“A l’Afganistan neixen molts nens morts”

BarcelonaQuan fa tres mesos que uns terroristes van atacar una maternitat de Metges Sense Fronteres a Kabul i van matar 24 persones –la majoria dones embarassades i nadons–, continua sense saber-se qui va estar al darrere d’aquella barbàrie. MSF ha optat per tancar la maternitat, perquè no la considera segura. La ginecòloga Laia Ferrer Ventura va treballar per a una maternitat de MSF a l’Afganistan el 2018, no pas a Kabul sinó a la província de Khost, a l’est del país. La situació que descriu sobre les dones és tremebunda i serveix per fer-se una idea de quina serà la seva realitat ara que MSF ha tancat un d’aquests centres al país.

La maternitat on vostè va treballar es coneix amb el sobrenom de fàbrica de nadons

Sí, perquè hi ha un volum de feina impressionant. Cada mes s’hi fan 2.000 parts. Això vol dir uns 24.000 parts a l’any. Unes xifres que no tenen res a veure amb les d’aquí. Per exemple en hospitals com el de la Vall d’Hebron o el Clínic, se n’hi fan 3.000 cada any. Quan em van donar les xifres de l’Afganistan, em vaig espantar una mica. Vaig pensar: què m’hi trobaré?

I què s’hi va trobar?

Un hospital amb 104 llits, dels quals deu eren llits de part, que són pocs si es compara amb els que hi ha a la Vall d’Hebron o el Clínic, on n’hi ha set per a 3.000 parts a l’any.

O sigui, que no n’hi havia prou.

Les dones fan la dilatació en una sala totes juntes, i després passen al paritori, on hi havia els 10 llits, l'un al costat de l’altre i separats només per una cortina que, a la pràctica, no es feia servir. Hi havia tanta tanta feina que ni t'enrecordaves de posar-la. Hi havia dones que fins i tot parien a la mateixa sala de dilatació o al passadís perquè el paritori estava ple.

Sense intimitat.

Potser en faltava, però es creava un clima molt femení perquè l’entrada d’homes està prohibida a les maternitats. Només hi poden accedir la dona que va a parir i una acompanyant, que sol ser la cunyada o la sogra.

Els parts es fan amb anestèsia?

No, ni molt menys! Allà el part és natural per defecte. La majoria de dones ni saben que hi ha la possibilitat d’aplicar una anestèsia. Quan els hi explicava, no s’ho creien, em deien: “De veritat podeu decidir?” A la majoria de països de renda baixa és així: les dones han de parir sense anestèsia perquè té un cost, necessites un professional (un anestesista) i pot allargar l’estada a l’hospital, i no és viable. L’anestèsia només es fa servir en cas de cesària.

¿Aleshores les dones marxen a casa immediatament després del part?

L’ideal seria que es quedessin 24 hores a la maternitat, però això no era viable pel volum de pacients. Com a alternativa, els recomanàvem que hi estiguessin sis hores, però la majoria marxaven abans perquè tenen més fills i un marit que les espera a casa i vol que tornin.

És a dir, l’home mana.

A l’Afganistan, sí, en tots els sentits. Fins i tot cal demanar-li permís si cal fer una intervenció a la dona, com ara una cesària o una histerectomia. Després de parir, una dona pot tenir una hemorràgia postpart, que és una de les complicacions més greus i una de les principals raons de mortalitat materna globalment. Una de les causes d’aquesta hemorràgia és que l’úter està trencat. I quan això passa, cal treure l’úter per salvar la dona. No hi ha més remei, és una intervenció d’emergència. Aquí, a Catalunya, es fa sense consultar-ho amb ningú. Però a l’Afganistan primer has de demanar permís al marit o a un membre masculí de la família. De vegades el marit estava treballant fora, a l’estranger, i havies d’esperar que algun familiar el truqués per tenir el consentiment. Era complicat perquè tu sabies que aquella dona s’estava morint i que cada minut comptava.

I normalment donaven permís?

En pocs casos deien que no, però si s’hi negaven, ho havies d’acceptar. En el cas d’una histerectomia, jo no m’hi vaig trobar mai, però sí amb la cesària. Hi havia moltes famílies que no donaven el consentiment per fer una cesària, i preferien que el fetus es morís, sobretot si era una nena. De fet, et preguntaven si era un nen o una nena, pregunta que nosaltres no contestàvem.

Però per què s’hi negaven?

Mèdicament una cesària suposa un risc per a un proper part, i hem de tenir en compte que a l’Afganistan les dones tenen bastants parts. Per tant, una cicatriu a l’úter pot suposar un problema per al futur.

Però dubto que un home a l’Afganistan sàpiga tot això.

És cert, no ho saben, però existeix la creença que la cesària és dolenta, culturalment no està ben vista. Allà els hospitals són molt precaris i dones que s’han sotmès a una cesària han mort. O sigui, també hi ha por.

¿I en aquests casos es deixa morir el nadó dins de l’úter?

Doncs sí. A l’Afganistan neixen molts nens morts. De vegades és per culpa de no haver fet una cesària, però en altres ocasions és perquè allà les dones no tenen un control prenatal. Quan arriben a l’hospital per parir, és el primer contacte que tenen amb una ginecòloga o una llevadora. El sistema de salut és molt precari i també hi ha un problema d’accés i d’inseguretat.

Aleshores m’imagino que tampoc hi ha cap control després del part.

Exacte, tampoc. L’ideal seria que hi hagués assistència prenatal i postpart, però caldria un organisme públic que ho fes, que a l’Afganistan és gairebé inexistent. Hi ha clíniques privades però molt poques dones s’ho poden permetre.

I suposo que la contracepció també deu ser nul·la.

Metges Sense Fronteres va fer molta feina amb la comunitat a Khost perquè acceptés la lligadura de trompes com un procediment per salvar vides. Si una dona tenia set o vuit fills, proposaves a la família fer-li una lligadura de trompes perquè, com més parts tens, més probabilitat tens de morir-te. I per a la meva sorpresa, moltes vegades el marit ho acceptava. Ara bé, si la dona només tenia quatre fills, ja ni ho plantejaves. També els oferies preservatius, píndoles, implants, DIU, però no tenien gaire èxit.

Es deu haver trobat situacions surrealistes.

Doncs sí. En una ocasió, no recordo si es tractava d’una lligadura de trompes o d’una cesària, però vaig demanar que algun home de la família em donés permís per fer-la i em van portar un nen, perquè el marit estava treballant a Dubai. Em vaig negar a acceptar que el nen em donés el consentiment per a la intervenció. Era el fill petit de la dona.

Deunidó! I també deu haver viscut situacions dures.

M’he trobat amb dones que arribaven amb estrips vaginals després d’haver mantingut relacions sexuals amb el marit durant la nit de noces. Perquè allà casar-se significa que et venguin literalment per diners. Arribaven amb dolor i amb bastant sagnat, i el més sorprenent és que les treballadores i les llevadores de la maternitat se’n reien, no veien que al darrere hi havia una realitat molt dura, una violació.

¿Aquestes situacions se les ha trobat en altres països on ha treballat?

El que més em va sobtar a l’Afganistan i que no he vist en altres països és tanta violència al si de la parella. És brutal. Fins i tot les meves companyes, les ginecòlogues i llevadores afganeses que treballaven amb mi, eren maltractades i, per exemple, arribaven un dia a l’hospital amb un ull de vellut. Intentaves parlar amb el marit i fer-li entendre que aquella persona tenia una vàlua perquè, amb la seva feina, aportava uns ingressos a casa i que, per poder treballar, havia d’anar a l’hospital en condicions. Era una mica trist plantejar-ho d’aquesta manera materialista, però era l’única solució.