Adéu a l’ideòleg de la ‘perestroika’

MoscouDiuen que Mikhaïl Gorbatxov va idear la perestroika mentre passejava per la costa del mar Negre amb el seu camarada georgià, Eduard Xevardnadze. Ahir aquest ideòleg del procés de reforma de la Unió Soviètica i diplomàtic clau en la fi de la Guerra Freda va morir als 86 anys després de batallar durant molt de temps amb una malaltia.

L’últim president soviètic va expressar el seu condol per la mort d’un “amic”, que “va contribuir enormement a la política exterior de la perestroika i que va apostar per una nova visió dels afers internacionals”. Els seus esforços per derrocar el Mur de Berlín i posar fi a la Guerra Freda van fer que, en els últims anys de l’URSS, Xevardnadze fos vist com un heroi en l’escena internacional. Però, al seu país, la seva carrera com a líder de la Geòrgia postsoviètica va acabar en dimissió a causa de la creixent pressió popular en unes protestes que passarien a la història amb el nom de la Revolució de les Roses.

Un home, dues cares

Com a ministre d’Afers Estrangers soviètic, l’home de veu aspra va ser la cara de les polítiques liberals de Gorbatxov: la glasnost (transparència) i la perestroika (reestructuració). Xevardnadze va impressionar els líders occidentals amb el seu carisma, enginy i compromís per la causa reformista de l’URSS.

“El seu nomenament com a ministre d’Exteriors va ser inesperat per a molts, però va exercir les seves funcions de manera competent i, per això, era ben valorat per diplomàtics, els seus camarades de feina i col·legues estrangers”, va recordar ahir Gorbatxov.

Xevardnadze va dimitir el desembre del 1990 i va advertir que la reforma estava caient pel seu propi pes i que una dictadura era imminent. Un any més tard, va arribar el col·lapse de la Unió Soviètica després d’un intent de cop d’estat contra Gorbatxov. El polític va tornar a Geòrgia just quan el primer president electe del país, Zviad Gamsakhúrdia, va ser destituït el 1992. Xevardnadze va ser llavors escollit president del Parlament i, tres anys més tard, es va convertir en el líder de la nació amb un 70% dels vots.

Tot i que va defensar una política prooccidental, la corrupció es va convertir en un dels grans mals a Geòrgia i la democràcia es va deteriorar sota la seva presidència. Durant el seu mandat va sobreviure a dos intents d’assassinat.

El novembre del 2003, els georgians van sortir en massa als carrers en protesta per les suposades irregularitats als comicis parlamentaris. Tres setmanes més tard, el futur president georgià, Mikhaïl Saakaixvili, va liderar l’assalt al Parlament i va fer fora Xevardnadze. Aquests fets van acabar amb la dimissió del president, un gest que li va valer un cert reconeixement per haver evitat un bany de sang.

Xevardnadze va néixer el 25 de gener del 1928 a Mamati, un poble pròxim a les costes del mar on anys més tard idearia amb Gorbatxov els grans canvis per a la Unió Soviètica. Fill d’una família modesta, es va iniciar en política als 20 anys, quan es va afiliar al Partit Comunista.

La seva campanya anticorrupció va cridar l’atenció de les autoritats soviètiques a Moscou i va ser nomenat líder del partit a Geòrgia el 1972. Va reduir la censura i va contribuir a fer que la República es convertís en una de les més progressistes en l’àmbit cultural: va permetre que un gran nombre de pel·lícules i produccions de teatre tractessin temes que fins aleshores eren tabú.

Després de ser nomenat ministre d’Afers Estrangers soviètic, el 1985, i de dimitir cinc anys més tard, va donar suport al president Borís Ieltsin per evitar un cop d’estat l’agost del 1991. Aquell any va reprendre les seves funcions al ministeri breument, donada la imminent desaparició de l’URSS.

Quan va tornar a Geòrgia, va heretar un país enfonsat en un caos polític i econòmic. En contrast amb la fama que tenia de polític soviètic anticorrupció, la corrupció va aparèixer al país en tots els nivells.

Malgrat això, Xevardnadze serà recordat a Occident per guiar Geòrgia a unir-se al Consell d’Europa, mirar cap als Estats Units i mostrar obertament el seu confrontament amb Rússia en algunes ocasions. Els últims anys va viure en una residència oficial a Tbilissi, on va escriure les seves memòries. I qui el va conèixer afirma que va morir envoltat de fotos emmarcades dels amics que va fer durant els seus anys de glòria, quan va contribuir a definir el destí d’Europa.