Vents de canvi a l’imperi del Sol Naixent
Arrenca una nova era al Japó amb l’abdicació de l’emperador Akihito i l’entronització de Naruhito
BarcelonaBufen vents de canvi al tron del Crisantem. L’emperador que a partir de l’1 de maig ocuparà la cadira reial japonesa és el primer que ha viscut i estudiat a l’estranger i que és multilingüe, i el primer a la història que algun cop s’ha fet ell mateix la bugada. L’abdicació del seu pare, Akihito, de 85 anys, que es farà efectiva dimarts, 30 d’abril, convertirà Naruhito (59) en el 126è emperador del Japó, últim cap de la monarquia hereditària més antiga del món, una nissaga que es remunta al segle VII aC.
“Naruhito té un perfil més adaptat als nous temps: nascut ja al Japó de postguerra, format a la Universitat d’Oxford com a historiador i que ha estudiat llengües estrangeres, com el castellà, té una visió molt més vinculada a les famílies reials d’Europa”, explica l’analista de Casa Àsia Guillermo Martínez. El nou emperador, que es va especialitzar en estudis sobre el transport fluvial de l’època medieval, està molt sensibilitzat amb les qüestions mediambientals relatives a l’aigua i sembla disposat a fer gestos també en la lluita contra el canvi climàtic.
La seva esposa, la princesa Masako, és també poliglota i amb un gran bagatge cultural gràcies a la seva formació diplomàtica, que podria posar al servei de la tasca de modernització que s’espera de Naruhito. Això si aconsegueix adaptar-se del tot al seu nou rol i a l’encotillada vida del protocol imperial, a la qual li ha costat molt de fer front des que es va casar amb Naruhito el 1993. Les pressions la van tenir allunyada uns anys de la llum publica pel que es va definir oficialment com un “trastorn d’adaptació”, però que ben podria ser una depressió. El tarannà del futur emperador es va veure llavors en el suport públic que va expressar a la seva esposa, i s’ha vist altres vegades amb gestos molt poc propis de la reialesa nipona com ara tenir cura de la seva única filla.
Les pressions per tenir un fill baró, que també van debilitar l’esperit de Masako, van obrir fa uns anys el debat sobre la llei sàlica: al Japó actual està prohibit que una dona pugi al tron, malgrat que en la història de la dinastia hi ha hagut més d’una emperadriu. El naixement el 2006 d’un fill del príncep Akishino, germà de Naruhito, va solucionar el problema successori, però el debat segueix. “Dos terços de la població donaven suport a un canvi de llei però el govern conservador de Shinzo Abe no té cap pressa, i caldrà veure si un futur primer ministre” més progressista ho impulsa, apunta Oriol Farrés, del Cidob.
Un canvi d’era
“El Japó està encara en paràlisi econòmica, després de la dècada perduda per la crisi, i l’abdicació d’un cap d’estat tan gran i cansat en favor d’un emperador jove pot ser vist per molts com una manera de donar un nou impuls al país”, opina Farrés.
I és que amb cada nou emperador s’enceta una nova era al Japó. Amb l’abdicació d’Akihito acaba l’era Heisei, que va començar amb la seva entronització, el 1989, i arrenca l’era Reiwa (la número 248 de la història nipona, ja que en el passat un mateix emperador podia regir durant diverses eres). “El que significa la seva era per al Japó només es podrà dir quan acabi i es pugui fer balanç” dels successos que l’han marcada i el rol que hi ha jugat l’emperador, diu Martínez, però el nom escollit va generar certa polèmica quan es va anunciar, l’1 d’abril, després de mesos de deliberacions d’un consell de savis. El primer ministre japonès, Shinzo Abe, va explicar que significa “bella harmonia”, però les dues grafies que componen el mot reiwa donen per a moltes interpretacions, apunta l’expert de la Casa Àsia, i hi ha qui hi veu una connotació d’“ordre” i “jerarquia” que ha generat especulacions sobre certs aires militars just en un moment en què el govern d’Abe es replanteja el mandat pacifista de la Constitució nipona, redactada pels aliats després de la Segona Guerra Mundial. “Crec que aquestes interpretacions no hi tenen cabuda, i emfatitzo més la idea d’harmonia, però el fet que el nom surti per primer cop de textos clàssics japonesos i no de textos xinesos, com s’havia fet sempre, no és pas trivial: és una picada d’ullet al nacionalisme d’Abe”, apunta Farrés.
Malgrat tot, la figura de l’emperador japonès és purament cerimonial, sense poder real ni potestat per expressar opinions polítiques. Els vuit primers articles d’aquella Constitució -que va segellar la pèrdua de divinitat de l’emperador, precipitada per la derrota de l’imperi en la Segona Guerra Mundial- el defineix com a “símbol de l’estat i de la unitat del poble”. La Carta Magna no preveu tampoc la possibilitat d’una abdicació, un fet que no es produïa al Japó des del 1817. Per això, quan Akihito va expressar el 2016 el seu desig d’abdicar, el govern va córrer a aprovar una llei que ho permetés.
Aquest últim gest de l’emperador sortint referma el perfil pròxim que ha distingit el seu ‘mandat’. “Akihito ha humanitzat la figura de l’emperador”, diu Farrés, amb gestos com la seva primera al·locució pública per televisió amb motiu del tsunami i el desastre nuclear de Fukushima el 2011, quan també va visitar la zona afectada. Les imatges de l’emperador i l’emperadriu agenollats per parlar de tu a tu amb els refugiats que seien a les estores dels albergs provisionals també va trencar motlles. Farrés afegeix a més el paper “conciliador” amb els països veïns que ha jugat Akihito, que ha expressat públicament “remordiment” per la guerra, un perfil que “tindrà continuïtat en el nou emperador”, assegura l’analista.
Està per veure què significa el canvi d’era políticament, però en la fase més terrenal el que sí implicarà és un terrabastall burocràtic. A partir de l’1 de maig, tots els documents oficials, des de títols universitaris a sol·licituds administratives i als sistemes informàtics, hauran de portar el segell Reiwa en lloc de Heisei. “És una mica com el que va passar a Occident amb el canvi de mil·leni, que tothom creia que seria un daltabaix logístic”, explica Martínez. Però més enllà del maldecap administratiu, per a un 57% dels japonesos, segons una enquesta del diari nipó Asahi Shimbun, la nova era no portarà al Japó res de nou.
