales a la corrupció i va fomentar que es construís un estat sobre peus de fang.

A hores d'ara, més de dos terços de la població afganesa subsisteix de l'ajuda humanitària, la meitat no sap ni llegir ni escriure, no té electricitat i només el 23% té accés a internet. ¿Així pretenem que liderin una revolució contra uns radicals islàmics que, a més, s’han quedat amb totes les armes i vehicles que la comunitat internacional va proporcionar a les forces armades i ara són més poderosos que mai?

Cap país occidental sembla disposat a fer passos per alliberar la població afganesa del jou talibà mentre els fonamentalistes no ens generin problemes a casa nostra. N'és una prova que, després de dos anys de la desbandada internacional de l'Afganistan, cap govern occidental –amb l'excepció del Japó– ha reobert la seva ambaixada a Kabul. Tant de bo m'equivoqui, però em temo que, malauradament, continuarem tenint talibans per estona.