Somalilàndia, un ‘estat’ independent que ningú reconeix

BarcelonaSomalilàndia disposa de govern, bandera, divisa -només d’ús intern, lema nacional, exèrcit i fins i tot una delegació comercial que a efectes pràctics funciona d’ambaixada als Estats Units. Somalilàndia és oficialment una regió més de Somàlia, però pel que fa a gestió i sentiments interns la regió és un estat independent des del 1991. Des de llavors, cap país ni organisme internacional l’ha reconegut com a tal, però Somalilàndia actua sobiranament, sense relació amb la casa mare, que radica a Mogadiscio. Ni tan sols l’africanisme li ha donat l’oportunitat de reafirmar-se, perquè la carta fundacional de la Unió Africana estableix que les fronteres sorgides després dels processos de descolonització que comencen a partir de la dècada dels 60 són intocables. Va ser un cas diferent el del naixement del Sudan del Sud, que el 2001 va aprovar, en consulta popular i pactada amb el Sudan, la seva independència. Els països temen que escampar la llavor de l’autodeterminació sigui contraproduent per a l’estabilitat. I això que a l’Àfrica hi ha una dotzena de regions candidates.

Paradoxalment, Somalilàndia es reivindica reclamant “una tornada a les fronteres colonials”, explica David Forniès, coordinador de Nationalia, diari digital del CIEMEN. Fins al 26 de juny del 1960 va ser un protectorat britànic, recorda Yusuf M. Hasan, cap de redacció del Somaliland Sun, i durant els següents cinc dies “va ser un membre ple de l’ONU”, abans de la “fusió voluntària amb Somàlia, una antiga colònia italiana”, per constituir la República de Somàlia. Però de seguida van sorgir tensions, agreujades encara més per la repressió del dictador Siad Barre. Tot plegat va alimentar el desig de divisió.

Referèndum unilateral

Primer es van autoproclamar independents el 18 de maig del 1991, i una dècada més tard, el 31 de maig del 2001, un referèndum constitucional va servir per ratificar la secessió, amb més del 97% del suport i la participació de dos terços del cens. La consulta va ser unilateral i pacífica. “Ja portem més de 27 anys com a país sobirà, més que el temps d’unió amb Somàlia”, subratlla el periodista Yusuf M. Hasan.

Els governs de Somàlia “tenen tants problemes” que no s’han pogut centrar a tornar a dominar Somalilàndia, apunta David Forniès. Somàlia és el paradigma de país fallit, amb governs sobrepassats, una societat empobrida, assotada pels conflictes bèl·lics i pel terrorisme d’Al-Shabaab, de manera que ha actuat per omissió davant d’una regió d’uns quatre milions d’habitants que no amaga matèries primeres. Mogadiscio ha deixat fer, concentrat en altres punts més desestabilitzadors.

Avui en dia Somalilàndia és un país estable políticament, aliè als problemes de violència que castren el desenvolupament dels vells veïns. Mireia Termes és una cooperant catalana que hi va viure una curta temporada i valora, sobretot, que “han sabut mantenir un territori segur” que permet a la ciutadania i a estrangers com ella “moure’s lliurement”. Potser l’únic però és la falta de liquiditat, que el país ha suplert amb la generalització de tecnologia per fer pagaments via mòbil “fins i tot al desert”.

En tots els indicadors de benestar i riquesa Somalilàndia surt més ben puntuada que Somàlia. El pressupost públic es nodreix “gairebé exclusivament dels impostos procedents del port de Berbera i de la importació de cat [planta narcòtica coneguda també com a khat ] d’Etiòpia”, detalla el responsable del Somaliland Sun. El cat és una indústria que genera entre 8.000 i 10.000 llocs de treball només a la capital, Hargeisa, cosa que es tradueix en el 20% de les taxes recaptades, segons la revista African Business amb dades del 2014. Pel que fa al port marítim de Berbera, aprofita una situació privilegiada al mar d’Aden pel fet de ser una porta d’accés al continent per a les mercaderies, i s’ha convertit sobretot en la sortida al mar d’Etiòpia. Etiòpia i, sobretot, els Emirats Àrabs Units són dos dels grans inversors en aquesta infraestructura que té pendent un macroprojecte d’ampliació.

Finançament internacional

Com que no és un estat independent, no hi ha cap organisme que s’hagi atrevit a acollir sota les seves sigles Somalilàndia, un aïllament internacional que li suposa una barrera enorme a l’hora de finançar-se. “Somalilàndia no té accés directe als canals de crèdit internacionals i això afecta les relacions bilaterals a l’hora d’assegurar crèdits i convenis de govern a govern”, afirma Yusuf M. Hasan.

Gairebé l’única alternativa és explorar els camins de la cooperació i la solidaritat, partides milionàries que arriben, continua Hasan, del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, així com de la Unió Europea i l’ONU, que “financen projectes humanitaris i de desenvolupament a través d’ONGs i altres agències no estatals”, tot i que en alguns casos no és possible fer-ho directament perquè els donants respecten l’ statu quo i entenen que Somalilàndia continua sent una simple província somali. Una altra gran font d’ingressos són les remeses econòmiques que hi envia la diàspora, sobretot la del Regne Unit o el golf Pèrsic, diu Forniès.

Pel que fa a la política, Somalilàndia passa l’examen dels valors democràtics, tot i que Yusuf Hasan admet que el sistema de clans limita el debat ideològic perquè no hi ha un transvasament del vot d’un clan a un altre. Per a Forniès, la força dels clans “equilibra” i la gran majoria del territori “queda equilibrat”.

Somalilàndia i Somàlia no tenen relacions després que fracassessin els cinc intents amb col·laboració internacional. El periodista Hasan dubta que l’arribada de Mohamed Abdullahi Farmajo impulsi una nova ronda amb el seu homòleg Muse Bihi Abdi. “Aquest diàleg no tindrà mai èxit perquè Somalilàndia vol que se centri en la separació oficial”, i Somàlia no, vaticina el periodista.