Tunísia, el gran planter de l’Estat Islàmic
El país més secularitzat és, de llarg, el que envia més combatents a la jihad
TunisA diferència de la resta del món àrab, costa sentir la crida dels muetzins a l’oració a la capital de Tunísia, un país on el consum d’alcohol està força normalitzat. Ni tan sols el govern dels islamistes d’Ennahda -vencedors de les primeres eleccions democràtiques- va poder fer marxa enrere respecte al projecte secularitzador i laic del pare de la pàtria, Habib Bourguiba, un sistema inscrit en la nova Constitució democràtica del país. Tanmateix, Tunísia s’ha convertit en el principal planter de l’autodenominat Estat Islàmic (EI).
Segons un recent informe de la consultora The Soufan Group, la xifra de tunisians que han viatjat a Síria i l’Iraq per participar en la jihad s’enfila fins a les 6.000 persones. L’Aràbia Saudita, bressol de la ideologia ultraconservadora wahhabita, és el segon país d’on han sortit més combatents, amb 2.500. Menys de la meitat que el país magribí.
Les xarxes extremistes tunisianes no es limiten a exportar soldats i esposes -són unes 700 de tots els que marxen- per a la jihad, sinó que també han colpejat durament el propi país. Al novembre un terrorista suïcida va assassinar 12 membres de la guàrdia presidencial, i uns mesos abans dos atemptats contra interessos turístics van segar la vida de 60 persones, la majoria turistes estrangers.
Com és possible que les idees jihadistes tinguin tant poder d’atracció a la laica Tunísia? “Alguns dels factors són compartits amb altres països àrabs, com, per exemple, la manca d’expectatives laborals i vitals dels joves”, assenyala Sergio Altuna, un expert en seguretat que resideix a Tunísia des del 2010. Amb una taxa d’atur juvenil del 50%, alguns nois són presa fàcil per als cants de sirena de l’EI, que promet aventures i un bon sou (fins a 2.500 euros, enfront dels 150 habituals en l’economia submergida, majoritària).
Un altre factor és que després de la revolució van ser alliberats centenars de jihadistes experimentats en el combat a l’Iraq i l’Afganistan, entre els quals Abu Ayyad, cervell de l’assassinat del líder afganès Ahmad Shah Massud el dia abans de l’11-S per part d’Al-Qaida i fundador del grup ultraconservador Ansar al-Xaria. Abans de ser il·legalitzada i declarada “terrorista”, aquesta organització es va implantar en desenes de mesquites i va crear una espessa xarxa de serveis socials. Organitzava també viatges a Síria.
Frontera oberta
Ayad Allani, professor de la Universitat de la Manuba, responsabilitza del creixement d’Ansar al-Xaria la coalició de tres partits, liderada pels islamistes moderats, que va portar les regnes del país un parell d’anys a partir de finals del 2011. “Ja sigui per una qüestió ideològica o tàctica, van permetre la creació de centenars d’associacions radicals i no van tancar les fronteres a l’emigració a Síria”, sosté l’acadèmic. El 2013, després dels primers atemptats en territori tunisià, inclòs l’assalt a l’ambaixada nord-americana, l’estat va començar a perseguir aquests moviments. La majoria dels tunisians que van emprendre el viatge de la jihad ja ho havien fet abans d’aquesta data.
Encara que resulti paradoxal, l’hostilitat de Bourguiba cap a l’islam també ajuda a explicar l’èxit actual del jihadisme a Tunísia. I no només per la simpatia que una part de la població sentia després de la revolució pels islamistes, membres de la família política més reprimida durant l’era del dictador Zine El Abidine Ben Ali. “A diferència d’altres països àrabs, a Tunísia molts joves no tenen cap tipus de formació religiosa. Això facilita que cali la visió distorsionada de l’islam pròpia dels jihadistes”, sosté Altuna. En canvi, per exemple, Egipte ja posseïa una llarga tradició de grups salafistes contraris a l’activisme polític abans del 2011. La política de Ben Ali d’eradicació de qualsevol moviment islàmic va deixar un ampli territori verge per a la ràpida expansió d’Ansar al-Xaria.
Un últim aspecte situa la joventut tunisiana més a prop de la que creix en els suburbis de les grans ciutats europees, l’altre planter del Daeix, que no pas de la dels països de la regió. Es tracta de la seva crisi identitària i de valors. ¿La de Tunísia és una identitat àrab, musulmana, mediterrània o francòfona? El modernitzador Bourguiba no en tenia cap dubte. “Marsella és més a prop que Bagdad, Damasc o el Caire”, proclamava provocador. Els seus néts no ho tenen tan clar.
