Supervivents del genocidi armeni

Erevan (Armènia)Cada clavell, lliri i rosella deixats al voltant de la Flama Eterna, al memorial de Tsitsernakapert, guarden el record dels més d’un milió d’armenis que van ser massacrats per l’Imperi Otomà el 1915. Com cada 24 d’abril des del 1967, data en què es va inaugurar el monument del genocidi, desenes de milers de persones de totes les parts d’Armènia van a Erevan a retre homenatge als avantpassats. No ha sigut gens fàcil per als descendents dels supervivents de les deportacions forçoses des de Turquia poder honrar la seva memòria, i encara menys parlar en públic del genocidi. “A la meva generació ens diuen la del silenci perquè ens van prohibir parlar dels nostres familiars que van morir mentre van ser obligats a marxar de Turquia”, explica a ARA l’octogenària Alisa Safarian.

En temps de la Unió Soviètica, Stalin va prohibir els nacionalismes, i parlar del genocidi es considerava una expressió d’identitat nacional. No va ser fins al 1965, després que més d’un milió d’armenis sortissin als carrers d’Erevan a commemorar el cinquantè aniversari del genocidi, que les autoritats soviètiques van permetre la construcció del memorial.

L’Alisa, que té 87 anys, no ha oblidat parlar als seus fills i nets dels seus avantpassats a Turquia. El 24 d’abril del 1915 els soldats otomans van convocar els homes d’Arshevts (a la província turca de Van) a una reunió i, quan estaven tots congregats en un edifici, hi van calar foc amb torxes. L’avi i altres familiars de l’Alisa hi van morir. El seu pare li va explicar fins i tot que els homes “van sentir les veus dels soldats otomans que cridaven des de fora venjança contra els armenis”.

A la seva àvia i els cinc fills els van obligar a marxar, a vagar durant gairebé dos mesos sense aigua ni menjar fins que van sortir de Turquia. “Durant el viatge van morir els germans del meu pare. Només van sobreviure ell, la meva àvia i un nebot de la meva àvia”, recorda l’Alisa.

La dona conserva ara a casa una fotografia dels avis, el pare i les seves germanes, un enorme tapís amb la imatge del seu oncle vestit amb condecoracions militars i el que va ser el seu escriptori de fusta. L’oncle va ser un heroi de guerra que va lluitar amb els soviètics contra Alemanya en la Segona Guerra Mundial. “Així és com es va venjar dels turcs”, declara. Aleshores Turquia i Alemanya eren aliades.

Els Fabrikatorian són una altra família armènia. La seva increïble història sembla treta d’una novel·la. El pare de Mames Fabrikatorian va ser l’únic supervivent de la família, una de les més riques de Turquia gràcies a les seves fàbriques tèxtils. La família tenia cinc luxoses vil·les a la regió de Kharbert -un dels principals assentaments d’armenis a Turquia- que eren propietat de l’avi de la Mames i els seus quatre germans. La Mames explica que els soldats otomans es van endur els cinc germans i en van executar quatre. En van deixar un de viu perquè els indiqués on guardava l’or la família i, quan van aconseguir el botí, també el van matar.

En el camí a l’exili, l’àvia de la Mames va ser decapitada amb una espasa mentre portava en braços l’Artin, el pare de la Mames. El nen va quedar durant hores agafat al cos de la mare a terra fins que es va adonar que no reaccionava i era morta. Miraculosament, la criatura va arribar a una localitat on el van internar en un orfenat. Anys després, una tia el va localitzar i se’l va endur.

La Mames conserva fotos antigues de les cinc cases de la seva família, així com documents legals. Ara al carrer on es va aixecar l’imperi tèxtil dels Fabrikatorian s’ha construït un supermercat que es diu Els Cinc Germans, en referència a la família, explica la Mames.

El genocidi armeni continua sent un tema sensible entre Turquia i la Unió Europea. Només 29 països reconeixen aquest genocidi com el primer del segle XX. França, a més, el commemora i recorda cada 24 d’abril.